Resistència íntima, un apunt



Refugi de muntanya als Pirineus. Foto extreta de Pinterest.

Avui reprendré  el fil que vaig deixar en un article de fa uns mesos, en què us parlava de la conferència de cloenda del filòsof Josep Maria Esquirol al Segon Congrés de Serveis Socials, dedicat a la violència en els escenaris actuals. Com que vaig fer un resum minúscul i barroer de la seva exposició, em vaig quedar amb el sentiment d’haver esguerrat aquell delicat discurs, en un escrit mig improvisat. Durant les festes de Nadal -poques activitats hi ha tan econòmiques i gratificants com la lectura- em vaig endinsar en l’assaig La resistència íntima (2015), el qual, si seguissim el tòpic de les arts escèniques, hauríem de recordar que ha estat tant un èxit de públic com de crítica. El text m’ha semblat una joia d’orfebreria, en el qual cap detall no hi és sobrer i per això m’agrada rellegir-lo, per mirar d’abastar la seva senzilla complexitat, encara que sigui sense èxit. 
Si us ve de gust escoltar aquest debat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, us fareu una idea del contingut de l'obra, que trobo original i provocadora, potser sense que l'autor ho hagi pretès. Tindria la temptació d’afusellar-ne desenes de paràgrafs. Tot allò que s’hi exposa és rellevant i digne de ser esmentat en veu ben alta però faré un exercici de contenció i em limitaré a recollir  unes quantes línies, del tot oportunes en el panorama de la psicologia actual, tan saturada de discursos grandiloqüents sobre el creixement personal però també, en general, en una societat on l’individualisme, el narcisime, la ignorància atrevida i l’abús de poder hi tenen un protagonisme esgotador (pàgs. 11-13):


“Existir en tant que resistir… S’éntén que, d’entrada, no sigui especialment atractiu explicar les coses d’aquesta manera, sobretot si es compara amb l’enlluernadora i extensa herència que ha deixat l’existencialisme en parlar de l’home com a projecte. Si el gust determinés la veritat, no costa gaire d’endevinar què passaria en la tria davant d’aquestes dues afirmacions: “Existir és projectar-se” i “Existir és resistir”. Mentre que la idea de projecte incorpora un sentit de construcció, de llibertat i àdhuc d’aventura, a primer cop d’ull, la de resistència té connotacions de passivitat, d’immobilisme i fins i tot de misèria. Tot i això, el contrast entre el “projecte” i la figura de la resistència s’ha de perfilar bé, perquè tot i els aspectes oposats, els comuns -com l’afirmació del subjecte i la idea de responsabilitat- són encara de més pes. De ben segur, la tesi que existir és resistir no té el seu oposat en Sartre, sinó en succedanis amb el posat de consellers psicològics que de manera ininterrompuda i banal repeteixen la fórmula: “Viure és realitzar-se”. L’ambient social, ben amarat d’aquesta terminologia, dista de vehicular la interpretació sartriana, i juga amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir, com a èxit). Però no paga la pena d’entretenir-s’hi gaire, aquí, perquè ni tan sols es tracta de la bona sofística-aquella de la qual sempre es pot aprendre-, sinó de sofística sobrera, en què allò que és deplorable no ve de la retòrica sinó de la mediocritat.

Existir en tant que resistir…L’accent no està posat en la realització expansiva, sinó en el recolliment i, per exemple, en el discerniment que des del resguard esdevé possible. El silenci de qui es recull és un silenci metodològic -literalment, ‘d’un camí’- que busca “veure-hi” millor. Afinar els sentits, bàsicament obrir-los; estar en vigília; fer com si els ulls fossin les orelles i les orelles els ulls: ¿S’hi podria veure, en això, una actitud estèril, inferior a les il·lusions de l’autorealització?

Si la resistència ho és sobretot davant de la disgregació, caldrà analitzar la naturalesa específica d’algunes de les forces entròpiques més decisives en la nostra situació (una es diu nihilisme, tal vegada la més rellevant) i caldrà veure també les formes i els motius que permeten resistir; perseverar en la posició adoptada o, com es diu vulgarment, “aguantar el tipus”. Aquí és on, per exemple, apareix amb tota la seva intensitat l’experiència de la casa, ara ja no tan sols com a resguard davant del fred atmosfèric, sinó també com a refugi davant de la gelor metafísica. La separació dins-fora determinada per les parets i per la teulada, a més de ser relativa, no suposa ni tancament, ni aïllament, sinó, ben al contrari, la condició de possibilitat de la sortida. ¿Com es podrà coronar el cim de la muntanya més alta sense fer nit a la tenda o al refugi? Per això hem assenyalat que la resistència com a recolliment no s’oposa a la idea de projecte; més aviat, des d’aquest punt de vista, es revela com la seva condició de possibilitat. […]

[…] La resistència s’entén, col·loquialment, com a fenomen polític consistent en la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari. Un exemple notori que a tots ens ve a la memòria és el de la resistència que sorgeix en diversos països europeus a conseqüència de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta, efectivament, d’una reacció, d’una acció en forma de reacció, d’una defensa més que no pas d’una ofensiva. En el cas de l’ocupació europea, la resistència no s’organitzava per defensar només un país o un territori, sinó també una manera de viure i uns règims democràtics enfront d’una ideologia totalitària. Una altra característica que ja de bon començament paga la pena subratllar és que la resistència política sol ser un fenomen espontani que sorgeix des de la base i que és fruit de la presa de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se’n no porta a la recerca d’una “sortida” o d’una “salvació” individual, sinó d’una de comunitària, de social. Per això el resistent no només ni prioritàriament mira per ell. Aquests són, doncs, els elements de la resistència política: consciència, voluntat i coratge, i intel·ligència estratègica per autoorganitzar-se i per perseverar malgrat la persecució a què de manera sistemàtica i inevitable els implicats es veuran sotmesos.

¿Oi que, també en aquest registre polític, el grup resistent percep el poder il·legítim com una força dissolvent, com una foscor imposada que pretén empassar-se allò que valia la pena? Per això resistir davant de tiranies i de totalitarismes és resistir davant de la disgregació”



Referència



·        Esquirol, J.M. (2015). La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Barcelona: Quaderns Crema.






Comentaris