Les bones notícies de Roberto Manrique


Roberto Manrique parla amb la premsa de la seva trobada amb l'exterrorista etarra Rafael Caride Simón. Algunes colpidores experiències entre víctimes i botxins es recullen en webs com The Forgiveness Project. Foto: Reuters.


 Vint-i-cinquè aniversari de l'atemptat etarra a l'Hipercor de la Meridiana. És tan terrible l'impacte d'una massacre d'aquestes característiques, que la victimització s'eixampla com una ona expansiva. En pronunciar el nom del centre comercial, indefectiblement,  bona part de ciutadans, durant molts anys, l'hem associat a l'horror. Vaig a comprar a l'Hipercor, diu algú de la família i no pots contenir l'esgarrifança, ni tampoc impedir que alguna imatge de la brutalitat et paralitzi durant mil·lèsimes de segon. La por. Ets incapaç ni tan sols de besllumar com ho deuen viure les persones que van perdre algun ésser estimat, les que van quedar greument ferides o van sobreviure la matança. Perquè també existeix la culpa del supervivent.

En el context de la trista efemèride, ha sorgit una experiència humana de gran profunditat, malgrat que alguns l'hagin titllat, crec que molt injustament, de circ mediàtic. Anem tan mancats de bones notícies que no puc deixar de comentar-la i celebrar-la perquè m'ha commogut i penso que, de la mateixa manera que la violència causa estralls inenarrables, en el cor dels éssers humans també hi pot néixer la més genuïna voluntat de comprensió i reconciliació. Reconec que em sorprèn que, aquest gest, hagi tingut lloc en aquest país, del qual n'espero ben poca cosa, en els darrers temps. Tanmateix, és un fet ben real. Una trobada, entre víctima i botxí, que fa renéixer l'esperança en un horitzó més amable.

El cara a cara entre Roberto Manrique i Rafael Caride Simón no és una pedra única en el camí cap a la pau. Recordo el cas de Jo Berry i Pat Maggee. El pare de Jo, Anthony Berry, era un polític conservador; va morir assassinat en un atemptat terrorista a la ciutat de Brighton, l'any 1984. Maggee,  que aleshores  formava part de l'IRA, va participar en la barbàrie. El recorregut de Jo és tan increïble que només podia succeir en el món que vivim. La jove va decidir explorar l'entorn de l'home que li havia arrabassat el seu estimat pare. Posteriorment, va optar lliurement per parlar amb ell. Primerament, Maggee li va esgrimir tota mena de justificacions de caire polític però, com que va veure que la seva interlocutora no reaccionava amb odi ni rancúnia, va canviar la seva percepció. Va començar a experimentar empatia i a comprendre el pregon dolor que havia provocat. Aquí va començar un llarg camí conjunt, que narren en el web del seu projecte: Building bridges for peace.

Aquestes vivències, al meu entendre, no tan sols ajuden a resoldre conflictes de violència extrema.  També serveixen per a la vida quotidiana. Ens quedem tan sovint ancorats en l'odi i el ressentiment que oblidem què significa deixar de banda les nostres raons, per més honorables que siguin, amb la finalitat de construir un entorn millor i un futur constructiu.  Divorcis enverinats, discussions entre pares i fills i un llarg etcètera de penosos enfrontaments, que ens enceguen en el nostre dia a dia. Personalment, només puc donar-li les gràcies a Roberto Manrique i a totes les persones que han fet possible que rebéssim aquesta bona notícia. Gràcies de tot cor, per la vostra immensa generositat. És impossible comprendre'n l'abast, quan no s'ha transitat pel més fosc dels túnels.



Comentaris

Traducció del blog