Tocar de peus a terra

Quan vaig acabar la carrera, aviat farà nou anys, em vaig posar a treballar en una fundació d'antenció a persones amb pluridiscapacitat. Vaig conéixer éssers humans amb tantes limitacions que, ho confesso, mai havia pensat que podien existir. D'aquella època, guardo a la memòria moments tan entranyables com dramàtics. Són records tenyits d'emocions intenses, concentrats tragicòmics, diapositives de colors tan vius que, quan les recupero, encara m'emociono. De les moltes anècdotes que em podrien semblar lliçons de vida, en recordo una d'especialment simbòlica. No és la més dura, tampoc la més truculenta, però per a mi té un valor especial. Un matí, vaig anar a substutuir una monitora en un taller de fusteria. En arribar, vaig veure un noi que estava en un racó, molt enfadat, plorant. El motiu del seu enuig era que no es volia despendre de les seves sabates. Estaven foradades i brutes, se li veien els mitjons. La monitora insistia que ja era hora de canviar-les, que se n'havia de comprar unes de noves. Però no hi havia manera. El seu negativisme era tal que va costar tot un matí fer-lo baixar del burro. Amb tot, allò no es va acabar allí perquè el seu profund malestar va persistir durant setmanes. Com podia ser que es desequilibrés per unes sabates? Què hi havia en el fons de la seva ànima, en el subsòl de la seva història personal, que li provoqués aquell malestar? Parlant amb educadores veteranes vaig assabentar-me que aquella era una reacció que es repetia cada cop que se les havia de canviar. Es tractava d'un fet aparentment banal però per al noi suposava tot un daltabaix. Vaig saber que la seva vida havia estat marcada per l'abandó. A la fundació, per altra banda, el canvi d'educadores era constant i fer vincles no era cosa fàcil. Qui sap si les sabates eren l'única manera que tenia d'aferrar-se a la realitat. La seva forma peculiar de mantenir-se a l'avantsala de la follia. Per a moltes d'aquelles persones, amb qui la vida havia fet tan poques concessions, un alè d'aire podia provocar la reacció més dolorosa. I jo tenia tantes papallonetes al cap! M'acompanyava tothora el mite de l'ajuda desinteressada als altres, que sempre havia de rebre la seva justa recompensa. Els exabruptes i la violència del meu entorn em seblaven mostres d'ingratitud. Perquè no era més fàcil la vida? Tot plegat em va fer sofrir però també em va ajudar a teixir una percepció nova de la realitat. El meu sistema de valors canviava. Importaven la salut, les realacions afectives, per damunt de tot, destriar el respecte sincer de l'interessat. Buscar un camí: tocar de peus a terra.
P.D.: La imatge és un quadre de la sèrie Arrels, de l'artista palafrugellenc Jordi Sàbat.

Comentaris

Anònim ha dit…
hermosa imagen

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia