Una (altra) pel·lícula de BCN


Ahir a la tarda, després de dinar, vaig anar a passejar per Rambla Catalunya. De tant en tant, havia de fer alguna parada per reposar a l’ombra i beure una mica d’aigua. Feia una calor infernal. A la cantonada amb Rosselló, hi vaig veure una dona asseguda al sol, pidolant amb un nadó en braços. Era tan menut i estava tan immòbil que semblava de joguina. Vaig trucar al 092 per informar dels fets, amb l’ànima ben encongida. Em van assegurar que l’avís ja estava donat i que farien alguna cosa al respecte.
Tinc els meus dubtes sobre si els infants són protegits adequadament d’aquestes explotacions salvatges. On deu ser el nadó, ara? I la dona?
A vegades penso que anem massa lluny a buscar la barbàrie, la tenim a la cantonada i no hi parem prou atenció.
Potser Barcelona és la millor botiga del món, una postal incomparable, però la marginalitat i el sofriment que s’hi veuen, en ple centre, fan entristir de tal manera que cap targeta de crèdit no hi pot posar remei. Que algú en faci una pel·lícula, si us plau.

Comentaris

sanset i utnoa ha dit…
Fa alguns mesos que segueixo aquest blog perquè les teves opinions em resulten interessants, però gairebé mai tendeixo a escriure.

Fa poc que puc dir que sóc psicòloga i admiro molt a les persones que en sou de formació i de professió, perquè jo de moment de professió ben poca.

Felicitats pel teu blog.

Utnoa
Clidice ha dit…
A vegades penso que estem tan acostumats a viure en el nostre núvol de cotó de sucre que, quan ens apareix la realitat, talment una pústula, ens quedem garratibats, com si no pogués ser veritat. La realitat, si més no percentualment, és la dona pidolant amb un bebè, nosaltres només som un miratge que ja s'acaba.
Utnoa: a partir d'ara, no et tallis un pèl en escriure, si és que en tens ganes, totes les opinions són benvingudes, sempre que siguin respectuoses. I pel que fa a la professió, endavant!

Clidice: el més trist és que ens immunitzem a tot i de mica en mica ens tornem inhumans. Vaig veure el centre de la "city" ple de venendors ambulants, de begudes, bandes de joves deambulant... i tots plegats fent veure com si res.
Clidice ha dit…
Dons Clara, ja cal que ens n'anem adonant, perquè o molt m'equivoco o això ens petarà als morros que "enrigui-se'n vostè" de les "banlieue", que ara, a més, hi ha una crisi brutal. Fa molta angúnia saber que som l'última generació que ha pogut gaudir de tots els avantatges que alguns encara gaudim. I ja no pas per allò que podrem perdre (la vida també, si la cosa peta pels descosits), sinó per allò que no gaudiran mai els qui ens succeeïxen, estem en mans d'uns quants que tot ho volen per a ells i nosaltres, agafats a la barana, intentem esquivar els cops de peu que ens venten per tal de fer-nos fora del vaixell que s'enfonsa. N'hi ha que, però, ja fa tems que són a l'aigua.