Passa al contingut principal

Contra la criminalització dels escoltadors de veus


Imatge: Muffinn per a Metro.com.uk


Un dels avantatges de veure les pel·lícules de sobretaula els caps de setmana a Antena 3 és que, en tenir uns arguments tan previsibles, et permeten fer tranquil·lament una bona migdiada. Quan en reprens el fil, no tens la impressió d'haver-te perdut cap detall rellevant de la història i acabes d'empassar-te-la com si res. 

En les trames de pa sucat amb oli que s'empesquen els guionistes hi figura un tema que es repeteix amb sorprenent freqüència i  poques variants. Una persona amb problemes psicològics greus -generalment causats per un episodi traumàtic del passat- esdevé una criminal obsessiva i despietada, disposada a tot per aconseguir els seus tèrbols objectius. D'entrada, la mosqueta morta de l'homicida es presenta com un ésser encantador, entregat i radiant, però, de mica en mica, va mostrant el seu rostre maligne. Una cara oculta que l'empeny cap el segrest, la tortura i l'assassinat. Generalment, deixa uns quants difunts pel camí abans no acaba executada o tancada al psiquiàtric, des d'on potser maquinarà el proper pla criminal. Si apareix algun veí massa tafaner, posem per cas, ja ensumes d'una hora lluny la ferum a cadàver. Una paraula o un gest fora de lloc i patapam, al calaix hi falta gent. 

En diverses ocasions he vist que l'assassí  en qüestió és una mare o un pare que va perdre el fill de forma dramàtica -en un accident de trànsit per exemple- i davant la impossibilitat de formar una nova família, planeja robar el nadó d'una dona a qui s'acosta amb el pretext de fer-li de cangur de la mainada o ajudar-la amb les tasques domèstiques. Si la pobra víctima està embarassada pot acabar lligada de mans i peus en algun catre de mala mort, amb el psicòpata pertorbat a punt per assistir-la en el part, amb un instrumental lluent i de grans dimensions.  En el darrer minut, algú la rescatarà de les grapes de boig -molt més sinistre encara si pateix al·lucinacions. Finalment, podrà retornar a la dolça i càlida llar on regnen la pau, la felicitat i l'equilibri. Però ho farà amb la lliçó ben apresa: mai més et refiïs dels desconeguts. 

Per més hilarants i ridícules que resultin aquestes trames, no es pot obviar que a través de la repetició contribueixen a fixar de manera insidiosa un prejudici estès sobre els problemes psicològics severs o les experiències sensorials singulars, que és la seva vinculació a l'exercici de la violència, un mite que no ha estat avalat per cap estudi rigorós.  Ans al contrari: allò que sí que ha estat provat és una major vulnerabilitat a patir tot tipus d'abusos. 

Aprofitant que el 14 de setembre és el Dia Mundial de l'Escolta de Veus, recullo unes quantes dades objectives que la psicòloga experta en traumes Noel Hunter ha apuntat a les xarxes socials: entre el 7 i el 10% de la població general escolta coses que no senten els altres i la majoria no necessita tractament en salut mental; escoltar veus correlaciona de forma elevada amb el trauma infantil, especialment amb l'abús sexual i, finalment, les veus sovint són vistes en altres cultures com un signe de poder espiritual. Hunter conclou: escolta, no patologitzis. Convindria que els mitjans de comunicació, doncs, deixessin de perpetuar estereotips cruels, que generen encara més dolor, i tinguessin en compte les autèntiques històries que han d'explicar-nos els que són titllats de «bojos» en la nostra societat. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La desconeguda història d'en Lluïset Companys

Que no s'apagui aquesta llum

Negació desadaptativa

Espàrtac, avui

El canvi, segons Angela Davis