Les contradiccions de José Bono

Foto de Paco Campos, Efe

Encara conservàvem fresca a la retina la foto de José Bono al costat del dictador guineà Obiang, una de les incomptables rèmores franquistes, que ja el sentim erigir-se en defensor dels valors democràtics, després de prohibir una roda de premsa a Bildu, a l'interior del Congrés. El socialista manxec, sobre el qual també planen sospites de corrupció urbanística, no ha ocultat la seva satisfacció per la sentència del Tribunal Suprem, el qual, com bé sabeu, ha rebutjat les llistes del nou partit basc, atesa la seva suposada vinculació amb ETA. No entraré a valorar la decisió, exercici que realitzen molt millor altres blogaires o periodistes. Allò que vull destacar de debò és un afer que ens deixa perplexos a molts ciutadans: la hipocresia que envolta la lluita contra la violència. La conducta recent de Bono, clarament contradictòria, en podria ser una metàfora. ¿Per quin motiu és compatible vetar una candidatura pretesament associada a una banda terrorista i, en canvi, no suposa cap problema establir lligams comercials amb un criminal? ¿Com s'entén que, per un costat, es posin pals a les rodes als abertzales i, per l'altre, es venguin bombes de dispersió a un tirà sanguinari de Líbia? ¿Quina explicació trobem al fet que es permeti que un partit obertament xenòfob -Plataforma per Catalunya- es presenti a les eleccions i no puguin fer-ho persones llargament vinculades a un projecte democràtic -Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba-? ¿Com es justifica la severitat amb la qual es condemnen certs partits, després d'haver permès abominables canvis de jaqueta durant la Transició? ¿Per què hem de suportar personatges com Aznar, corepsonsable de la mort de centenars de milers de persones innocents a l'Iraq, presentar-se com a autoritats en la lluita contra el terrorisme a Euskadi? ¿Com és que Felipe González, després dels vergonyosos GAL i els nombrosos casos de rapinya protagonitzats durant del seu mandat, encara es manté, amb el cap ben alt, dins del PSOE? I així podríem continuar, navegant en un mar infinit de contradiccions, que fan molt difícil confiar en aquest Estado de derecho, que tant estima José Bono...