divendres, 28 d’agost de 2015

"Viagra femenina", un nou pas en la medicalització de la sexualitat



"Quant triga la teva a fer efecte?". Acudit gràfic sobre la "viagra femenina",  publicat a The New York Times

D’un temps cap aquí escolto un tipus de queixa que paga la pena examinar. Persones que no tenen cap mena de contacte amb el món de la medicina o de la psicologia clínica expressen preocupacions respecte la seva sexualitat en termes de diagnòstic psiquiàtric. Ja vénen de casa amb una idea preconcebuda, tot cercant remeis ràpids i fàcils per al “seu trastorn”. De vegades, es culpabilitzen per no poder “satisfer” les seves parelles, atès que no se senten prou motivades per a mantenir-hi relacions. En algunes ocasions, fins i tot es produeix el cas que un dels dos pressiona l’altre perquè se suposa que té un problema greu i no fa res per solucionar-lo. Tot sovint, amb prou feines es fa esment a la dinàmica sentimental o a d’altres factors contextuals que podrien estar-hi vinculats, com les elevades expectatives promogudes en pel·lícules, sèries de televisió o anuncis de productes eròtics. En cas que hi hagi seriosos problemes de fons, com ara el consum d’alcohol i cocaïna, la voluntat de tractar-los és més aviat escassa, per no dir nul·la. Preval l’interès en dissociar aquestes “disfuncions” de qualsevol altre variable. Em ve al cap la metàfora d’algú que truca a l’electricista perquè li arregli una instal·lació averiada, quant més ràpid millor, perquè ja arriben els convidats. D’on ha sorgit, doncs, aquesta visió mecanicista de la sexualitat?
Recentment, hem sabut a través de la premsa que, després de diversos intents fallits, finalment s’ha aprovat l’anomenada “viagra femenina” als Estats Units, el principi actiu de la qual és la flibanserina i es comercialitzarà amb el nom d’Addyi ®.  M’ha sorprès que en alguns diaris s’hagi explicat que aquest nou fàrmac és una mena de conquesta per a la dona, sense parlar dels conflictes d’interès de determinats grups amb el Big Pharma. Nombroses activistes feministes, com l’experta en medicalització de la sexualitat Leonore Tiefer (2006), porten molts anys denunciant que la creació de les “disfuncions sexuals femenines” és un cas clar de promoció de malalties (disease mongering, en anglès). Recordem que, segons la periodista Lynn Payer, aquest concepte es defineix com a “tractar de convèncer la gent que està essencialment bé, que està malalta, i la gent que està una mica malalta, que n’està molt”. La sortida al mercat de la “pastilla rosa” és una baula més en una llarga cadena d’esdeveniments. La vida sexual té una dilatada història de control polític i social, la qual cosa ha conduït a què moltes persones, atesa la ingorància  i la vergonya promogudes, experimentin serioses dificultats per afrontrar els problemes sexuals de forma racional. Per altra banda, com apuntàvem més amunt, la cultura popular ha inflat desmesuradament les expectatives i la importància del sexe en la vida diària. Per això ha estat prou fàcil que els nostres cossos hagin passat de ser font de pecat a convertir-se en un objecte de manipulació per afavorir els interessos del mercat.

Tal com s'explica en l'article de la professora Tiefer, a la dècada de 1970, encara que fos un tema controvertit i poc finançat, l’estudi de la sexualitat comptava amb un espai acadèmic que, si més no, considerava l’aprenentatge i l’educació com a claus de la satisfacció, alhora que posava èmfasi en determinats factors econòmics i polítics. A partir de la dècada de 1980, però, es va iniciar una deriva cap a la “medicina sexual”, afavorida pels uròlegs que van veure-hi una oportunitat per donar un nou impuls a la seva carrera; per les companyies asseguradores que costejaven els tractaments en base a l'etiqueta sorgida d’un sistema de classificació; pels periodistes de la salut i de la ciència; per les noves tecnologies de diagnòstic i, com no podria ser d’altra manera, per la indústria farmacèutica. Suposades malalties que anys enrere no haurien despertat l’interès de ningú, eren temudes pels ciutadans: ereccions flàccides, ejaculacions precoces, desitjos poc intensos, activacions insuficients… tot era susceptible de convertir-se en un trastorn que, òbviament, caldria tractar.

De mica en mica, apareixien al mercat les anomenades “drogues de l’estil de vida”, adequadament avalades per congressos, revistes científiques o clíniques de “salut sexual”.  El centre de la sexualitat masculina ja havia estat perfectament establert: era l’erecció. Tot estava a punt perquè el 1998 nasqués l’arxiconeguda Viagra ®. Al cap de pocs dies, els periodistes ja demanaven quan sortiria al mercat el seu equivalent femení -com si la realitat masculina fos un patró que calgués extrapolar fos com fos-. D’aleshores ençà, s’inicià un camí anàleg per a tractar de reafirmar les “disfuncions sexuals femenines”, malgrat que no estava gens clar com es definirien, quina era la seva fisiopatologia o manifestació clínica i quins serien els mètodes per a investigar-les i avaluar-les  rigorosament. Després d’un intent fracassat per part de la Pfizer, entre el 1997 i el 2004, Procter & Gamble va idear uns pegats de testosterona per al recentement creat “trastorn del desig sexual hipoactiu”. No van ser aprovats per la “Food and Drug Administration” (FDA) però, tanmateix, es van receptar a través de canals alternatius.

Actualment,  Addyi ® ha aconseguit veure la llum, malgrat les nombroses controvèrsies sorgides. La més important que s’ha posat damunt la taula és el greu problema dels efectes secundaris però també caldria ressaltar els perills de concebre la sexualitat dins del mateix model reduccionista i fal·laç, basat en desajustos en les hormones, els neurotransmissors o els fluxos sanguinis. Encara que pretenguin acotar la recepta a casos molt concrets, l'experiència amb altres "patologies" demostra que la tendència als consultoris és a què hi hagi "màniga ampla". Aquest biaix descentra la mirada d’aspectes tan significatius com la qualitat del vincle de parella o la importància de recuperar altres elements per a la seducció, com el bon ús de la paraula. Mentre s’inverteixen milers de milions en productes farmacèutics nocius, queden desateses les qüestions de fons vertaderament rellevants. No cal que ens preguntem per quins motius hem deixat de desitjar l’altre perquè Addyi ® ja farà la feina per nosaltres. És el nou miracle que fa renéixer la passió. Quin serà el proper pas?


Referència


·        Tiefer, L. (2006). Female Sexual Dysfunction: A Case Study of Disease Mongering and Activist Resistance. PLoS Medicine, 3, 436-440.