La sinceritat dels nobles

L'editorial Bruguera ha publicat recentment uns quants títols del dramaturg nord-americà Tennessee Williams, La primavera Romana de la señora Stone, Moise y el mundo de la razón i Memorias, que són una mostra de la seva notable capacitat narrativa. L'escriptor és responsable de guions memorables com Un tranvía llamado deseo, De repente el último verano, La gata sobre el tejado de zinc caliente o Dulce pájaro de juventud, entre molts altres.
Als amants del cinema i del teatre no se’ls poden escapar les seves memòries. Williams explica la relació professional i personal que va mantenir amb grans figures dels anys daurats de Broadway i Hollywood. Anna Magnani, Liz Taylor, Vivien Leigh, Marlon Brando o Paul Newman, són alguns dels actors que van donar vida als personatges que poblaven el seu peculiar univers interior. Malgrat l'estol d'estrelles, crec que el principal atractiu de Memorias rau en la seva absoluta sinceritat. L'artista descriu sense embuts les seves nombroses aventures homosexuals i la història que visqué amb el que fou l'amor de la seva vida, el sicilià Frank Merlo. L'escriptor tampoc va escatimar detalls a l'hora de referir-se a la seva addicció a l'acohol i als barbitúrics. És fàcil d’imaginar que el llibre va ser un autèntic escàndol als Estats Units. El cèlebre dramaturg va viure amb un peu a la glòria i l'altre a l'infern. En llegir el seu recorregut vital, s'estableixen connexions inevitables amb el clima asfixiant i patològic (i malgrat tot, immensament humà) que es respira en algunes de les seves obres. La seva germana Rose, amb la qual mantenia una estreta relació, va ser diagnosticada molt jove d'esquizofrènia i va ser víctima dels cruels tractaments que es practicaven en l’època. Ell mateix també va patir diverses crisis depressives (la més greu, després de la mort de Merlo) i va haver de ser internat durant un temps. Les reflexions que fa al voltant de la bogeria i el seny són d'una profunditat i humanitat commovedores. És impossible qualificar d'alienada mental una persona capaç d'engendrar una obra tan meravellosa, que ha sobreviscut el pas dels anys amb tota la lluminositat.
Com deia, l’autèntica grandesa de Memorias no es troba pas en els èxits que s’hi descriuren, sinó en el coratge que va tenir l’autor per admetre sense subterfugis tots i cadascun dels passatges de la seva existència. Els glamurosos, els vergonyants, els caòtics, els foscos i els extàtics. Ho va fer plenament conscient de l’enrenou mediàtic que es podia originar. Aquesta transparència radical em va fer pensar en la recentment censurada biografia de la princesa d’Astúries, que ha reobert un interrogant sobre el seu passat desconegut. Al marge dels fets concrets que pretengui ocultar doña Letizia Ortiz (la qual cosa no té, al meu entendre, el més mínim interès), sorgeix el dubte sobre si una persona es pot sentir en pau amb si mateixa si no és prou lliure com per acceptar i fer pública la seva vida. Suposo que la seva actitud és el mirall d’una societat en la qual encara manen el puritanisme i la doble moral. De moment, sabem que la princesa es resisteix totalment a explicar la seva història, la qual cosa, finalment, parla més d’ella que totes les pàgines que es puguin escriure. No s’ha inventat censura per això.
Al final del seu repàs vital, Tennessee Williams es refereix amb igual dosi d'humor i sensibilitat a un deliri de Rose, que creia ser una noble, concretament la reina d'Anglaterra. L’escriptor no veu per quin motiu li hauria de portar la contrària en la seva convicció. Culmina així el seu relat: "Després de tot, la noblesa a la vida la dóna la valentia de sobreposar-se amb dignitat a les proves terribles”.

Article publicat a "El Punt"