dimecres, 14 d’agost de 2013

Gibraltar i allò que realment importa

 

Cent trenta persones han estat rescatades aquest cap de setmana a les aigües de l'Estret de Gibraltar, en el qual han perdut la vida milers d'éssers humans. Imatge: EFE.


El rebrot del conflicte amb Gibraltar desprèn una inconfusible aroma de perejil que ens transporta, com una magdalena proustiana, al tenebrós mandat de José María Aznar. L’anècdota i el personatge expressaven perfectament la grotesca aparença rere la qual pot amagar-se el mal. Al meu entendre, els ciutadans estem intoxicats per una doble cortina de fum. La primera és un intent poc dissimulat de minimitzar l’impacte polític provocat pels “papers de Bárcenas”. Les picabaralles relatives al peñón permeten una absurda fugida cap endavant als populars, només viable a curt termini. Malgrat que sigui estèril, aquesta estratègia ha ocasionat un greu perjudici als treballadors de La Línea, pels quals plou econòmicament sobre mullat. Els nostres interessos són ignorats per sistema, alhora que naufraga el patriotisme espanyol més arnat.

Al seu torn, els comptes a Suïssa i els sobresous en negre serien magnificats pels mitjans, amb la finalitat de col·locar en un discret segon pla el colossal saqueig bancari i el suculent pelotazo que suposen les privatitzacions. Un atracament que es perpetra amb absoluta impunitat, mentre els infatigables tertulians es dediquen en cos i ànima a debats carregats d’obvietats. Aquesta és la màxima discursiva de les tertúlies: xerrar i xerrar, per no arribar mai a cap conclusió rellevant. Desgraciadament, hi ha d'altres notícies aterridores que passen pràcticament desapercebudes, dins d’aquesta voràgine pseudoinformativa. L’estret de Gibraltar ha tornar a ser testimoni mut del drama de la immigració, que adopta formes tan desesperades com la utilització de barques “de joguina”, que permeten eludir les màfies i posen els tripulants -dones embarassades, infants i homes-, en perill de mort.

El tractament mediàtic d’aquesta tragèdia humanitària no tan sols és superficial sinó que va habitualment acompanyat d’un vocabulari que criminalitza les víctimes. Prenguem com a exemple diversos paràgrafs d'una notícia publicada recentment al diari El País:

Con esta remesa, ya son 195 las personas rescatadas desde el viernes en Tarifa, donde entre el 1 de enero y el 30 de junio de 2013 fueron auxiliadas 340 personas, frente a las 90 del mismo periodo del año anterior, casi cuatro veces más”

Esta oleada de inmigrantes ha desbordado el centro de acogida y los calabozos policiales de Algeciras, donde están siendo recluidos, ya que el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de Tarifa está cerrado desde junio debido a que la cúpula del edificio se está desprendiendo”

Una de las mayores oleadas de indocumentados se produjo durante agosto de 2006, cuando más de 16.400 inmigrantes —388 de ellos, menores— alcanzaron de forma irregular la costa canaria a bordo de los conocidos cayucos, unas embarcaciones muy precarias que llegaron a transportar hasta 300 personas de una vez. Con anterioridad se produjeron otras avalanchas de menor intensidad, como la del 18 de agosto de 2001, cuando 567 marroquíes y subsaharianos fueron detenidos en el Estrecho de Gibraltar y en la isla de Fuerteventura”

Davant d'aquest rosari d'expressions deshumanitzadores, recordo el treball de Joseba Achotegui (2008) que ha estudiat l'estrès crònic i múltiple que pateixen alguns ciutadans d'origen immigrat, als quals considera uns herois contemporanis. El periple que viuen comprèn la solitud, la lluita per la supervivència i l'intent-moltes vegades fracassat-, de construir un nou projecte vital. Tot sovint pateixen abusos i persecucions, atès que el sistema els posa tota mena de traves burocràtiques i policials. Han de sofrir els estralls de l'infrahabitatge i la subalimentació, la qual cosa pot corcar la seva salut de forma definitiva. Amb tot, no perden l'impuls de tirar cap endavant ni tampoc obliden els llaços de fraternitat amb la seva família, que han hagut de deixat enrere. Quantes lliçons n'hauríem d'aprendre?

Amb el propòsit de dignificar la seva història, el psiquiatre ha batejat llurs problemes de salut mental amb el nom de Síndrome d'Ulisses, tot evocant les peripècies del semidéu creat per Homer, que tantes vegades es mostra profundament desconsolat en l'aventura. En un dels seus textos, Achotegui recorda el Cant IX de l'Odissea, quan Polifem persegueix Ulisses i aquest li diu que el seu nom és Ningú i així l'anomenen tots. Òbviament, aquesta invisibilització dels "sense papers" no fa que el seu problema -que també és el nostre-, desaparegui, ben al contrari. Fins que no reconeguem que vivim en un sistema criminal, que premia els grans delinqüents i esclafa els més vulnerables, mai no resoldrem el drama en el qual ens trobem immersos. Quan mirem cap a Gibraltar, podríem recordar-ho.