Efecte Streisand?


Chip Somodevilla / Getty Images


L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats per l'Audiència Nacional a passar uns quants anys a la presó per les lletres crítiques de les seves cançons, pròpies de l'estil musical que han escollit per interpretar-les. 

Sobretot a les xarxes socials, aquestes notícies  desoladores acostumen a anar acompanyades d'altres informacions que transmeten les tèbies o nul·les respostes judicials emeses en casos d'homes maltractadors, polítics corromputs fins al moll de l'os o feixistes que campen al seu aire pel carrer escopint odi i repartint llenya. Val a dir que també queda espai per a l'esperança, quan es posa èmfasi en la càlida reacció popular desplegada davant de la mordassa. En els casos esmentats més amunt, l'efecte bumerang ha estat claríssim i tots els assetjats han rebut, d'una manera o altra, un suport que hauria estat del tot impensable si no haguessin estat perseguits. Personalment, sense Pablo Hasél no crec que m'hagués assabentat de la terrible història penitenciària de la membre del PCE (r) Isabel Aparicio i del tracte inhumà que reben altres companys del partit. Em fa vergonya admetre-ho però no tenia ni la més remota idea del seu patiment. 

Es parla d'aquest fenomen cada cop amb més freqüència i especialment del terme amb el qual ha estat batejat: 'efecte Streisand'. Per aquells que encara no ho hagin consultat a la Viquipèdia, explicarem que el terme va néixer a causa del litigi mantingut per l'estrella de Hollywood amb un fotògraf,  l'any 2003, que volia documentar l'erosió de la costa californiana i a partir del qual es va despertar un interès insospitat per la imatge de la seva casa. Els intents infructuosos de la diva per tapar-li la boca van obtenir un resultat oposat al que ella havia perseguit. Qui l'hi hauria dit,  a la pobra Barbra, que ha lluitat a capa i espasa per esdevenir una icona de llibertat, que el seu nom acabaria lligat a la censura.

Malgrat que celebro sincerament que s'atorgui protagonisme a la resposta antirepressiva, penso que convé no deixar-se arrossegar excessivament per l''adamisme conceptual' que representen aquestes modes, com si l'estudi de la relació entre la prohibició i el desig hagués nascut l'any 2003, arran de l'anècdota de la mansió d'una famosa. Si deixem de banda la religió i la literatura -és ben coneguda la passió que desperta l'amor perseguit- o les interminables dissertacions filosòfiques sobre la qüestió i ens centrem només en el camp de la psicologia, podem recordar que la teoria de la 'reactància psicològica'  de Jack Brehm porta més de mig segle de desenvolupament rigorós. Això per no esmentar el terreny fecund de la Psicoanàlisi i els seus recargolats laberints. No és que pretengui escombrar cap a casa sinó que trobo del tot imprescindible que captem els matisos presents en cada context perquè després no ens sorprenguin les noves reaccions que puguin aparèixer davant de la ferotgia creixent dels censors, avesats a manar durant segles. 




Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Rates

Despertar-se a la nit, un apunt històric