Això és Amèrica



El magnètic videoclip This is America de Childish Gambino acumula centenars de milions de visites a Internet i ha estat objecte d'incomptables anàlisis durant els darrers mesos, l'epicentre de les quals és una violència racial extrema. Vídeo extret de Youtube.


Quan Lars von Trier va estrenar Dogville (2003), la primera part de la trilogia sobre els Estats Units que encara no ha culminat, un sector de la premsa li va retreure que retratés la terra de les oportunitats amb tanta cruesa, sense haver-la trepitjada mai. Certament, malgrat l'ambiciós projecte artístic en el qual s'havia embarcat, el director danès no havia creuat l'Atlàntic ni tampoc tenia la intenció de fer-ho en els propers anys. A banda d'explicar les seves neurosis sobre avions i vaixells, Von Trier argumentava que no li calia emprendre aquell viatge perquè, com tants altres ciutadans, ell s'havia impregnat de la cultura americana d'ençà que era un infant i, tant si els agradava com si no, la pel·lícula era el fruit d'aquella prolongada experiència.

Si revisem la nostra pròpia trajectòria educativa i els canals que mira la mainada actualment -vídeos a la xarxa inclosos, evidentment- haurem d'admetre que la reflexió del polèmic Von Trier manté la vigència. És tan vertiginosa i constant la informació projectada sobre els Estats Units que, paradoxalment, pot passar-ne desapercebut l'elevat grau d'influència. Si pensem en les darreres notícies rebudes és probable que la primera que esmentem sigui l'esfereïdor tiroteig perpetrat a la redacció d'un diari de la ciutat d'Annapolis, a l'estat de Maryland, que ha causat cinc víctimes mortals. Al seu torn, aquest dantesc episodi segurament evocarà diverses matances ocorregudes en el passat recent, com ara la massacre a l'església de Charleston de l'any 2015, a la qual al·ludeix una escena del vídeo de Childish Gambino adjuntat a l'encapçalament d'aquest post. O bé la de l'escola secundària de Columbine, l'any 1999, especialment coneguda perquè Michael Moore en realitzà un popular documental. 

En segon lloc, segurament ens vindran al cap els nens i nenes engabiats a Texas, separats cruelment dels seus progenitors per una administració Trump que ha hagut de fer marxa enrere en la seva política de tolerància zero contra els migrants irregulars, a causa de l'onada de rebuig provocada per les imatges d'uns infants angoixats i plorosos entre reixes. Una línia vermella mediàtica que no es podia traspassar. Tot seguit, tal vegada hi afegirem que el llegat del president yes we can Obama no va ser precisament esperançador

¿Quina bomba informativa col·locaríem en tercer lloc? ¿Que l'actriu Susan Sarandon i centenars de dones més van ser detingudes  quan protestaven contra aquesta política migratòria? ¿O que la influencer Kim Kardashian ha aconseguit que Trump alliberi una dona afroamericana condemnada a cadena perpètua? ¿Què ens prepara el futur? ¿Un imperi ultramediàtic governat per una Kardashian? Potser serà veritat allò que afirmava el sociòleg Ramón Grosfoguel en la penúltima edició del diari La Jornada, que Trump és un símptoma de debilitat, no pas de fortalesa i que, de fet, el sistema-món dels darrers cinc-cents anys s'està acabant, malgrat que no sabem exactament si allò que s'esdevindrà després serà millor o bé pitjor. Si sortirem en massa al carrer està per veure però de ben segur que romandrem atents a les nostres pantalles, hipnotitzats davant de l'horror encisador.






Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Rates

Efecte Streisand?

Despertar-se a la nit, un apunt històric