dimarts, 6 d’agost de 2013

Espanya: entre l'infantilisme i el terror (EL TRIANGLE)



A l'Estat espanyol, l'actualitat mediàtica ha esdenvingut una mescla inquietant de puerilitat i pànic: un altre article per al setmanari EL TRIANGLE. Si us ve de gust llegir-lo, cliqueu aquí.
Imatge: cadenaser.com

He vist unes quantes pel·lícules de terror en les quals s’utilitzen com a recurs musical les tonades infantils, amb el propòsit d’emmascarar un horror que l'espectador angoixat anticipa amb tremolosa expectació. Escoltes aquelles càndides melodies i preveus que quelcom terrible apareixerà en pantalla. La combinació d’ingenuïtat pueril i violència sagnant sempre m’ha esgarrifat.

Encara conservo fresc a la memòria el dia que el caçador d’elefants va comparèixer davant dels mitjans, tot recolzant-se en unes crosses, com un nen que no ha trencat mai un plat. Es va adreçar a la càmera i amb una mirada de Calimero va disculpar-se per la malifeta de Botswana: “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a suceder.” Aquí es va acabar la història perquè la Constitució sempre l’empara, com un pare que malcria deliberadament la progènie. La fingida candidesa del Borbó posa els pèls de punta perquè les seves barrabassades són de l’alçada d’un campanar. Desgraciadament, no és l’únic llicenciat en “rostrologia ibèrica” que ha emprat aquest recurs fàcil per tapar les incomptables misèries causades i sortir-ne completament indemne.

Podem esmentar, per exemple, el paperot de Rajoy en la recent compareixença al Senat. A banda de generar un trending topic mundial pels reiterats “fin de la cita” també ha entonat un lleuger mea culpa, quan ha admès la confiança cega que tenia en Luis Bárcenas. Resulta que l’extresorer del PP era un home de la seva plena confiança, que el va enganyar vilment. El candorós president del Govern, pobra ànima angelical, desconeixia el tràfic de sobres. Els ciutadans no podem pas demanar-li que n’assumeixi les conseqüències, si ell només va pecar d'excés de credulitat. Anàlogament, a Convergència i Unió (CiU) tothom ignorava les obscures martingales que es tramaven entre el Palau de la Música, Ferrovial i la Fundació Trias Fargas.

Narcís Serra i Adolf Todó, per la seva banda, es desmarquen amb arguments igualment banals de l'hecatombe de Caixa Catalunya. Un altre home fort de l’entitat bancària, Josep Maria Loza, va percebre una generosa suma de diners –al voltant de deu milions d’euros- pel seu acomiadament. Al Parlament, li van preguntar si pensava retornar-los i la resposta fou antològica: “Tornar els diners? És una possibilitat, ja ho veurem”.

Aquesta posada en escena, mancada del més petit deix de maduresa, no ens ha de fer oblidar l'espaordidor backstage en el qual malvivim els ciutadans. L'actualitat ens dóna mostres constants de les conseqüències que es deriven de la falta de maduresa. Setanta-nou persones van perdre la vida en l’espantós accident de Santiago de Compostel·la i prop de cent cinquanta van resultar ferides. Això sense esmentar el trauma dels familiars, que hauran de lluitar sense descans per aconseguir que es faci quelcom proper a la justícia. La resposta mediàtica s'assembla massa a la de tragèdies similars, viscudes a l'Estat espanyol durant les darreres dècades.

En el relat del drama hi predomina la morbositat i el focus d'atenció se centra principalment en la negligència del conductor. Res no fa pensar que hi hagi cap pressa per depurar responsabilitats polítiques. No s’actuarà pas amb la diligència que es va procedir per desallotjar les tres-centes persones que vivien a les naus del Poblenou. No em vull ni imaginar la por que devien experimentar quan van veure les desenes de furgonetes i els centenars d’agents que van participar en l’operatiu policial. Allà no s’hi van notar les retallades perquè, si els vampirs volen seguir xuclant la nostra sang, el terror s’ha de mantenir de grat o per força. Com en els versos de Gil de Biedma, aquest és l’únic argument de l’obra.