Psicologia Positiva: un debat necessari



La controvèrsia que ha generat la Psicologia Positiva (PsiPos) revela la necessitat de generar autocrítica, amb la finalitat de no deixar-se arrossegar per les propostes inconsistents que ens envaeixen. En el panorama actual, n'emergeixen algunes reflexions essencials per a sortir del pou on ens trobem. Imatge extreta de Google.


En un parell d’ocasions, he posat en relleu alguns aspectes de l’apassionant debat generat al voltant de la PsiPos, que últimament s’ha reviscolat a Espanya. En el darrer post sobre el tema, feia referència a la rèplica de Carmelo Vázquez, el qual clarificava alguns plantejaments controvertits dels articles dels seus suposats “enemics”. Com era de preveure, el foc de la polèmica no es va sufocar sinó que es va publicar una pertinent contrarèplica, signada pel prolífic Marino Pérez Álvarez: La Psicología Positiva y sus amigos: en evidencia. Com que entrar profundament en matèria no és el propòsit d’aquest blog –d’objectius bastant més modestos-, em limitaré a destacar una de les principals crítiques a la qüestionada disciplina. Segons els detractors, aborda elements pretesament nous però que sempre han estat presents, d’una o altra manera, en l’estudi de la psicologia. Per il·lustrar la necessitat de retornar al corrent principal -cosa que probablement succeïrà en el futur-, Pérez Álvarez evoca una frase del western Bend of the river (1952): “Mai no hauríem d’haver abandonat el Mississippi”.

Però encara han sorgit noves respostes, que han contribuït a reforçar la visió dels crítics. Recentment, hem llegit a Papeles del Psicólogo l’aportació del doctor Julio Alfonso Piña López, de la Universitat de Sonora (Mèxic), el qual insisteix en una altra coneguda feblesa de la PsiPos: la seva inconsistència com a empresa científica. Aquest autor remarca la preocupant absència d’un objecte d’estudi propi i d’un cos teòric que es distingeixi per la utilització d’un llenguatge tècnic apropiat. No es pot pas negar que quan hom s’endinsa en l’estudi de l’optimisme, el benestar o la felicitat, ben aviat se sent desorientat i amb la impressió que es troba en un món on, com se sol dir popularment, “cada maestrillo tiene su librillo”. En la mateixa línia, Piña López assenyala que el mètode emprat -procediments i tècniques experimentals, que permetin falsar la teoria- només estableix simples correlacions, no pas connexions causals. Potser és per aquesta debilitat epistemològica que s’associa tan sovint la PsiPos a la literatura d’autoajuda naïf, importada dels Estats Units -vegeu aquest article de Cabanas i Sánchez per a comprendre'n les arrels històriques.

A tall de resum, podem esmentar altres reprovacions recurrents: el seu èxit és degut al finançament de fundacions conservadores, les quals promouen una ètica individualista; sense el suport de gurus “il·luminats” com Martin Seligman, mai no hauria prosperat; és iatrogènica: genera desesperança, perquè la persecució permanent del benestar implica un efecte bumerang; fomenta el consumisme i la manca de compromís social; minimitza la importància del context cultural; és tirànica: no permet l’expressió d’emocions “negatives” i rarament admet el seu valor adaptatiu; és arrogant, perquè infravalora la literatura anterior sobre les fortaleses humanes, com la sorgida de la tradició humanista; etcètera. Vista la llarga tirallonga de retrets, podria fer la impressió que la PsiPos és el cau d’on surten tots els dimonis. No penso que sigui així.

El seu rerefons empresarial és innegable: màsters, postgraus, línies de doctorat, revistes científiques, llibres de creixement personal, cursos… Un vertader negoci en plena puixança. Amb tot, cal subratllar que l’afany de lucre desmesurat el descobrim igualment en bona part de “paradetes” terapèutiques, els responsables de les quals estan força més preocupats en omplir calaixos que en formar professionals vertaderament competents –només cal veure la quantitat de farsants, fanàtics, corruptes i xarlatans, que es passegen per algunes institucions “serioses”-. Probablement, és més fàcil veure la palla en l’ull de l’altre, que la biga en el propi -si se’m permet la quotidiana expressió-. Considero igualment necessari reconèixer que la investigació al voltant de conceptes com l’envelliment satisfactori, per exemple, ha aportat models de comprensió vàlids –com el d’optimització selectiva amb compensació, de Baltes i Baltes-, de gran utilitat per a la pràctica clínica. Val a dir que la mateixa Psipos és autocrítica: ha introduït matisos interessants, que no es poden bandejar fàcilment.

Esperem que el debat continuï i avancem en el camí cap al reconeixement que mereix la psicologia, per bé que la crisi de les Humanitats no faciliti precisament els exàmens ben fonamentats. Els professionals de la salut mental no hauríem d'esdevenir penells, moguts pel vent capriciós del capitalisme de consum. Els usuaris tampoc són aliens a aquesta discussió, malgrat que aquest pugui semblar un estira-i-arronsa exclusivament reservat als especialistes. Recentment, arrel del centenari de la Gran Guerra, he recordat unes memòries de l'escriptora britànica de novel·la negra P.D. James, nascuda l'any 1920 (La hora de la verdad, Bruguera, 2008). Durant la seva infància, James va patir les seqüeles de la Primera Guerra Mundial i, més endevant, les de la segona gran contesa bèl·lica. Entre d'altres penúries, va afrontar la malaltia mental del seu marit Connor, afectat d'esquizofrènia, que va morir a l'edat de quaranta-quatre anys. El cas és que James reflexionava que, en la seva opinió, un dels principals problemes de la gent més jove era la permanent recerca de la felicitat. Aquesta va ser una de les primeres vegades que vaig veure representada la qüestió com un escull, a l'hora de resoldre els feixucs problemes de la vida. Ara que ens trobem enmig d'una brutal recessió, potser convindria recuperar allò que el cineasta Ken Loach anomena “l'esperit del 45” gràcies al qual els ciutadans van unir les seves forces per a crear un projecte col·lectiu comú, damunt de les runes d'una societat devastada. De la promoció de valors com l'esforç, la tenacitat i l'acceptació del patiment, en van emergir els fonaments de l'Estat del benestar -posteriorment assetjat pel thatcherisme-. Més que un horitzó basat en la consecució de la satisfacció privada, tal vegada caldria pensar en connectar-la amb la promoció d'una major estabilitat social. Si més no, hauríem d'intentar-ho. 

 


Comentaris

Traducció del blog