Passa al contingut principal

Negació desadaptativa


No és negació -diu en Calvin- només soc molt selectiu amb la realitat que accepto. Il·lustració: Bill Watterson.


Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula d'Héctor Olivera La noche de los lápices (1986), que relata el segrest, la tortura i la violació d'un grup d'adolescents durant els primers mesos de la dictadura militar del general Videla, principalment des de la mirada d'un dels supervivents. No suporto presenciar cap escena de sadisme però en casos com aquest faig una excepció pel valor documental de l'obra i perquè, per desgràcia, determinades pràctiques, extremadament cruels, no han estat abolides a l'Argentina i els joves estudiants encara els recorden i consideren desapareguts. Em van cridar l'atenció els comentaris d'alguns usuaris de YouTube, que no suportaven haver hagut de veure les dures imatges que s'hi mostren: «Pobres pibes. Esta película me traumatizó. La maestra hizo que la viera en la escuela». Malgrat l'exemplar lluita per la recuperació de la memòria, sembla que també hi ha una part de la població que refusa entrar en contacte amb la crua història del país. 

El cas és que uns dies més tard llegia un fil a Twitter, que ha recollit i traduït al català Vilaweb, en què es narrava l'esfereïdor testimoni del basc Unai Romano -és probable que si en veuen el  rostre desfigurat el recordin perquè és una imatge icònica de la tortura a Euskal Herria i ha circulat bastant per les xarxes. A banda de la similitud dels mètodes de turment utilizats contra Romano amb els de la pel·lícula d'Olivera -fer despullar els detinguts, tapar-los els ulls, colpejar-los, administrar-los descàrregues elèctriques als genitals amb una porra, etcètera-, també es repetien els comentaris dels internautes que no toleraven la presa de contacte amb aquesta fosca i encara viva realitat. Alguns havien estat incapaços de llegir el relat sencer perquè el malestar que els generava era inaguantable. 

A curt termini, la negació ens protegeix emocionalment i segurament ens estalvia disgustos si vivim en països que difícilment podem qualificar de democràtics. Però això no significa que sigui adaptativa. Com en el cas de la petroquímica de Tarragona o l'abocador de Zaldibar -els episodis de negació deliberada en les catàstrofes mediambientals són incomptables-, pot arribar el dia que recollim els fruits amargs d'haver mirat cap a una altra banda, a la manera de certs jutges, metges, advocats, policies, periodistes, psicòlegs i tants altres còmplices de les violacions dels drets humans. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La desconeguda història d'en Lluïset Companys

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

El canvi, segons Angela Davis