Passa al contingut principal

No és la serotonina, és la misogínia


Il·lustració: Dan Howden


No costava gaire de preveure: amb l'esclat de la pandèmia, les diverses crisis que l'acompanyen i les xacres que portem dècades suportant, ha augmentat la venda d'antidepressius. El volum de recerca que demostra la seva limitada eficàcia i els nombrosos efectes adversos que provoquen són directament proporcionals a la quantitat de receptes estampades. Aquest fenomen és independent de la suposada "cura" de la depressió, és clar, atès que la hipòtesi causal del desajust neuroquímic ha estat àmpliament desacreditada. Els psicofàrmacs, en canvi, juguen un paper cabdal en el procés de despolitització dels ciutadans, tal com hem explicat en aquest blog en diferents apunts. 

L'aïllament social, un dels factors clau per entendre la davallada de l'estat d'ànim en la població occidental, s'ha accentuat de manera dràstica a causa de les mesures que ha calgut tirar endavant per a contenir la COVID-19. 

A banda de la desesperació causada per les polítiques neoliberals de Brussel·les -i que alguns periodistes consideren que va "predir" la revolució de les armilles grogues-, la solitud és un dels temes centrals en la darrera novel·la de Michel Houellebecq, Serotonina, traduïda al català per Oriol Sánchez Vaqué. Per poc que es conegui l'autor francès, de seguida s'intueix que el títol és irònic i provocador. El patiment del protagonista no té res a veure amb els neurotransmissors i les hormones, malgrat que el Captorix, un antidepressiu de nova generació, sigui l'únic tractament que segueix en Florent-Claude Labrouste en la seva indeturable ruta cap al precipici. 

Houellebecq arrossega una merescuda fama de misogin impenitent.  No nego que les declaracions polèmiques i els escàndols de la seva vida privada la confirmin, però quant més hi rumio, més em sembla que Serotonina és un al·legat contra l'odi vers les dones. El fet que el personatge principal cosifiqui el sexe femení de manera nauseabunda no significa que l'escriptor defensi la seva mirada, ans al contrari: Houellebecq no perd l'oportunitat de deixar en ridícul el desgraciat d'en Florent-Claude mitjançant les seves fantasies sexuals patètiques; els consells miserables que ofereix a l'amic divorciat; el pla homicida fracassat contra el seu "rival" o la insensibilitat esfereïdora mostrada davant l'abús sexual a una nena, el qual forma part d'un dels fragments més difícils de pair de l'obra -jo la vaig haver de deixar respirar durant uns dies, abans de tornar-m'hi a posar. Al meu entendre, si el resultat pertorba no és perquè l'autor banalitzi la violència masclista sinó perquè obre en canal el mascle alfa contemporani, modelat per la indústria pornogràfica, i en mostra les entranyes al lector sense cap mena de pudor ni maquillatge. 

És tan evident, grotesca i perillosa la incapacitat d'en Florent-Claude que el més obvi seria esperar que els professionals als quals acudeix li proposessin algun treball terapèutic per afrontar aquesta dificultat crònica, a l'hora de mantenir relacions afectives respectuoses. A totes les seves parelles -la Kate, la Claire, la Camille i la Yuzu- les ha tractades, de forma més o menys explícita, amb profund menyspreu. En comptes de provar d'humanitzar-lo, el psiquiatre que l'atén, l'inefable doctor Azote, segueix amb la prescripció de fàrmacs i unes orientacions impagables:

-Així, doncs, m'aconsella que deixi el Captorix?

-Bé..., no és una tria evident. Perquè si ho deixa, tornarà a la depressió, i ho farà amb molta força, es convertirà en una ombra. D'altra banda, si continua, es pot oblidar de la sexualitat. Seria convenient mantenir la serotonina a un nivell concret, que fins ara ja està bé, però si baixa el cortisol, i augmenten una mica la dopamina i les endorfines, seria ideal. Tinc la impressió que no soc gaire clar; em segueix?

-No del tot, la veritat.

-Bé...-Va tornar a fer un cop d'ull al paper, una mirada una mica perduda, em feia l'efecte que ja no es creia realment els seus propis càlculs, fins que em va adreçar la mirada i em va deixar anar-:Ha pensat en anar de putes?    (Pàg. 259) 


La tesi plantejada és demolidora i deixa poc marge per a l'esperança. En el món actual, l'ensorrament anímic s'explica en bona part per les enormes dificultats de vinculació humana, de les quals la misogínia és un aspecte fonamental. Els tractaments proposats de tipus químic són un engany que ens converteix en espectres. Quan cau la màscara, definitivament, només resta un rostre decrèpit impossible d'ocultar. Ja és massa tard per tornar enrere: la nostra vida ha estat fatalment marcada i mai més podrem desfer el camí recorregut. El diagnòstic és tan contundent que el lector, malgrat tot, se sent temptat a provar-ho. 



Referència

  • Houellebecq, M. (2019). Serotonina. Barcelona: Anagrama. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La desconeguda història d'en Lluïset Companys

Que no s'apagui aquesta llum

Negació desadaptativa

Espàrtac, avui

El canvi, segons Angela Davis