Antidepressius i deixalla informativa



Retall d'un reportatge publicat recentment a la revista Cuore, sobre els problemes psicològics de diverses famoses, entre les quals l'actriu Amanda Seyfried. Foto: Clara Esquena.



L’any 2008, moguda per un abrandat esperit de denúncia, vaig escriure un article pel diari El Punt sobre la greu crisi per la qual travessava el màrqueting dels antidepressius, incapaç de sostenir per gaire temps més -segons creia ingènuament- la clamorosa farsa respecte la seva eficàcia, àmpliament divulgada però del tot injustificable des d’un punt de vista científic. D’aleshores ençà, ha plogut molta més evidència sobre les greus mancances de la fluoxetina i companyia, criticables a múltiples nivells, però el cas és que aquest coneixement exhaustiu no s’ha traduït en un canvi de tendència pel que fa a les receptes estampades per metges i psiquiatres ni tampoc en una millora substancial de la informació publicada als mitjans de comunicació, que si bé en alguns casos han deixat espai per al rigor en altres no ha fet altra cosa que degenerar fins a nivells vertaderament preocupants. 

En les revistes del cor, com la que figura en la imatge d’aquest post, no és gens estrany que es faci publicitat ‘subliminal’ dels antidepressius, tot emprant les històries personals de les celebritats com a teló de fons. No es tracta d’anuncis explícits sinó que la propaganda s’insereix en els continguts, una pràctica que també és habitual en els mitjans digitals que busquen audiències massives entre el públic més jove. Es tracta de portals d’informació escombraria -com ara Melty, Konbini o BuzzFeed- patrocinats per marques de les quals depenen completament. En aquestes pàgines s’hi difonen tota mena de mentides sobre els anomenats trastorns mentals i la medicació per tractar-los. Si cliqueu aquí, hi trobareu un dels nombrosos exemples que circulen a tota pastilla per la xarxa (mai més ben dit). En un interessant article publicat a l’últim número de Le Monde diplomatique: De la información al clickbait, les periodistes Sophie Eustache i Jessica Trochet hi expliquen algunes de les seves pràctiques fraudulentes, contràries a l’ètica més elemental de la professió. Els beneficis generats han permès superar la crisi econòmica del sector, en detriment de la qualitat de les notícies, les quals han esdevingut mer entreteniment:


Estas páginas web tienen como especialidad la producción industrial a bajo coste de contenidos destinados a la juventud. Melty es a la información y a la cultura lo que McDonald’s a la gastronomía. Su decisión de colmar a los jóvenes de entre 12 y 25 años de artículos sobre Justin Bieber, Juego de Tronos o Beyoncé no tiene nada de neutral: se trata de crear un área de contenido positiva para incluir el mensaje de los anunciantes. Estos últimos no pagan por mostrar un banner al lado de los artículos, sino por figurar en el centro del propio texto. La proverbial frontera entre información y publicidad, esa muralla infranqueable que los periodistas de las publicaciones más prestigiosas llaman “muro de Berlín”, ha cedido ante los asaltos del dinero. Para convencer más, la publicidad adopta la apariencia de la información. Esta financiación del contenido editorial por parte de las marcas se llama publicidad nativa (native advertising). Señala la mentalidad de la época. […]. 

Y con razón: la “carrera por el clic” orienta hasta la elección de los temas. El verdadero redactor jefe de Melty es un algoritmo llamado Shape que analiza los hábitos de los lectores (temas de conversación en las redes sociales, búsquedas en Google y tendencias en Twitter) para definir los temas que pueden generar más interés. Mathilde, becaria en Melty en 2010, recuerda una lógica absurda: “En cuanto el algoritmo veía que un tema remontaba en las estadísticas, había que escribir un artículo al respecto, aunque no hubiera información. Una vez fui a ver a la redactora jefe y le dije que no tenía información sobre el tema solicitado (la cantante Britney Spears). Me respondió: ‘No pasa nada, especula’”. Desde entonces el grupo ha desarrollado nuevas herramientas internas, ya no para detectar las tendencias, sino para imponerlas. La idea es lanzar cañas y a ver qué cebos muerden los lectores.”


Mentre es difonen massivament aquests continguts deixalla per Internet, els articles ben redactats, fonamentats i elaborats topen amb múltiples obstacles per veure la llum. Els psicòlegs que, amb els nostres encerts i errors, pretenem treballar en consonància amb una recerca lliure de conflicte d’interessos, veiem com fins i tot els usuaris que milloren a bon ritme, per un motiu o altre, acaben fagocitats per la indústria farmacèutica. Quan proves d’aportar arguments perquè no es llancin als braços de la química, poden respondre amb suspicàcia -no els ho retrec pas- atès que hi ha múltiples referents al seu entorn que els indiquen justament el contrari. ¿Per quin motiu haurien de fer cas a una psicòloga alternativa i no a un respectable doctor que els recomana que es mediquin?

Ara no mantinc la mateixa innocència d’uns anys enrere -m’he adonat que es paga un preu elevat per provar d’actuar de manera coherent- però no per això considero que s’hagi de tirar la tovallola. Ans al contrari: és més necessari que mai seguir lluitant per fomentar una pràctica rigorosa i digna. Per concloure, recomano l’article divulgatiu Lo que su médico debiera decirle sobre los antidepresivos, signat pels experts Paul W. Andrews, Lyndsey Gott i Anderson Thomson, a tots aquells lectors exigents que de debò tinguin interès en aprofundir de manera crítica en la qüestió que avui ens ocupa. Si la lectura no els convenç només em resta afegir que celebro l’escepticisme i que si desitgen ampliar més el seu coneixement al respecte recorrin a fonts lliures de patrocinis indesitjables. A cop de clic, també els poden vendre gat per llebre. I això té unes greus conseqüències.





Comentaris

Traducció del blog