David Lynch i la roda de la violència


L'exposició continuada a la violència dels mitjans, podria tenir un "efecte bumerang", caracteritzat, entre d'altres aspectes, per la insensibilitat i la imitació dels comportaments agressius


Escollir una pel·lícula de David Lynch és com emprendre una aventura en la qual saps com entres però no tens ni idea de com en sortiràs. El creador de Twin Peaks (1990-1991) és un mestre en l’art de submergir l’espectador en un absorbent magma emocional, ple d’ambigüitats, moments d’estupor i esclats de fascinació. Quant als films típicament “lyncheans” –alguns tenen una estructura narrativa ben definida, com The Elephant Man (1980)-, no paga la pena trencar-se les banyes en mirar de treure l’entrellat del simbolisme de cadascuna de les escenes –són tan treballades que semblen quadres, meticulosament pintats per a l’ocasió- sinó que més aviat és aconsellable deixar-se arrossegar per la intensa experiència que proposa el director, sempre interessat en mostrar allò terrible, ocult rere la més dolça de les aparences. Generalment, hi sol haver un o diversos personatges innocents, que hauran de pagar un elevat peatge per a descobrir els monstruosos secrets que s’amaguen rere les blanques cortinetes de les finestres d’una bonica casa amb jardí. No penso que tingui massa sentit decidir si aquestes històries t’agraden o no. Més aviat et trasbalsen, et commouen, et conviden a reflexionar. De vegades, ni tan sols permeten que dormis en pau.

Recentment, he vist
Wild at heart (1990), la road movie protagonitzada per Laura Dern i Nicolas Cage, a la pell de Lula i Sailor, dos joves enamorats i fugitius, que s’hauran de confrontar amb el costat més fosc de l’existència, durant un peculiar viatge cap a la maduresa sentimental. En una de les escenes (a la imatge), a dalt del cotxe, Lula engega la ràdio i, malgrat que canvia insistentment de freqüència, només topa amb notícies escabroses, carregades d’una violència atroç. Profundament trasbalsada, es posa a cridar, baixa del vehicle i demana al seu enamorat que trobi una mica de música, ben diferent a tot aquell horror. Podem imaginar perfectament la mateixa seqüència, en un instant dels darrers mesos, en alguna carretera del nostre país: “Un home ha matat a trets la seva esposa i els seus dos fills i posteriorment s’ha suïcidat, a Castelldefels”. Canvi de dial. “Detingut a Rubí un menor de disset anys per haver assassinat la seva mare, al pis on vivien”. Provem-ho altra vegada, no defallim. “Una dona es treu la vida, després de dos anys d’assetjament per part de la seva exparella, dinou denúncies, tres judicis i dos ordres d’allunyament violades”. No hi ha manera, però insistim-hi. “Un exprimer ministre britànic, ja difunt, és investigat per haver format part d’una xarxa d’abusadors de menors, que va operar durant dècades i ha deixat incomptables víctimes”. Quant de dolor s’hi amaga, en aquest món cruel -wild at heart and weird on top, com diria Lula-?

La reacció de l'heroïna de Lynch va ser la de trencar el “contracte” de confiança que tenia amb el mitjà però sabem que la violència, generalment, té justament l’efecte contrari. És a dir, contribueix a pujar l'audiència, “fascinada” per la tensió i paralitzada per la por; atrapada en un rol de consumidora d’informació de caràcter sensacionalista. Rarament se’ns ofereixen explicacions elaborades sobre l’origen de l’hostilitat i encara menys sobre les formes realment efectives d’abordar-la. Més enllà de l’emotivitat, hi ha ben poc espai per a la reflexió. Fins a quin punt aquest tractament afavoreix que es perpetuï l’agressivitat? Tal com recorden Brändle, Cárdaba i Ruiz (2011), a l’hora d’exposar aquest tipus de continguts de forma reiterada, cal valorar les diverses conseqüències indesitjables que poden sorgir. Convé destacar, entre d'altres, els coneguts efectes d’insensibilització i d'imitació. El primer està relacionat amb una menor activació emocional i cognitiva davant d’estímuls que abans desencadenaven reaccions intenses, atès que l’espectador acaba per considerar la violència com a quelcom inevitable i normal, propi de la vida quotidiana. D’aquesta manera, disminueix la probabilitat que se censurin determinats comportaments. El segon fa referència a l’aprenentatge per observació de les reaccions habituals d'altres membres de la comunitat, que són aparentment vàlides i, al damunt, no sempre tenen les conseqüències adverses esperables. Vistos aquests resultats, a banda de posar el nostre gra de sorra particular en la construcció d'un horitzó més esperançador, al meu entendre, és urgent que escollim camins alternatius per informar-nos i desconnectem tant com sigui possible d'aquest espectacle obscè i dantesc. De la mateixa manera que Lula i Sailor, podem posar-hi una mica de música...


Referència
Moltes gràcies a l'autor / a de la pàgina "Universo David Lynch" per haver penjat l'article a l'apartat de notícies



Comentaris

Traducció del blog