Sant Andreu, la dimensió humana

Foto: Guillem Carbonell


Deixo enrere la immensitat de Passeig de Gràcia; la boca de Metro de plaça Urquinaona ja m'ha engolit i em dirigeixo cap al barri de Sant Andreu, on haig de reunir-me amb dos iaioflautes, als quals vull fer una entrevista, per completar un treball acadèmic sobre l'opinió que tenen de l'envelliment actiu les persones grans de diferents col·lectius. M'han atès molt amablement per telèfon i han accedit a parlar amb mi, tot i que habitualment estan atrafegadíssims, entre assemblees, accions de protesta i demés compromisos. Sortosament per a mi, ara estem en ple mes d'agost i la voràgine reivindicativa ha afluixat una mica.

Arribo abans d'hora i aprofito per donar un tomb pel barri. Els carrers estan silenciosos i s'hi respira un ambient ben diferent al de l'agitat centre turístic. Penso que seria prou fàcil trobar-s'hi com a casa, en aquest entorn. En definitiva, determinats barris són com petits pobles on tohom es coneix i sap de quin peu calça. Em criden l'atenció els balcons amb pancartes que demanen que se salvi el casc antic. Més endavant, sabré que l'associació de veïns malda per protegir una sèrie de vivendes històriques, que corren perill de ser enderrocades, a causa d'un d'aquells plans urbanístics de tan bondadosa aparença, els quals, en el fons, amaguen la mateixa voracitat de sempre. Un afany insaciable, que no coneix cap mena d'escrúpol, a l'hora d'esborrar la petjada cultural que els anys han deixat en el llegat arquitectònic. Tot plegat, en benefici d'una urbs despersonalitzada i desarrelada del temps. Barcelona: una ciutat amnèsica, que jeu a la vora del mar.

La ràpida inspecció, doncs, em fa comprendre que estic en un indret reivindicatiu, els habitants del qual no s'arronsen, davant de les pressions dels gegants de l'especulació. No sé si això també és propi dels pobles, atès que en alguns encara hi preval una submissió acomplexada, de caràcter gairebé feudal. Em trobo amb en Felipe i l'Alfons, fem una encaixada de mans i ens posem d'acord per anar a seure en una terrasseta. Poso en marxa la gravadora: comencem a conversar. Les preguntes dels qüestionaris acadèmcis em provoquen una certa vergonya perquè els trobo força idiotes, en general. Malgrat tot, donen peu a què la gent s'expliqui extensament. No m'agraden les enquestes fetes a corre-cuita, em fa la impressió que els participants no tenen prou temps per expressar allò vertaderament essencial. 

Tots dos, cadascun a la seva manera, són testimonis admirables de resiliència. M'expliquen un munt de vivències interessants i colpidores, sobre la seva infantesa i joventut.  Sens dubte, la història d'aquest país està inscrita de forma singular en la seva biografia. Penso que són encara un parell de radicals, en el bon sentit de la paraula. Creuen que el 15-M va donar-los l'oportunitat d'expressar-se com a ciutadans, atès que la societat els empeny a un oci que tendeix a silenciar la seva veu i els desconnecta de les relacions intergeneracionals. Una vegada més, l'obstinada negació del passat. Mai no ho havia pensat d'aquesta forma però, certament, les excursions de la IMSERSO tenen quelcom d'aterridor. El temps passa volant i ens hem d'acomiadar. Em conviden a la propera assemblea de iaioflautes, a principis de setembre. En Felipe i l'Alfons troben romagueres a tot arreu: ara un nen, ara un company de fatigues. Tenen molta feina per davant i jo molt d'interès en mirar enrere.  Un profund desig em recorre el cos. La memòria, sobretot, que no es perdi.



Comentaris

Traducció del blog