Erich Fromm en l'època de Tinder



Eloqüent imatge publicitària de la web Adopta un tío, que pretén apropar les dones en el lucratiu mercat de les cites online. Mentre que elles són presentades com a clientes a ells se'ls assigna el rol de producte


Si, de cop i volta, s’acabés el sofriment amorós al món de ben segur que un nombre incalculable de psicòlegs se n’aniria a la bancarrota, en un tres i no res; i és que en els nostres consultoris hi acudeixen freqüentment persones que expressen una enorme decepció derivada de les relacions sentimentals fallides. L’arrel del patiment es podria abordar des de nombrosos punts de vista però val la pena destacar, un cop més, el paper de les noves tecnologies en l’aprofundiment d’una forma fràgil de vinculació, susceptible de generar un gran desassossec, principalment en les persones que les han emprades amb unes expectatives equivocades.


Per bé que és innegable l’existència de parelles que se senten afortunades d’haver-se trobat –la qual cosa hauria estat impossible sense l’ajuda de la xarxa-, no és menys cert que l’entorn digital propicia un tipus de relació fugaç, que accentua la mecànica “comercial” amorosa característica de la modernitat. En el seu popular llibre L’art d’estimar, publicat a mitjan de la dècada de 1950, el psicòleg Erich Fromm ja posava en relleu el problema contemporani de la recerca d’un objecte que reunís un conjunt de qualitats, la qual cosa anava en detriment de l’interès en treballar a fons l’aptitud d’estimar (p.15-17):

“Tota la nostra cultura es basa en el desig de comprar, en la idea d’un intercanvi mútuament favorable. La felicitat de l’home modern consisteix en l’emoció de mirar els aparadors i comprar tot el que es pot permetre, ja sigui en metàl·lic o a terminis. Ell (o ella) mira les persones d’una manera semblant. […]. Estic buscant un tracte; l’objecte hauria de ser desitjable des del punt de vista del seu valor social, alhora que m’hauria de voler a mi, tenint en compte els meus actius i potencials evidents i ocults. Així, dues persones s’enamoren quan senten que han trobat el millor objecte que hi ha disponible en el mercat, considerant les limitacions dels seus propis valors d’intercanvi […]. Aquesta actitud –que res no és més fàcil que estimar- s’ha mantingut com a idea prevalent sobre l’amor tot i les aclaparadores mostres del contrari. Potser no hi ha cap activitat, cap empresa que es comenci amb unes esperances i unes expectatives tan enormes i, tanmateix, fracassi tan sovint com l’amor. Si això passés amb qualsevol altra activitat, les persones voldrien saber els motius del fracàs, i també com ho podrien fer millor –o bé abandonarien l’activitat.[…]. El primer pas que cal fer és adonar-se que l’amor és un art, igual que viure ho és; si volem aprendre a estimar hem de procedir de la mateixa manera que ho fem quan volem aprendre qualsevol altre art, com ara la música, la pintura, la fusteria o les arts de la medicina i l’enginyeria”


Si Fromm aixequés el cap, segurament s’esgarrifaria en adonar-se com les dificultats que ell remarcava en el segle passat han arribat al paroxisme en l'època de Tinder. La periodista Lucía Martín, autora del llibre Hola, ¿sexo? (Arcopress, 2015),  explicava en una entrevista recent a La Vanguardia com el gran negoci de les cites a Internet ha suposat una revolució en els mètodes per lligar, que han esdevingut encara més directes i bàsicament centrats en l’intercanvi sexual. Segons la meva experiència professional, d’entre les dinàmiques psicològiques perjudicials que s’observen en persones que cerquen aventures a través de les pantalles, podríem destacar una tendència a la bipolaritat i a la creença que, si han fracassat sentimentalment potser és perquè no són prou dignes d'ésser estimades o bé pateixen exclusivament un problema de tipus individual, com ara la manca d'autoestima, fet que invisibilitza les estructures socials que els condicionen.


En un primer moment, doncs, el contacte genera il·lusió o eufòria, ja sigui perquè apareixen fantasies romàntiques de futur o bé per la pròpia excitació sexual de la trobada. Tal com diria el mateix Fromm, d’aquesta manera, s’aconsegueix apaivagar temporalment l’angoixa –tan humana- de la solitud, a través de la unió efímera. Superada la primera fase, però, arriben els desenganys, justament quan s’esvaeix la màgia del moment i els amants xoquen contra la crua realitat. Resulta que aquella relació no prospera com s'esperava; un dels dos se sent tractat com un mocador de paper que es llança a les escombraries després d’haver-lo usat; s'adonen que el masclisme està més viu que mai en el món 2.0; cauen a les grapes d'un assetjador, etcètera. Mentre que hi ha usuaris que es queden atrapats en aquesta dinàmica i repeteixen el mateix patró de dependència una vegada rere l’altra –fins al punt, en ocasions, d’abandonar  aspectes importants de la seva vida- n’hi ha d’altres que es cansen de perseguir només el xut de l’emoció passatgera i cerquen nous camins per cultivar l’amor. Potser s'adonen que allò realment difícil no és pas trobar el producte adequat sinó la persona que sigui més experta en l'art d'estimar...



Referència



· Fromm, E. (2015). L’art d’estimar. Barcelona: Edicions 62.




 

Comentaris

Traducció del blog