Un món sense límits

Ahir al vespre, a Manchester, al Barça se li va escapar la Champions de les mans. Molts culers es pregunten com és possible que el seu equip estel·lar no pugui resoldre partits com el d'ahir. Certament, podrien haver guanyat. Però van perdre. No faré cap anàlisi futbolística perquè ni tinc la formació necessària ni és l'objectiu d'aquest bloc, dedicat a la psicologia. El partit em va fer pensar en el comportament d'alguns jugadors de primera divisió, que mostren una actitud més pròpia dels desvagats que dels esportistes d'elit. Pel que sembla, arriba un punt que l'èxit i els diners esdevenen inversament proporcionals a l'esforç i la tenacitat. El comportament d'aquests cracks no l'observem, almenys pel que jo sé, en nedadors, ciclistes o corredors de marató. Potser aquí tenim una part del problema. Als futbolistes se'ls perdona tot, se'ls tapa tot i, facin el que facin, són el centre d'atenció. Arribar tard a un entrenament, mostrar-se violent o sortir fins a les tantes, no té cap conseseqüència significativa. Cal ser molt ferm i disciplinat per veure-hi clar enmig de tanta boira. Si l'entorn més immediat no marca uns límits definits i infranquejables, entenc que sigui difícil tocar de peus a terra. Entre tanta complaença, alguns futbolistes acaben per creure's omnipotents i, acostumats a l'adrenalina de l'èxit, cauen en picat quan la vida els planta un no per resposta. Després hi ha els mitjans. Valdria la pena qüestionar el paper que juguen en la construcció d'aquesta mena de titans. No ens n'oblidem: són éssers humans, amb una feina com qualssevol altra. No els calen més diners per jugar millor, ni més dones que els adulin, ni més periodistes que els enlairin fins als núvols el dia que marquen un gol. El que els cal, des del meu punt de vista, és una bona dosi de realitat. Realitat pura i dura.