Asfíxia



Bleeding; escultura de Guy Olivier-Deveau a South Padre Island. Imatge extreta de My Modern Met.



Comencem per la notícia de l'estiu: les elevades temperatures. Sofrim una onada de calor que ha causat diversos morts, un dels quals, a Barcelona, podria ser una persona sense sostre i l'altre, a Múrcia, l'obrer d'una empresa que segurament incomplia la llei de prevenció de riscos laborals. Queda clar que l'accent de la informació, com molt bé han denunciat diversos tuitaires, es posa en l'aspecte climàtic i no pas en la vulnerabilitat a què es veuen abocats cada cop més ciutadans en la nostra societat. Engeguem el ventilador, que ja ens comencen a caure les primeres gotes de suor i no tenim prou pressupost per l'aire condicionat.

Continuem amb el degoteig d'agressions feixistes. Aquestes podrien donar lloc a un telenotícies especialitzat en el tema. Durant les darreres setmanes, s'han produït atacs a Badalona, Verges, Manresa, Palma de Mallorca, Nou Barris, Ciutat Vella... Potser el cas més mediàtic hagi estat el del fotoperiodista Jordi Borràs, apallissat a plena llum del dia per un agent de la Policia Nacional, després de cridar Viva Franco. En aquest clima d'impunitat els fatxendes i pinxos de tota mena s'hi troben com a casa. Val a dir que, a banda dels episodis que salten a les pàgines dels diaris, l'ambient està tot sovint caldejat. Pintades a favor de la llibertat dels presos que es converteixen en Viva España en un tres i no res -el clàssic Puigdemont a prisión ja no està tan de moda-, llaços grocs que apareixen i desapareixen, són el pa nostre de cada dia. Avui mateix, he vist una estelada tombada en una rotonda de Palafrugell. D'ençà que el jutge Llarena va sopar amb Alberto Fernández Díaz a Mont-ras i que van detenir  Carles Ruiz -àlies Xarli- per atemptat a l'autoritat per haver-se presentat al restaurant a protestar contra la seva presència que costa més de respirar. Recordem que el fraternal àpat a l'Empordà es produïa el mateix dia que, a escassos quilòmetres, es celebrava un acte de solidaritat amb Jordi Sánchez. Diguem-li casualitat. Amb la finalitat de refrescar-nos, com que la cosa va de clavegueram i d'ultradreta, podem recuperar l'entrevista a l'enyorat Xavier Vinader que Catalunya Ràdio va reemetre oportunament fa uns dies. Exiliat a Ginebra, sembla que l'incombustible Vinader ens parli com si no hagués passat el temps. Obrim una beguda ben freda i gaudim-ne.

La xafogosa actualitat encara ens pot deixar la roba més xopa, especialment quan llegim que els taxistes han fet vaga perquè refusen la competència deslleial de plataformes com Uber o Cabify, les quals, cal recordar que no només amenacen amb treure'ls el plat de taula a ells sinó que sotmeten els seus propis treballadors a condicions d'extrema precarietat. Espero que tinguin èxit en aquesta lluita col·lectiva perquè la seva victòria serà la de tota la classe treballadora. Ara posem els peus en remull en un gibrell amb aigua i uns quants glaçons a dins i escoltem un tema de Billy Bragg per animar-nos: There is power in a union

La xardor esdevé infernal amb la sentència que el jutge Manuel Piñar ha dictat contra Juana Rivas i les reaccions furibundes dels troglodites de torn, que encara volen més sang i per això aboquen la seva bilis corrosiva damunt de les feministes que es solidaritzen amb ella. Cinc anys de presó, sis sense els seus fills, una indemnització de 30.000 euros pel pare dels infants i el pagament de les costes del judici. Tot plegat sense haver tingut en compte la denúncia per violència de gènere interposada contra ell. Fins i tot en el supòsit que Juana Rivas hagués sostret els menors sense motiu: ¿quin ésser humà desitjaria que les criatures sofrissin l'agonia de tenir la mare entre reixes? I encara una altra notícia devastadora, que personalment vaig haver d'esperar uns quants dies per llegir, a causa del desassossec que em provocava: un jutjat de Fuenlabrada va acordar que una nena de cinc anys continués vivint amb el pare, malgrat la denúncia presentada per la mare per abusos sexuals i un informe psicològic que n'acredita l'existència. En aquest tèrbol afer es presenten problemàtics aspectes de diagnòstic que ja hem desgranat amb anterioritat  i que haurien de despertar una mica més d'interès en la comunitat de professionals de l'anomenada salut mental a Espanya. Però molt em temo que, com tot allò referent a les múltiples opressions que ens travessen, haurem de conformar-nos amb la relaxant música dels grills. En aquest blog en seguirem parlant. 







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa