Coratge pel 2019


Imatge extreta de Wirakei School


Ahir em van ensenyar un vídeo espantós penjat per dues adolescents gallegues a l'Instagram en el qual les noies expressen la seva admiració pel partit d'extrema dreta de moda: Vox. Trobo meravellós el fet de viure desconnectada dels relats difamadors dels professionals de l'odi però, per més que m'hi esforci, sempre me'ls acabo trobant i aleshores em donen una bona bufetada, quan menys me l'espero. És preferible ser conscient dels discursos «desacomplexats» que agafen força dia rere dia per aprendre a afrontar-los, malgrat les frustrants limitacions existents.

Les adolescents del tristament famós vídeo s'expressen de forma grollera i cruel, alhora que demostren una profunda ignorància respecte els temes sobre els quals opinen a pulmó obert: l'avortament, la violència masclista, la reassignació de sexe, la dictadura franquista i les polítiques migratòries. No només resulta esgarrifosa la seva lacerant incultura i la violència verbal que exhibeixen sense cap mena de rubor sinó també el suport que han rebut per part d'usuaris que estan d'acord amb el seu discurs reaccionari.

Elles no són les vertaderes «protagonistes» de l'enregistrament i per tant és absurd assenyalar-les com a úniques responsables d'unes paraules tan ferotges. Som les persones adultes, principalment, les que ens hem de preguntar on hem fallat perquè unes noies de tan sols catorze anys no mostrin la menor sensibilitat vers la brutalitat extrema patida per éssers humans que conviuen en la seva mateixa societat, els quals, al damunt,  consideren responsables de la violència patida.

En aquesta recerca de respostes, encara se sol evitar la crítica directa a la Transició. A aquell combat contra el franquisme que mai no va ésser lliurat i ara ens esclata als morros. Hem provat d'escapolir-nos-en de les mil maneres, d'aquella lluita: a través de les drogues, la televisió escombraria, les fantasies de progrés o el consumisme compulsiu. Mentre ens entregàvem en cos i ànima a l'escapisme, els neofranquistes es preparaven a consciència per assaltar un poder que mai no els ha estat del tot hostil. Ves per on, el monstre sempre torna, ben aixoplugat pels qui  practiquen un silenci còmplice. Les noies de Vox només són el reflex d'una amnèsia voluntària i devastadora.

A qui llegeixi aquest post no li desitjaré un «feliç 2019» perquè no me'l puc creure. Espero que tindrem prou coratge, això sí, per afrontar conjuntament uns mesos incerts i segurament dolorosos. Hauria de ser un any de reconeixement sincer per a totes aquelles persones represaliades que mai no s'han rendit i han pagat un preu massa elevat pel seu compromís amb la democràcia. Són un far a dins d'un mar de foscor. Mil gràcies per ser-hi.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia