dijous, 20 d’agost de 2015

Rafael Chirbes, massa aviat


Foto extreta del web d'UIMP


“Hay escritores gozosos, que me dan mucha envidia. Pero yo creo que toda mi literatura sale de la grieta que hay entre el relato dominante y el relato personal que no se ajusta, entre las aspiraciones que te pide la sociedad (qué quieres ser de mayor) y tus imposibilidades o tu falta de ganas.”

Rafael Chirbes, en una entrevista al diari ABC, publicada el 28/5/2013.



Em vaig assabentar de la pèrdua del gran Rafael Chirbes en una cafeteria, aquest cap de setmana. Ha marxat en ple mes d’agost, mentre la sumptuosa Àgora valenciana de Santiago Calatrava cau a trossos i els mitjans acomiaden Lina Morgan amb tots els honors. El passat, que sempre torna.

Saps qui s’ha mort?, em van dir, amb veu de  llàstima.  Potser sona exagerat però la veritat és que, en saber-ho, no puc afirmar que experimentés un abatiment massa diferent al que sento quan perdo una persona coneguda i estimada. El vincle que establim amb els escriptors que admirem és singularment profund. Hi compartim  moltes hores i els personatges que poblen el seu món ens acompanyen per sempre perquè ja formen part de la nostra vida interior, com els companys de feina o els veïns, encara que no de la mateixa manera. Allò que més em va enlluernar va ser la descripció de la història recent del país en boca d’aquells éssers esquerps, talment com si aquests fossin catedrals humanes contemporànies. Comparades amb la informació atemporal a la qual ens condemnen tantes vegades a la Universitat, aquelles pàgines eren com una benedicció doble. Per un costat, sentia gratitud com a filla amnèsica de la Transició i per l’altre, com a psicòloga a qui han arrabassat el context com a marc de comprensió, en unes aules impregnades de tota mena de reduccionismes. Per sort, els bons escriptors passen olímpicament de les causes neuronals i demés hipòtesis absurdes.

De moment, només he llegit les seves dues darreres novel·les. Com tants altres lectors, vaig descobrir-lo massa tard, arran de l’èxit de la versió televisiva de Crematorio però en vaig tenir prou per meravellar-me davant d’aquella veu personalíssima. Aspra i sense concessions però profundament humana, tanmateix. No feia tant que havíem sortit del relat únic del país de la Champions League –hereu natural de l'España va bien- i sentia una curiositat irrefrenable per descobrir l'equivalent literari de l’implacable Rubén Bartomeu -Pepe Sancho, a la petita pantalla- i la seva família acabalada de Misent, un poble “imaginari” de la costa llevantina. Em vaig empassar la novel·la pràcticament d’una tirada, gairebé sense respirar, d’acord amb el ritme dels temps que retrata l’autor (pàg. 409): “Hace milenios que se destruye esta tierra. No queda ni un rincón que no haya sido violado. Mira aquí mismo, dentro de Misent. No hay más que leer los periódicos. Durante una obra, destruyen una villa romana, destruyen un hamán almohade, una muralla califal, han destruido media docena de fonduks (al parecer, dicen los periódicos, ésta fue una ciudad comercial en el siglo XII: contactos con Alejandría, con Túnez, con Sicilia). Eso dicen los periódicos que hacemos los constructores. Como si el hamán o la muralla califal no hubieran destruido la muralla o el templo que los precedió. ¿Cuál es el estrato en el que reside la verdad?, ¿en cuál debería la humanidad haberse detenido para ser auténtica?. El ruso con su hiperactividad de insomne: esta mañana tenía los ojos pastosos, olía a alcohol, y a ese destilado agrio que deja en el sudor la cocaína, se notaba que aún no se había acostado. He pensado que seguramente sigue en sus tráficos con Guillén. Y también que capitalismo y cocaína tienen algo en común. Construcción y cocaína tienen mucho en común, además de algunas cuentas corrientes engordadas deprisa. La hiperactividad, el empeño por luchar contra el tiempo. Capitalismo y cocaína, este frenético no parar.”

 Però en qui més penso és en el fuster d'En la orilla i els seus amargs desenganys. Va haver de tancar la barraca i acomiadar els treballadors. Després d’invertir els estalvis en el món de la construcció, es va enfonsar el vaixell. El soci el va abandonar i va deixar-lo amb l’aigua al coll. Els negocis trepidants de Bartomeu, a primera línia de mar,  havien deixat pas al rancor, la violència i la incertesa que envoltaven el pantà putrefacte d’Olba. Ara parla Esteban, més pausadament (pàg.246): “Hablo con suavidad, razono. Descubro la persitencia de lo que Francisco y yo hubiéramos llamado en otros momentos lucha de clases. Pero no puede ser: la lucha de clases se difuminó, se disolvió, la democracia ha sido un disolvente social: todo el mundo vive, compra y acude al hipermercado y a la barra del bar y a los conciertos que paga el ayuntamiento en la plaza, y todos hablan a un tiempo, las voces mezcladas, como en las tumultuosas reuniones que recordaba mi padre en el cine Tívoli, no se percibe arriba y abajo, todo está embarullado, confuso, y, sin embargo, reina un misterioso orden, eso es la democracia. Pero, de repente, desde hace un par de años, parece que se palpa la reconstrucción de un orden más explícito, menos insidioso. Es visible el nuevo orden, arriba y abajo bien claros: unos cargan orgullosos con las repletas bolsas de la compra y saludan sonrientes y se paran a charlar con la vecina a las puertas del centro comercial, otros registran los contenedores en los que los empleados del supermercado han tirado las bandejas de carne pasada de fecha, las frutas y verduras maceradas, la bollería industrial caducada. Se pelean entre ellos. Y yo no sé quién soy, dónde estoy, no tengo claro si me paro a saludar o si registro el contenedor, porque si alguien ha sido explotado en este puto taller ése soy yo, ¿Y mi fragilidad?, ¿nadie se ocupa de mi fragilidad?”

Si se’m permet un moment de mitomania, apuntaré també que Chirbes em va signar un exemplar d'En la orilla, a Barcelona, el Sant Jordi de 2013. A la seva parada hi havia celebritats diverses. Gemma Mengual estava dreta, duia  uns shorts i tenia la planta del peu recolzada al damunt d’una cadira, formant un angle perfecte. També hi signaven més famosos, al voltant dels quals encara hi papallonejaven més personatges del món pseudoliterari. El llibre s’havia de comprar en un dels laterals i com que vaig trigar força estona a plantar-me davant seu – en aquell moment, ningú feia cua-, em va dir, amb certa ironia, com si es referís a l’escumosa voràgine que l’envoltava: Ha estat un llarg viatge! –no recordo si ho va fer en català o en castellà-. Esperava que em trobaria una persona malhumorada, potser pels seus textos o tal vegada per la construcció que s’ha fet de la seva personalitat, en alguns mitjans. Per contra, va tenir un tracte amabilíssim i em vaig penedir de no haver-me atrevit a parlar-hi més estona. Recordo que vaig pensar com podia ser que d’una persona bonhomiosa i càlida en sortissin uns personatges amb un rerefons tan biliós. Però ben pensat potser no són mesquins i només reflecteixen les contradiccions d’una época, de la qual tots ens formem part.

Ens queden els records i molt de Chirbes per llegir, encara. El seu editor, Jorge Herralde, ha explicat a la premsa que abans de morir ja havia entregat el seu nou llibre, París-Austerlitz, que sortirà a principis del 2016. També podem recuperar les novel·les anteriors al reconeixement públic, naturalment. Sobreviurà en la seva obra, com se sol dir popularment però ens ha deixat quan encara el necessitem, com l'aire que respirem. Deia en una entrevista que la dignitat de la persona era oposar-se al mal i mantenir-lo a la porta de casa, encara que fos un minut. Amb això ja havies cobert la teva vida i podies sentir-te tranquil. Aquell que obria les portes al mal era el que vivia amb indignitat i moria amb indignitat. Gràcies de tot cor, Rafael Chirbes. Et trobarem a faltar; era massa aviat.


Referències

·Chirbes, R. (2010). Crematorio. Barcelona: Anagrama.

·Chirbes, R. (2013). En la orilla. Barcelona: Anagrama.


Article publicat a Tercera Informació