El retorn de Victor Frankenstein


La interpretació i la caracterització de l'actor Boris Karloff a les pel·lícules clàssiques de James Whale han esdevingut icones de la cultura popular, malgrat que el retrat de la criatura creada per Victor Frankenstein no sigui fidel al de la novel·la de Mary Wollstonecraft Shelley.


La pandèmia ha col·locat en el centre de la vida  metges i científics, que tot sovint es posen les mans al cap, amb teatral preocupació, quan contemplen l'erràtica gestió que se'n fa en el camp de mines de la política. El seu creixent protagonisme en l'esfera pública, no obstant, i la forma com aquest condiciona l'existència de milions de ciutadans, també ha fet resorgir vells dilemes sobre els límits que hauria de contemplar l'ésser humà quan s'endinsa amb excessives pretensions en els laberints de la ciència. 

Una obra de referència per abordar-lo és, per descomptat, Frankenstein, o el Prometeu modern de Mary Wollstonecraft Shelley, una aventura tràgica que, en una lectura excessivament moralista, pot conduir a l'advertència precipitada i certament retrògrada sobre l'ineludible destí que espera als homes que juguen temeràriament a ser déus. 

El monstre de la genial novel·la que gestà la joveníssima Shelley -en aquell "any sense estiu" de confinament a Ginebra- ens pot sorprendre si, com succeeix habitualment, estem condicionats per les populars versions cinemetogràfiques de James Whale, amb el mític Boris Karloff i els seus claus a banda i banda del coll. Contràriament al retrat de la gran pantalla, el "dimoni" de Shelley no és pas un armari amb potes, alt, gros i talòs, que emet sons guturals i que, de tant en tant, articula alguna paraula mig intel·ligible. És, ans al contrari, un ésser extraordinàriament intel·ligent, amb una enorme talent per a l'aprenentatge lingüístic i el raonament filosòfic. Físicament, és àgil i ràpid: s'esmuny, desapareix i corre com el vent, de manera sobrenatural, i per això resulta impossible capturar-lo. L'aparença deforme contrasta amb les seves magnífiques habilitats i la capacitat mostrada per a captar la bellesa en la natura i el cor de l'ésser humà. 

Negre sobre blanc, comprenem més profundament les decisions de l'inexpert i tanmateix brillant estudiant de Ciències Naturals Victor Frankenstein, un jove inquiet que enyora la grandesa descoberta en les iniciàtiques i enlluernadores lectures sobre ciència. La immaduresa no li permet fer-se càrrec de les conseqüències d'aquell ímpetu desenfrenat, que qualsevol de nosaltres pot haver experimentat en etapes primerenques de la vida adulta. Victor no assumeix el vertader abast de la seva obra i quan podria esmenar alguns dels actes causats per aquella creació, en contacte amb un món hostil, el dolor causat pel rebuig i l'odi ja és massa profund. 

Shelley descriu amb profusió tant el turment psicològic de Victor, que se sent directament responsable dels crims horribles perpetrats per la seva criatura, com el d'un ésser condemnat a viure sense amor per sempre, el qual troba en el càstig al pare creador l'única raó de viure. El paper de l'aventurer Robert Walton, col·locat en una situació que li permet escoltar la veu d'ambdós personatges, afavoreix un major apropament a la tràgica desavinença. 

Quin és el vertader "pecat"? La transgressió científica o la insondable incomprensió entre l'un i l'altre? Vet aquí el desenllaç de l'única possibilitat d'arribar a una reconciliació, quan el monstre li demana a Victor Frankenstein que creï una companya que li permeti alleujar el seu patiment, a la qual cosa ell es nega:

"El monstre va veure'm al rostre que estava ben decidit; en la impotència de la ira, va fer petar les dents. 

-¿Per què cada home ha de tenir l'amor d'una dona -va cridar-, i cada bèstia una companya, i jo he de viure sol? Vaig tenir sentiments d'afecte i van ser correspostos amb l'odi i el menyspreu. Home, podeu odiar-me, però aneu amb compte! Passareu la vida terroritzat i desgraciat, i aviat caurà el llamp que us arrabassarà per sempre la felicitat. ¿Per què heu de ser feliç mentre jo m'arrossego per la intensitat de la meva desgràcia? Podeu aixafar les meves altres passions, però em resta la venjança... La venjança, doncs, em serà més estimada que la llum o el menjar! Puc morir, però primer vós, el meu tirà i botxí, maleireu el sol que il·lumina la vostra dissort. Compte!, perquè no tinc por i, per tant, soc poderós. Vigilaré amb l'astúcia d'una serp, per picar-vos amb el seu verí. Home, us penedireu de les injúries que m'infligiu.

-Calla, dimoni; no enverinis l'aire amb paraules malvades. Ja t'he dit què faré, i no soc cap covard per doblegar-me a les paraules. Deixa'm: soc inexorable.

-Entesos. Me'n vaig, però recordeu que seré amb vós la vostra nit de noces. 

Vaig fer un bot cap endavant i vaig exclamar:
-Malvat! Abans de firmar la meva sentència de mort, assegura't que estàs fora de perill. 

L'hauria agafat, però em va esquivar i va abandonar la casa precipitadament. Poc després vaig veure'l a la barca, que solcava les aigües amb la velocitat d'una sageta; ben aviat es va perdre entre les onades. "  Pàgs. 153-154. Traducció de Quim Monzó.


Frankenstein segueix vigent justament perquè posa de manifest la ceguesa i la irracionalitat davant la diferència. Recorda, com també ho feren els clàssics grecs, que la condemna a la solitud i l'ostracisme ens trasllada a escenaris devastadors, dels quals, malauradament, no aconseguim extreure cap lliçó definitiva. 



Referència
  • Shelley, M. (2017). Frankenstein, o el Prometeu modern. Barcelona: Edicions labutxaca. 





 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catorze anys d'absència

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui