Com un hàmster a la roda

El periodista Toni Clapés, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia, confessava que, atesa la seva rutina laboral, se sentia com el típic hàmster que circula sense parar a la roda d'una gàbia. Malgrat que el polifacètic Víctor Amela apuntava com n'era de bonica la seva feina, Clapés insistia en una sensació de déjà vu. Sempre els mateixos temes, un any rere l'altre. Aquestes declaracions sinceres al diari dels Godó no són cap novetat, perquè els oients del seu programa a RAC1 ja l'hem sentit queixar-se en antena en més d'una ocasió.

La metàfora de l'hàmster i la roda, que va popularitzar la marca Volkswagen en un dels seus famosos anuncis, l'he escoltada també en boca d'algunes persones properes, que ronden la quarantena. Parlen d'una mena de crisi existencial, com si tinguessin la sensació que la vida hauria de ser quelcom més que un conjunt de jornades que no aporten elements substancials de plaer ni tampoc de sentit. La còpia reiterativa dels mateixos gestos i moviments, els esgota moralment. Com aquell comprador que ha adquirit un producte llargament cobejat i, finalment, s'adona que l'hi han venut defectuós, es senten estafades o desenganyades. El temps apreta i la consciència de finitud és acusada. Queda allunyada la sensació de pletòrica immortalitat que impregnava l'adolescència i la primera joventut. En aquest sentit, recordo la teoria evolutiva del psicòleg nord-americà Erik Erikson, en la qual exposava com, en aquesta etapa del cicle vital, l'ésser humà ha de lliurar un combat entre dos pols: la generativitat i l'estancament. Es tracta d'un moment clau, en el qual l'individu es pregunta especialment sobre el llegat que deixarà i si el camí que ha escollit és el que realment omple els seus anhels. Quina llavor vol plantar, en el món dels descendents? Si entra en un carreró sense sortida, és probable que comenci a experimentar una sacsejada interior, més o menys profunda. Un sofriment que no serà traumàtic si se sap interpretar de forma adequada. En aquest punt, tots hem conegut exemples de persones que han canviat radicalment de rumb. Han fet un cop de timó que requereix molta valentia. Val a dir que alguns ho han intentat però la seva realitat econòmica els ho ha impedit. Això no obstant, han aconseguit obrir algunes finestres per tal que entrés una mica d'aire fresc en el clima aviciat en el qual subsistien. També cal tenir en compte, i aquest no és un aspecte gens banal, que algunes empreses faciliten l'estancament del treballador. N'hi ha d'altres, en canvi, que han estat prou intel·ligents com per llegir o anticipar les causes de la crisi i opten perquè aquest pugui desplegar el potencial creatiu, a favor del seu equilibri emocional i també de la productivitat general. Malauradament, encara hi ha universos professionals en els quals prevalen els principis tronats que impedeixen el progrés, només pel benefici lucratiu d'uns quants privilegiats. Si no es fan canvis substancials, penso que cada vegada hi haurà més hàmsters que optaran per cercar un ecosistema més respectuós, que garanteixi un futur digne als fills i els néts. Afortunadament, encara que soni a tòpic, la naturalesa és molt sàvia.