Isabel Preysler, cara i creu




La parella de moda apareix a l’última portada de la revista ¡Hola!
Foto: La Vanguardia.

Se’ns sol transmetre des de  diverses tribunes científiques que per a comprendre de debò l’amor romàntic hem d’endinsar-nos necessàriament a l’interior del cervell i explorar el paper que juguen els neurotransmissors en l’enamorament: l’oxitocina, la serotonina, la dopamina, etcètera, alhora que s'han d'analitzar les estructures vinculades a les relacions de parella, com ara el còrtex prefrontal, l’amígdala o l’hipotàlem. Per altra banda, la monogàmia i la fidelitat, ens diuen els experts, en la mateixa línia biologista, també estarien lligades a determinats gens (Maureira, 2011). Aquest enfocament essencialista imposat per la ciència occidental, tal com recorda Saiz (2013), naturalitza  el sentiment amorós i n’obvia la dimensió històrica, la qual cosa fomenta que es perpetuïn les desigualtats de gènere, atesa la conseqüent dificultat per teoritzar sobre l’amor com a construcció social.

Al meu entendre, en el procés de socialització, al qual és necessari apel·lar si es vol parlar de la violència masclista amb un mínim de seriositat, les anomenades revistes del cor són un element que paga la pena tenir en compte. Especialment en aquest país, on el nombre de publicacions, programes televisius i blogs dedicats al tema supera les més agosarades expectatives. Els periodistes que treballen en el món de la premsa rosa no es limiten a exposar una informació concreta sinó que fan una exaltació de l’amor, la felicitat i el benestar, un conjunt de valors inculcats a dins la cultura de masses; també transmeten models de comportament i moralitzen les dones (Fontcuberta, 1990). A dins d’una variada galeria de personatges, hi trobem un conjunt de celebritats de perfil marcadament idealitzat, que suposadament han d’ajudar-nos a prendre distància, ni que sigui per una estona, de la nostra gris quotidianitat. D’una o altra manera, sabem perfectament que aquella narració exposada al paper cuixé és en part una ficció  però hi ha casos en els quals la presa de pèl supera allò humanament acceptable.

Aquesta setmana em quedava de pasta de moniato en llegir el retrat elogiós que Josep Sandoval feia a La Vanguardia d’Isabel Preysler, arran de la relació sentimental iniciada amb el Nobel Mario Vargas Llosa, que ha tingut el galliner mediàtic ben esvalotat durant els darrers dies. Sandoval la presentava com una dona emancipada, moderna, amb personalitat i economia pròpies, que s’ha unit a diferents marits sense cap mena d’interès, més enllà de l’amor pur i sincer. Aquesta és una visió ensucrada, ben allunyada de la que mostra Juan Luis Galiacho, en el llibre Isabel & Miguel (La Esfera de los libros, 2014). El periodista remarca que el matrimoni Preysler-Boyer, malgrat que es trobés entre la beautiful people de les frenètiques dècades de 1980 i 1990, era ben poc digne d’admiració. Segons les seves pròpies paraules, en realitat formaven part de “la alta suciedad”. A ella la descriu com una persona inculta, freda i calculadora i a ell com un home gelós i possessiu, que va perdre el tren de la carrera política, tot anant al darrere de la seductora filipina. De l’exministre d’economia neoliberal del PSOE i de l’ex de Julio Iglesias i el marquès de Griñón, podríem relatar-ne barrabassades de l’alçada d’un campanar però penso que l’escàndol d’Ibercorp –s’hi van veure implicats però van sortir-ne indemnes- il·lustra prou bé el putrefacte entramat financer i polític on xipollejava aquesta parella de “gent guapa”.

Així doncs, la roba cara, les mansions luxoses, la marca Porcelanosa o les festes amb Ferrero Rocher no són suficients per maquillar la desconsideració cap als drets dels ciutadans, que aquests privilegiats de l’elit van trepitjar sense contemplacions. A banda de la vinculació a la “cultura del pelotazo”, en la meva opinió, Isabel Preysler és el màxim exponent de fèmina que ha escalat en una estructura social patriarcal, a través d’una de les poques maneres possibles de prosperar: els matrimonis amb homes poderosos, que li han atorgat identitat i estatus. Amb tot, a l’¡Hola! sempre en ressalten el rol d’icona perfecta de bellesa, mare devota i esposa exemplar. En definitiva, la classe de personatge en el qual cap dona, que aspiri a conservar un mínim d’integritat física i psicològica, s’hauria d’emmirallar. En el fons, els membres de la plebs que paguen per consumir històries falsejades sobre la seva vida frívola deuen inspirar-li menyspreu. Fins on serà capaç d’arribar la flamant enamorada de Vargas Llosa? De segur que ens mantindran adequadament desinformats.


Referències


·        Fontcuberta, M. (1990). El discurso de la prensa del corazón. Anàlisi, 13, 53-72.

·        Maureira, F. (2011). Neurobiología del amor romántico y la fidelidad. Revista Psiquiatría Universitaria, 7, 59-68.

·        Saiz, M. (2013). Amor romántico, amor patriarcal y violencia machista. Una aproximación crítica al pensamiento amoroso hegemónico en occidente. Instituto de investigaciones feministas. Universidad Complutense de Madrid, 3-55.




Comentaris

Traducció del blog