Amors (polítics) que maten

L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara.

Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatge toca el dos amb un taló milionari, ben calent a la butxaca. A la meva manera de veure, la bombolla patriòtica es va punxar definitivament quan la policia va entrar al Palau de la Música i el saquejador Millet en va sortir indemne. La punyalada va ser majúscula i la decepció, irreparable. Una traïció d'aquestes dimensions, per força ha de condicionar les relacions futures. Ara com ara, el lladre major campa al seu aire pel carrer: la justícia no té pressa. Las cosas de palacio van despacio. Ho escric en castellà, perquè es veu que és la llengua de la intimitat. Em temo que si l'il·lustre prohom parlés més del compte, cauria la Sagrada Família, pedra per pedra. Ni Gaudí ressucitat la podria reconstruir.

Però no parlem excessivament de corrupció, que estem en plena campanya i el ventilador s'ha de fer servir amb certa precaució. No fos cas que estiréssim de la manta i aquest país es convertís en Itàlia, com deia aquell. En paraules del molt honorable: això no toca. Hem de fer un bon ús de la nostra memòria de peix i passar pàgina de qualsevol indici de putrefacció. En aquests dies tan especials, fins i tot els corruptes surten per la TV, a donar lliçons de moral. Tot és possible, en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Comptat i debatut, el panorama estava força tranquil, només ens havia sobtat alguna declaració de menyspreu de l'aspirant a ministre, sempre disposat a superar-se a si mateix. La típica xenofòbia/homofòbia publicitària, força útil per esgarrapar quatre vots despistats. Tot anava com una seda, fins que ha arribat un espot molt polèmic, per part dels opositors, que ara tornen per a rescatar-nos de la tisorada. El cavaller ardent cavalca en el seu cavall blanc, a punt per salvar la dissortada damisel·la catalana, de les urpes del drac ferotge. Mentre uns i altres es tiren els plats pel cap, la realitat supera la propaganda. Tristament, hi ha amors que maten.