dilluns, 11 de maig de 2015

Els supervivents i la impunitat



 
Si es parteix d’una definició psicosocial de trauma, es comprèn fins a quin punt el paper de la justícia és important en el procés de recuperació psicològica dels supervivents de greus violacions dels drets humans

 
En el darrer article del blog, feia referència a l’excel·lent documental de Montse Armengou i Ricard Belis, “Els internats de la por” (2015) –a la imatge, un moment del film-, que completa la trilogia sobre la violència exercida sobre els infants durant la dictadura i, en alguns casos, fins ben entrada la democràcia, iniciada amb “Els nens perduts del franquisme” (2002) i continuada amb “Torneu-me el fill!” (2012). La bona acollida d’aquests treballs respon a la necessitat que tenim els espectadors d’escoltar testimonis que parlin en veu alta i clara d’una etapa que havia entrat en el pantà de la desmemòria, degut al nefast pacte de silenci de la Transició. Es pot dir que la inèrcia de l’oblit s’estroncà durant la segona meitat de la dècada de 1990, quan un creixent interès pels abusos de la guerra, la postguerra i la interminable tirania del régimen va començar a omplir volums d'assajos, sales de cinema, articles en revistes especialitzades i pàgines de diaris.
La informació relativa a la recuperació de l’anomenada “memòria històrica” s’ha vist confrontada per un revisionisme intoxicador i fal·laç, de la mà de pretesos experts amb escassos o nuls mèrits acadèmics, que senten una nostàlgia mal dissimulada dels temps pretèrits. A banda d’aquesta mena de bilis corrosiva, ben recolzada i subvencionada per la dreta de sempre, també han emergit propostes mediàtiques i literàries que, sense insinuar que “amb el Caudillo es vivia millor”, han ensucrat una etapa que fou profundament negra i sòrdida per a milions de persones. Subtilment, han sostingut la tesi que s’enfrontaren dos bàndols en igualtat de condicions i que cap reivindicació de càstig per als sublevats i els seus hereus no seria assenyada ni tampoc convenient. En essència, malgrat que suposadament es cerqués un remei per a combatre l’amnèsia col·lectiva, el mandat immobilista dels anys setanta romania intacte.
Un dels aspectes més colpidors i sorprenents de la narració dels avui ciutadans adults que durant la infància i/o adolescència van transitar per alguna institució de beneficència del franquisme (internats, orfenats, preventoris antituberculosos, col·legis religiosos o centres d’Auxilio Social), és l’extrema duresa de les experiències patides, que supera amb escreix tot allò que la imaginació es podia figurar, atès el to banalitzador del passat al qual estem malauradament avesats. Els supervivents no tan sols van relatar duríssims abusos psicològics, físics i sexuals –ja de per sí prou esborronadors- sinó que també exposaren situacions de privació alimentària, insalubritat extrema, explotació laboral, comerç esclavista, tortura psiquiàtrica i experimentació mèdica, entre d'altres. De manera que, un cop escoltats tots aquells records infernals, hom tenia la impressió que li havien parlat d’un camp de concentració per a menors –una altra baula en la cadena de la depuració política-, on la més inenarrable de les atrocitats hi podia tenir cabuda.
Un darrer mot coronava aquell immens drama: impunitat. Com és ben sabut, malgrat l’indiscutible valor del documental, no ha existit reparació moral o econòmica per a les víctimes ni cap conseqüència penal per als criminals (capellans, monges i personal seglar) que van destrossar la vida de milers de nens i nenes, alguns dels quals més endavant es van suïcidar o van perdre’s en el laberint de la droga, sense poder-ne escapar. No és exagerat fer-los-en responsables perquè quan un ésser humà entoma una violència brutal i l’entorn no li ofereix cap possibilitat de canalitzar-la, aquesta se li pot girar en contra i arrossegar-lo cap a la mort. Per altra banda, alguns testimonis han fet mans i mànigues per visibilitzar la seva història, en un exercici de coratge i dignitat que les institucions i el conjunt de la societat haurien de reconèixer amb tota la solemnitat. ¿Com afecta aquesta clima d’indefensió al procés de recuperació dels damnificats?
En un recomanable article de Rauchfuss i Schmolze (2008) es tenen en compte diversos aspectes a l’hora de definir el concepte d’impunitat, en el marc de les violacions severes dels drets humans: a.) la incapacitat per acabar amb la immunitat legal dels botxins b.) la recerca inacabada de la veritat i c.) l’absència de reparació integral i de reconeixement dels supervivents. Per evitar-la, calen mesures estructurals encaminades a prevenir futures atrocitats, la reconstrucció de la memòria col·lectiva i el reconeixement públic dels afectats per l’impacte de la barbàrie. A la vegada, convé subratllar que la justícia té un paper cabdal a l’hora d’afavorir la “cicatrització de les ferides”. Per a comprendre fins a quin punt és rellevant en el procés terapèutic el fet de portar els culpables davant dels tribunals, tal com assenyalen els mateixos autors, cal apel·lar a una definició psicosocial de trauma, el qual no es pot concebre si no és a dins d’un context polític i cultural concret, en contínua dialèctica amb l’individu. 
 Al meu entendre, les etiquetes diagnòstiques com la del controvertit “trastorn d'estrès posttraumàtic”, de caràcter més biomèdic, posen fonamentalment l’accent en un conjunt de símptomes esdevinguts després d’un succés dolorós i no aprofundeixen en l’esmentada interacció, que es perpetua en el temps. A través d’aquest enfocament, es pot caure en l’error de patologitzar un sofriment que no deixa de ser una reacció normal davant d’una crueltat extrema. Si algú creu que està malalt per haver patit una abús, ¿s’encaminarà a pal·liar el seu dolor a través de la demanda de justícia o bé tendirà a cercar remeis farmacològics? Malauradament, els èxits de les Comissions de la Veritat o dels Tribunals Internacionals són encara migrats, arreu del món, per això és tan important la persistència de la reivindicació popular, com la de les exemplars mares i àvies de la Plaza de Mayo a l’Argentina, de la qual es beneficia tota la humanitat. A totes les persones que lluiten contra l’oblit, hem de d'agrair-los sincerament que comparteixin les seves vivències perquè aquestes ens permeten descobrir sense maquillatge el passat d'on venim i al qual no volem retornar mai més. Sense la seva veu, cap esperança fóra possible.

Referència