Relacions de parella: acceptació o resignació?


Imatge extreta de Divorce with dignity


En el «mercat» de les teràpies de parella actuals hi ha un tipus de consell que agafa força, vinculat al fet que l'acceptació de l'altre, amb les seves virtuts i defectes, és de cabdal importància per aconseguir que la relació «tingui èxit». Deixem de banda el polèmic concepte de l'«èxit» matrimonial i centrem-nos en la primera part del problema. Si tenim al cap una persona que satisfaci totes les nostres expectatives, el més probable és que experimentem una profunda decepció, quan ensopeguem amb la sempre imperfecta realitat, que té ben poc a veure amb les fotografies idíl·liques de les vacances,  penjades a l'Instagram. 

És prou fàcil que ens posem d'acord en aquesta premissa: l'exigència de perfecció no és una bona aliada de l'amor. De la mateixa manera, però, cal distingir quins han de ser els límits de l'acceptació perquè si hi ha persones que posen el llistó massa alt també n'hi ha que el situen a un nivell subterrani. On està la frontera d'allò tolerable? Hem de treballar l'acceptació o bé defugir una actitud malsana de resignació? Aquí entrem en un territori més aviat obscur, en el qual no és complicat desorientar-se.

Pel que he pogut constatar en la meva experiència, en el cas de les relacions heterosexuals -no nego que en les parelles homosexuals existeixin conflictes similars- acostumen a ser les dones les que expressen dificultats importants per discernir quines conductes són inacceptables i, a la llarga, poden constituir un motiu de ruptura. Tant és així que suporten un malestar quotidià que pot allargar-se durant anys i pel qual paguen un preu elevat, en forma de problemes psicològics i de salut. Si finalment l'agonia culmina en separació -no sempre perquè elles ho hagin decidit així- lamenten profundament el temps preciós que han perdut en aquell  dolorós viatge a contracorrent. 

Hi ha persones que maten sorollosa i brutalment mentre que d'altres ho fan a poc a poc, gairebé en silenci. Ens hem de protegir en ambdós escenaris. En el present context social hi ha alguns elements favorables a l'alliberament d'un vincle destructor, com ara la nova onada feminista, que apodera les dones, greument mancades de referents, i els homes que no desitgen ser mascles dominants. Però també sorgeixen  inconvenients preocupants. Les penúries financeres provoquen que moltes parelles romanguin unides perquè existeixen poques possibilitats de subsistència material en solitud, un problema que s'accentua amb la presència de menors per mantenir. Quan els psicòlegs parlem d'acceptació, en les circumstàncies actuals, potser hauríem de fer un esforç de concreció per no agreujar encara més la situació, en comptes de procurar millorar-la. Amb el temps i una canya ho aconseguirem. 




Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Venim d'on venim