dilluns, 28 de novembre de 2016

Vivim per comprar o comprem per viure?



Cartell promocional de la pel·lícula nord-americana Confessions of a shopaholic (2009) -Confessions d'una compradora compulsiva-, on es mostra el típic enfocament individualizat d’un problema que té profundes arrels estructurals


El passat divendres 25 de novembre vaig oferir una xerrada a la biblioteca de Palafrugell sobre consum responsable, que portava per títol Vivim per comprar o comprem per viure?. Va resultar que, per pura coincidència, va caure el mateix dia que el Black Friday, una tradició de rebaixes importada dels Estats Units i que ara també provoca furor a casa nostra. El debat va ser realment enriquidor però em va fer la impressió que encara ens queda molt de camí per recórrer, si realment volem instaurar l’hàbit de la compra conscient, basada en necessitats reals i no pas en impulsos, destinats a cobrir les mancances emocionals. Això no obstant, considero que és igualment un error focalitzar l’atenció en la nostra responsabilitat individual -que sense dubte és imprescindible- i minimitzar els condicionants estrucuturals que fomenten l’adquisició irreflexiva dels productes. És molt fàcil caricaturitzar els arrauxats compradors que acudeixen “en ramat” als grans magatzems, sense explicar l’entramat d’interessos que els empenyen a cercar en el consum un fals consol pels seus mals. Les facilitats que proposen les noves tecnologies són factors importants però no pas els únics.
En l’àmbit acadèmic, la conducta de comprar és analitzada per alguns autors, com ara el controvertit psicòleg evolucionista Gad Saad, des d’un punt de vista estrictament biologicista, tot adduint que aquesta respon més als nostres instints primaris que a un entorn dissenyat per alimentar el capitalisme desfermat. Si es naturalitza el problema, ja no cal pensar en solucions polítiques ni econòmiques per fer-hi front. Les hormones i els dipòsits de greix ho expliquen tot. Una altra argúcia freqüent per eludir les qüestions sistèmiques és la psiquiatrització del consumisme. No es pot pas negar que els mitjans de comunicació paren atenció a l’anomenada “addicció al shopping” però, al meu entendre, tendeixen a caure justament en l'esmentat parany de forma involuntària -o potser no tant-. En un reportatge que va dedicar El Periódico de Catalunya a aquest tema, van fer una entrevista a Astrid Müller, experta mundial en la matèria. Segons el punt de vista de l’autora, caldria reconèixer l'important problema com a malaltia mental, tot incloent-la en el manual de diagnòstic DSM, en la mateixa línia del joc patològic. La meva pregunta seria: ¿quin avenç suposaria, en l’abordatge d’aquest suposat trastorn, el fet de transformar-lo en un conjunt de símptomes, incorporats en un llistat arbitrari que ja ha estat qüestionat per terra, mar i aire?. Em temo que cap.
La psiquiatrització i la biologització dels problemes psicològics distreu tot sovint l’atenció dels temes rellevants, que ajuden a comprendre’n l’arrel. En el cas que ens ocupa, per exemple, caldria parlar del procés de degradació de la cadena productiva i la inflació del màrqueting, que ha esmicolat el mercat laboral i ha sobredimensionat el poder de les marques. Això ha provocat que tot sovint ens trobem desitjant unes sabates de nyigui-nyogui que ni tan sols necessitem. Un exemple clar d’aquesta metamorfosi el trobem en el fenomen del fast fashion, capitanejat per gegants del tèxtil com Inditex. Si uns anys enere ens trobàvem amb un parell de temporades als aparadors -tardor/hivern i primavera/estiu- ara ens sentim aclaparats per una invasió de microtendències, pensades perquè sempre aparegui un incaut que “piqui” alguna peça. Si una persona es troba en una situació de vulnerabilitat, pels motius que sigui, i es veu arrossegada per un remolí compulsiu, ens hem de conformar amb etiquetar-la? De ben segur que la teràpia li serà de gran ajuda -sempre que hi pugui accedir, és clar- però no ens podem aturar en un abordatge individual, si pretenem tractar adequadament aquesta febre col·lectiva.
D’ençà de la dècada de 1980, ningú controla la voracitat de les grans corporacions, que han segrestat l’espai públic, arruïnat el petit comerç, corcat la democràcia i condemnat els discursos independents a la marginalitat. I resulta que, si en un panorama devastat a múltiples nivells, una mestressa de casa busca en una colònia un alleujament temporal, la tractem de boja o en fem befa. Si se’m permet formular un desig radical, espero que trobem els espais de resistència necessaris per fer front a aquesta invectiva neoliberal que no s’atura i entenguem que darrere de cada producte de megacadena hi ha una persona humana que l’ha fabricat en condicions d'esclavitud, que ens l’ha venut un treballador explotat i que tot plegat només farà que omplir aquest bell món on habitem de més porqueria i misèria. Espero que la rancúnia anticorporativa prengui una forma organitzada i vertaderament efectiva, que ens empenyi a exercir els nostre dret com a consumidors a sublevar-nos. Podem ser feliços com a éssers humans que som i no com les butxaques amb potes en les quals pretenen transformar-nos. No dic que el camí sigui fàcil. Però somiar encara és gratis.