Un blog sobre psicologia i actualitat

El genial Vittorio De Sica dirigia Lamberto Maggiorani i Enzo Staiola,  a l'inoblidable joia del neorealisme italià, Ladri di biciclette (1948) . Imatge extreta de Flickr. Quan Vittorio De Sica va dirigir Ladri di biciclette (1948), Itàlia es trobava devastada, a causa de la Segona Guerra Mundial i la mà de ferro del feixisme, que ofegava qualsevol deix de creativitat crítica. El moviment neorealista, al qual pertanyia De Sica, pretenia retratar el rostre més amarg de la societat, aquell que Mussolini tant s'havia obstinat en ocultar, darrere l'ampul·losa propaganda de la dictadura. El brillant director conduïa l'espectador en una cursa desesperada, pels miserables i bulliciosos carrers de Roma. Ben acomodat a la butaca, hom es trobava experimentant a la pròpia pell l'angoixant periple dels protagonistes,  Antonio Ricci i el seu fill Bruno, a la recerca d'una bicicleta robada, que havia alterat completament el fràgil equilibri de la f...

Foto: Guillem Carbonell Deixo enrere la immensitat de Passeig de Gràcia ; la boca de Metro de plaça Urquinaona ja m'ha engolit i em dirigeixo cap al barri de Sant Andreu, on haig de reunir-me amb dos iaioflautes , als quals vull fer una entrevista, per completar un treball acadèmic sobre l'opinió que tenen de l'envelliment actiu les persones grans de diferents col·lectius. M'han atès molt amablement per telèfon i han accedit a parlar amb mi, tot i que habitualment estan atrafegadíssims, entre assemblees, accions de protesta i demés compromisos. Sortosament per a mi, ara estem en ple mes d'agost i la voràgine reivindicativa ha afluixat una mica. Arribo abans d'hora i aprofito per donar un tomb pel barri. Els carrers estan silenciosos i s'hi respira un ambient ben diferent al de l'agitat centre turístic. Penso que seria prou fàcil trobar-s'hi com a casa, en aquest entorn. En definitiva, determinats barris són com petits pobles on tohom es...

 Imatge: applesencia.com Entro a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, a donar un tomb. Les botigues d'aquesta cadena em semblen enormes. Hi passejo tranquil·lament, com si estigués en una rambla de ciutat literària, aixecada a base de volums i més volums, que creixen per totes les cantonades. En la meva opinió, aquesta sensació de celobert és una de les principals fascinacions contra les quals han de lluitar les petites llibreries, que resisteixen heroicament l'embat de les grans superfícies. Tenir un exemplar entre les mans em sembla (encara) una meravella. El disseny de les tapes, la tipografia de la lletra, l'olor de la novetat, etcètera. La  tan celebrada eròtica del llibre. M'entretinc una estona per la zona dels e-books, que no em fan ni fred ni calor. Sens dubte, existeixen incomptables avantatges però jo encara m'aferro al passat romàntic dels artesans. L'era digital, malgrat estar-hi immersa, em suscita, de tant en tant, una horrible i fugaç...

Segons Bloomberg, la fortuna d'Amancio Ortega ha augmentat enguany un 32% , malgrat la mal anomenada crisi econòmica. Foto: Reuters. Amancio Ortega és el tercer home més ric del món. Llegeixo aquesta notícia al costat de les xifres de l'atur, que no paren de créixer i l'esfereïdor nombre de professionals de la salut, que ha d'agafar les maletes i marxar cap a l'estranger a treballar, perquè aquí la precarietat els està destrossant la vida, de mica en mica. Després del dineral que s'ha invertit en la seva formació, els Estats Units i d'altres països europeus en recolliran els fruits.  Meravelles de l'emigració. Alguns doctors, professors universitaris, s'han assabentat del seu comiat a través del  caixer automàtic . Ningú s'ha preocupat de comunicar-los, cara a cara, quina era la seva nova situació. Abans de rebre una senzilla trucada, de la seva facultat, han vist ingressada la quantitat corresponent a la indemnització que els pertoca...

Muntatge gràfic sobre les extremes mesures de seguretat , que envolten els Jocs Olímpics britànics. Imatge extreta de Google.  El divendres vaig tenir la santa paciència d'empassar-me sencera la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Londres, que va retransmetre TV-1.  Si haig de fer honor a la veritat, a estones m'adormia al sofà: totes aquestes cerimònies em semblen un punt ensopides i previsibles, malgrat que pretenguin impactar a cada moment, amb tants focs artificials i sorpreses de darrera hora.  Un cop finalitzada la cosa, els entusiasmats comentaristes de la cadena pública van inundar-nos amb un reguitzell d'elogis, que amb prou feines contenien alguna tímida crítica. L'endemà, la premsa exaltava l'encert del director, Danny Boyle, a l'hora de transferir una dimensió cinematogràfica a l'espectacle, que va resultar, asseguraven, gairebé unànimament, brillant i trencadora.  Val a dir que el cinema és una de les grans mentides que els...

Tant la Conselleria d'Interior com bona part de mitjans han posat l'accent en la burilla que suposadament va originar el foc a l'Empordà, així com el vent de Tramuntana que va propagar-lo. Les retallades en el cos de bombers i en matèria de prevenció, han quedat a un segon pla. Imatge: portada del Periódico de Catalunya, el 24/7/2012. Va passar al País Valencià i ara ens trobem en la mateixa situació a Catalunya.  Desenes de milers d'hectàrees, devorades per les flames, han deixat un paisatge desolador, de cendra, mort i greus pèrdues econòmiques. Un cop psicòlogic duríssim, del qual serà complicat recuperar-se.  Malgrat que els portaveus de la versió oficial s'esmerin en cercar burilles assassines, l'impacte de les implacables estisores neoliberals, és impossible d'obviar. No puc entendre portades com la que il·lustra aquest post. La poca voluntat d'anar al fons de la qüestió,  em genera una ràbia difícil de contenir. ¿Està provada de forma fefae...

El mateix dia que es decidia si Artur Mas compareixeria al Parlament , a donar explicacions sobre el Cas Palau , el portaveu Francesc Homs va qualificar el Ministre d'Hisenda de "macarra". Va utilitzar el mot adequat? Imatge extreta de Google. Si busqueu al diccionari català la paraula "macarra", no la trobareu. Haureu  d'admentre, encara que sigui a contracor, que el portaveu del Govern va emprar un castellanisme com una casa de pagès. Francesc Homs, un representant nostrat de Convergència i Unió, va incórrer en una errada lingüística garrafal. Passada la decepció inicial, encara ens queda el dubte de saber si el bo del Quico es referia a un "macarró", que és aquell personatge que viu a  costa d'una prostituta, o bé qualificava Montoro de "pinxo" o "xaró". En la primera accepció, serian necessari aclarir si la "fulana" en qüestió seria la Generalitat de Catalunya, pressionada vilment, com una treballador...