Guerra psicològica



Dibuix: Vergara


Ser republicà, comunista, anarquista, independentista, anticapitalista o, simplement, defensar drets democràtics fonamentals ha esdevingut perillós a Espanya. Sempre ho ha estat però ara retrocedim a tota velocitat cap als anys més foscos de la Transició. No és cap queixa frívola: per unes quantes piulades poden destrossar-te la vida tant a tu com a la gent que estimes. Literalment. Les mateixes idees que han suposat presó, exili o tortura per a polítics, activistes, artistes o líders socials les defensem milions de ciutadans, en aquest país. 

¿Quina conclusió n'hem d'extreure si els vàrem votar, ens manifestem al carrer per la llibertat o estem d'acord amb les lletres de les seves cançons?, ¿què hem d'esperar si expressem en algun mitjà quelcom que vagi en contra del règim del 78?. ¿Poden perseguir-nos per delictes d'odi?, ¿ens clavaran una multa estratosfèrica?, ¿hem d'estar preparats per què ens buidin ull amb una bala de goma o ens apallissi impunement un grup de neonazis, quan portem un llaç groc?. Amb la llei a la mà podríem, si més no, discutir-ho però després dels novel·lescos autos del jutge Llarena, tot és possible. Les pors es van infiltrant, sigil·losament, en la nostra vida quotidiana. I, un bon dia, si no ens frenem, potser algú ens recorda que no estem soles en aquest món i els nostres actes tindran conseqüències per a persones que no han tingut el dret d'escollir el seu destí. Així també es forgen les reculades, els silencis, les paràlisis. Són els efectes de la "guerra psicològica" de la qual parlava l'excoronel i escriptor Amadeo Martínez-Inglés en un valent i encertat article sobre els dies previs a l'u d'octubre.  

Després del cop duríssim que ha suposat per a molts de nosaltres l'empresonament de Jordi Turull, Carme Forcadell, Josep Rull, Dolors Bassa i Raül Romeva, s'han escrit nombrosos missatges que criden a perseverar i a no defallir. Els comparteixo. Si no ho recordo malament,  va ser el raper Valtònyc que, després de conèixer la seva sentència, va fer la reflexió següent: uns anys enrere no ens hauríem cregut que això que està passant arribés a succeir mai. Així doncs, és fàcil d'imaginar què ens pot venir a sobre si no ens mobilitzem davant de la involució.  És necessari seguir lluitant, tal com ho van fer els nostres predecessors,  però no crec que el compromís sigui incompatible amb el fet de perdre la vergonya a l'hora de parlar de les nostres limitacions humanes i de les mesures de protecció que cal prendre en aquest camí compartit. De fet, ja hi ha completes guies antirepressives que ens orienten per defensar els nostres drets en moments crítics. També hi ha textos i organitzacions que ens expliquen quins poden ser els efectes psicològics o de salut adversos de l'activisme i com podem prevenir-los. Aquí i aquí, en teniu un parell d'exemples recollits al magnífic blog Primera Vocal. Amb por o sense, és possible seguir avançant. 







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Negació desadaptativa

Espàrtac, avui