dissabte, 23 de gener de 2016

Les conseqüències de la inhumanitat


Un grup de socorristes voluntaris ajuda famílies refugiades a arribar a la platja, a l'illa de Lesbos. Imatge de l'organització Pro-Activa extreta del diari Público



 Després d’un penós periple policial en terres gregues i d’haver entregat cinc mil euros de dipòsit per barba -una fortuna si tenim en compte les arques eixutes de les ONG- els bombers sevillans que tiraven endavant l’admirable tasca de rescat a l’illa de Lesbos van ésser deixats en llibertat. Aquesta incomprensible detenció és una mostra més dels constants pals a les rodes que es posen a Europa a l’acollida de refugiats, els quals, cal recordar-ho encara que sigui una obvietat, no truquen la nostra porta per caprici ni per robar-nos els recursos sinó perquè fugen d’atroços escenaris bèl·lics. En la majoria de casos, només tenen dues opcions: marxar-ne o morir.

Les autoritats alemanyes, suïsses i daneses han optat recentment per la confiscació d’una quantitat de diners i béns a les persones que arriben a les seves fronteres. Haig de confessar que vaig haver de llegir la notícia dues vegades perquè no me’n podia creure el nivell de crueltat. Tanmateix, és així: entre altres mesures,  nord enllà han decidit manllevar-los les poques propietats que porten al damunt, sota no sé quin pretext, perquè qualsevol excusa deu ser bona per posar-los el peu al coll, en un moment d’extrema vulnerabilitat. L’espantall de la inseguretat o el col·lapse econòmic, tant se val.

Aquestes són un parell d’exemples –i no pas els més greus- de la deshumanització progressiva que comporta la guerra. No tan sols per part d’aquells que la sofreixen directament, en primera persona, als quals es pretén reduir a l’animalitat sinó també pel que fa als ciutadans que tindrien l’oportunitat d’estendre’ls la mà però, dominats per la falsa propaganda i els temors trasmesos dia i nit a través dels mass media, opten per sumar-se a la brutalitat, passiva o activament.  Segons el psicòleg social i sacerdot jesuïta Ignacio Martín-Baró –assassinat a El Salvador l’any 1989-  la deshumanització forma part dels problemes psicològics que poden donar-se en els contextos bèl·lics.

Segons la compromesa perspectiva de Martín-Baró, en aquestes circumstàncies, en parlar de trauma cal referir-se a un sofriment que té caràcter dialèctic i s’ha d’ubicar sempre en una particular relació social, de la qual l’individu n’és només una part. És impossible predir que un tipus de situació generarà mecànicament un trauma a qualsevol persona però també ho és que un determinat perfil particular mai no en patirà cap. El trauma psicosocial –sostindria Martín-Baró-, té una dimensió històrica i es defineix com la cristal·lització concreta en els individus d’unes relacions socials aberrants i deshumanitzadores, com les que prevalen en una situació de guerra civil –recordem que ell mateix hi estava immers, al convuls país centreamericà de la dècada de 1980-.

A l’enyorat psicòleg no se li escapava que la guerra –les víctimes més importants de la qual són les baules més dèbils de la societat, com ara els infants- també ens ofereix l’oportunitat de créixer humanament, a través de l’altruisme sincer i l’amor solidari. Aquest és un dels missatges que es transmet a la commovedora pel·lícula Mandariinid [Mandarines] de Zaza Urushadze (2013), que pren com a marc de referència la guerra que va esclatar l’any 1990 en la província georgiana d’Abkhàzia. La dinàmica que s'estableix entre els diferents personatges posa en relleu el paper fonamental de la civilització per vèncer la barbàrie. Ivo és un estoni que opta per acollir dos soldats que resulten greument ferits davant de casa seva i la del seu veí Margus, obsessionat en tirar endvant un negoci de mandarines, en les condicions més hostils. Aquest drama presenta, però, un problema afegit atès que els joves combatents pertanyen a bàndols oposats: un d’ells és txetxè mentre que l’altre és georgià. És a dir, que a les ferides causades per les bales caldria afegir-hi el corrosiu verí de l’odi que els rosega per dins. Això no obstant, en veure’s obligats a conviure, de la manera més impensada, sorgirà entre ells l’amor fraternal que el conflicte armat semblava que havia enterrat per sempre.

Penso que a través dels mitjans ens inoculen constantment el terror vers els perills que suposadament s’abraonarien sobre nosaltres si decidissim optar obertament per l’acollida, en comptes de la fortificació de països i la persecució de refugiats. Ningú no ens adverteix, en canvi, de les greus conseqüències –aquestes sí, de ben segur- haurem d’entomar si continuem pel camí de la insolidaritat. Si s’acusa ferotgement  de “bonistes” les persones que cerquen solucions polítiques i dialogades al conflicte potser hauríem de titllar de temeraris aquells que pretenen fer-nos creure que el fet de contemplar passivament com s’ofeguen éssers humans a les nostres costes no tindrà conseqüències devastadores en la convivència futura. Després no vessem la llagrimeta si els infants són víctimes de bullying a les escoles perquè han après dels adults a destruir els més febles sense cap mena de compassió. Si no reaccionem de forma civilitzada davant d’aquesta inadmissible brutalitat només és qüestió de temps que ens destruïm també entre nosaltres. I potser vindrà un dia que ja no tindrem cap problema per resoldre.


Article publicat a Tercera Informació


Muchas gracias a l@s compañer@s de "El Clarín de Chile" por publicar este artículo en su página web