La doble vida de Michael Moore



Michael Moore assegura que el capitalisme és el mal però al peu de la caricatura es recorda que s'ha fet ric tot criticant-lo. L'últim documental del polèmic director tracta sobre l'obsessió bel·licista del Govern dels Estats Units. Segons s'ha publicat, ell mateix tenia accions de Halliburton. Imatge extreta de Pinterest.

 
Quan t’han acomiadat de la feina i es balanceja l’espasa de Dàmocles d’un desnonament, damunt del teu cap. Quan s’apropa el final de mes i et fa mal l’estómac d’una manera que mai abans no havies experimentat. Quan et mires al mirall i el sol fet de somiar amb anar al dentista ja et sembla un atreviment. Quan una persona de la teva família necessita un medicament però no l’hi pots pagar, què hi farem. Quan el banc amenaça amb endeutar-te per sempre perquè portis la vida de misèria que mereixes, per haver estirat més el braç que la màniga. Quan s’amunteguen les factures a la bústia i en apropar-t’hi et tremolen les cames. Quan deixaries la parella perquè cada dia et fa més fàstic però no tens on anar a raure. Quan el veí de dalt et mira com si fossis una assassina en sèrie perquè encara no li has tornat els cinquanta euros que ell, un dia, misericordiós de mena, et va deixar. Quan et terroritza pensar en el futur. Quan a un amic que admiraves li brillen els ulls en veure’t rodolar per la cuneta. Quan tens la certesa que no et pagaran mai una feina en la qual t’hi vas deixar la pell. Quan te n’adones, en resum, de la teva absoluta i definitiva invisibilitat, necessites trobar un referent robust per agafar-t’hi com ho faries amb un salvavides, enmig de la tempesta.
Anticapitalistes, flagells del neoliberalisme, sigueu benvinguts. Passeu, passeu: De les tristors, en farem fum. Cineastes, músics, acadèmics, novel·listes, actors, poetes, periodistes, activistes, intel·lectuals… entreu a casa, a través de qualsevol escletxa, assegureu-nos que en aquest infern manat pels llops encara hi ha esperança per a l’ésser humà. Pagarem per consumir les vostres històries, sense aquest bàlsam ja no podríem dormir mai més. Després trenqueu-nos el cor, si així ho desitgeu. Teniu milers de rostres però com que un tòtem de l’esquerra als Estats Units ha estrenat pel·lícula, triem tan sols un nom a l’atzar. Diguem-li Michael Moore. La nova invectiva del director de Michigan es diu Where to invade next? (2015) (On envaïrem ara?), que deu ser una previsible crítica a la política exterior nord-americana. Amb el seu aspecte d’home comú i una retòrica obrera –segons ell, es va criar en un entorn sindicalista, al voltant de la “General Motors” de la ciutat de Flint- Moore s’ha posat el públic a la butxaca i cal reconèixer-li el mèrit d’haver aconseguit audiències massives pels seus documentals reivindicatius.
Pel fet d’haver gosat mirar de fit a fit drames tan brutals com les matances a les escoles, la crueltat extrema de les asseguradores sanitàries, les mentides de l’Onze de Setembre o el abusos criminals de les multinacionals, se li han perdonat els nombrosos excessos sensacionalistes. Michael Moore ha tingut el coratge de criticar sense embuts el capitalisme, des del cor mateix del sistema. Però són, tanmateix, nombroses les ombres que planen per sobre de la seva trajectòria personal i professional. Val a dir que no sempre resulta fàcil destriar les calúmnies de les informacions ben documentades. Les reprovacions furibundes provinents de l’ala republicana són ben útils perquè reforcen el seu perfil combatiu –aquestes no tenen massa interès, al meu entendre-. Ara bé, se li han tret certs draps bruts que no han deixat pas indiferents les “files amigues”. Les més conegudes són un suposat tracte dèspota vers els seus col·laboradors o que es vanta de portar un estil de vida propi dels multimilionaris. S’ha escrit en diversos portals que resideix en un barri exclusiu; matricula els seus fills en escoles elitistes i gairebé mai no contracta treballadors negres, entre moltes altres incongruències amb el seu discurs.
Potser les revelacions més desconcertants i esgarrifoses–personalment, encara em costen de creure-, són les que es van publicar en el llibre Do as I say (not as I do) (2005)[Fes allò que dic (no allò que faig)] de Peter Schweizer. Entre diverses qüestions, l’autor denuncia que Moore té accions de grans corporacions com Eli Lilly o Halliburton. ¿Es pot estar en contra dels abusos de les farmacèutiques i de la invasió a l’Iraq i, al mateix temps, lucrar-se hipòcritament amb aquests negocis sagnants? Ell ho va negar rotundament, és clar, però s’han aportat proves difícils de refutar. Tot plegat ens porta a preguntar-nos qui són realment aquests gurus progressistes que ens alliçonen amb tanta vehemència. ¿Estan realment enfrontats als magnats de les finances o són uns altres titelles al servei del poder? ¿Expandeixen de debò els límits de la llibertat d’expressió o bé representen el paper de “dissidents oficials”, que ens marquen unes noves línies vermelles? ¿Els seus treballs tenen un vertader potencial transformador o són un pobre exercici d’entreteniment catàrtic? ¿És genuïna la seva solidaritat o és tan sols una façana que els permet explotar econòmicament la nostra situació desesperada? ¿O és que potser ens hem de conformar amb què no sigui tot blanc o negre? Aquí queden les preguntes, per a les quals podem intuir les respostes.




Comentaris

Traducció del blog