El cos del delicte

L'altre dia comentava amb una col·lega que els casos de trastorns alimentaris són ben escassos a les consultes. Per cada un que ens n'arriba, en vénen trenta d'altres problemàtiques. Podria ser per tres motius. Un, que ha baixat el percentatge de persones afectades. Dos, que encara els costa demanar ajuda professional. Tres, que acudeixen a centres especialitzats i no pas a psicòlegs "generalistes". No us prengueu aquestes hipòtesis com a res científic. Són divagacions meves.

Últimament noto menys la pressió cap a l'esveltesa per part dels mitjans de comunicació. Diria que no m'equivoco en afirmar que el model de dona que s'està fent un lloc en el món de la moda és més voluptuosa i curvilínia que la de les últimes dècades. Podríem dir que es tracta d'un pas endavant, però encara queden altres fronts on batallar. L'obsessió per cuidar-se és molt present en el psiquisme femení. Un virus que, lentament, també s'apodera dels homes. Si bé és cert que tenir cura de la pròpia imatge és bo per a l'autoestima portat a un extrem pot resultar agressiu. Penso en els implants de silicona. Els llavis ridículament inflats de col·làgen (és col·làgen?). Les milers de succions de greix que es practiquen a les clíniques d'estètica. Les rinoplàsties. Les injeccions de bottox. Les estirades de pell. Els rostres embenats. Els traumàtics postoperatoris. Les cares de cartró pedra, mancades d'harmonia i expressivitat. D'això se'n pot dir estimar-se? Quan es traspassen certes fronteres, el cos esdevé un refugi on practicar tota mena de carnisseries. La carn també pot ser un espàrring amb qui desfogar-se de les misèries de l'ànima. [Foto: Willy Ronis]

Us enllaço amb una escena de cirurgia plàstica, de la sèrie Nip/Tuck. Si us fan angúnia la sang i les agulles, absteniu-vos.