Un blog sobre psicologia i actualitat

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap ...

El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube.  Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món.  He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis , quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mir...

Imatge extreta de l' Australian Journal of Pharmacy Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert.  Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times . Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT :  Aparcamientos de ancianos S.A . , del qual recomano entus...

La mirada desafiant de Kirk Douglas parla per si mateixa a Spartacus (1960), el film històric d' accidentat rodatge  del qual fou estel·lar protagonista i murri productor. La pel·lícula, èpica dins i fora de la pantalla, ens interpel·la avui amb una força renovada. Aquests dies de confinament i de tota mena d'incerteses, els mitjans de comunicació tenen l'encert d'acabar-nos d'ensorrar amb un seguit de reculls que es repeteixen sense parar: pel·lícules distòpiques sobre pandèmies; novel·les i assaigs de la mateixa temàtica; revisions històriques de malalties que van devastar mitja humanitat i prediccions de futures infeccions que, de ben segur, ens esborraran definitivament de la capa de la Terra. Al final del dia, ben convençuda que l'apocalipsi és inevitable, et queda l'alternativa de triar entre posar el cap al forn o bé llançar-te pel balcó.  Si alguna cosa he agraït aquesta Setmana Santa és que hagin tornat a emetre Spartacus, qui ho ...

Les imatges publicitàries de les empreses que gestionen les residències per a persones grans acostumen a mostrar estampes idíl·liques, d'avis i àvies que porten una vida activa i són cuidats amb totes les atencions quan perden l'autonomia. La realitat, però, hi contrasta brutalment, tal com s'ha evidenciat en la crisi mundial de la COVID-19.  Les esgarrifoses notícies que ens n'arriben no són altra cosa que una versió augmentada de la precarietat habitual. Imatge extreta de webconsultas . Fa uns quants dies, em va cridar l'atenció un article publicat a  Los Angeles Times perquè estava encapçalat   per un titular sintètic i punyent: The mentally ill. The disabled. The elderly. The coronavirus hit hardest where the frail gathered [Els malalts mentals. Els discapacitats. Les persones grans. El coronavirus va colpejar més durament on els fràgils s'agrupaven]. El text recollia l'experiència de Corea del Sud amb els ciutadans que patien una situaci...

Les situacions de confinament prolongades poden comportar greus conseqüències, motiu pel qual és important que en els mitjans de comunicació no es fomentin les respostes estrictament individuals i es reconeguin les limitacions dels consells generals adreçats a la població afectada. Imatge extreta de la Viquipèdia. Les implicacions sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i mediàtiques de la crisi del coronavirus són nombroses i complexes. Les mesures anunciades ahir pel president Pedro Sánchez , segons han advertit diversos experts, no són suficients per a frenar la propagació del virus ni tampoc per a pal·liar les gravíssimes conseqüències que se'n derivaran. En aquestes severes circumstàncies, alguns psicòlegs i usuaris de les xarxes socials ofereixen propostes per afrontar la quarantena, la durada de la qual encara no ha estat del tot concretada. Bona part dels consells disseminats -amb major o menor postureig per part dels divulgadors- tenen a veure amb el man...

No és negació -diu en Calvin- només soc molt selectiu amb la realitat que accepto . Il·lustració: Bill Watterson. Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula d'Héctor Olivera  La noche de los lápices (1986), que relata el segrest, la tortura i la violació d'un grup d'adolescents durant els primers mesos de la dictadura militar del general Videla, principalment des de la mirada d'un dels supervivents. No suporto presenciar cap escena de sadisme però en casos com aquest faig una excepció pel valor documental de l'obra i perquè, per desgràcia, determinades pràctiques, extremadament cruels, no han estat abolides a l'Argentina i els joves estudiants encara els recorden i consideren desapareguts. Em van cridar l'atenció els comentaris d'alguns usuaris de YouTube, que no suportaven haver hagut de veure les dures imatges que s'hi mostren: «Pobres pibes. Esta película me traumatizó. La maestra hizo que la viera en la escuela». Malgrat l'exemplar...