dijous, 16 de febrer de 2017

El voyeurisme, avui





L’estrella de la telerealitat Kim Kardashian es va fer famosa gràcies a la filtració d’un vídeo eròtic. La “celebrity” compta amb milions de seguidors a les xarxes socials, en les quals hi comparteix tota mena d’imatges suggeridores del seu cos voluptuós. Pateixen una "parafília" tots aquells que l'admiren?



Busco la paraula “voyeurisme” en un diccionari atrotinat de l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa i té més anys que Matusalem. Com que no l’hi trobo, la cerco a Internet i l’entrada em remet al terme “escopofília”, el qual, aquest sí, apareix en la versió de paper: “Desig fort o habitud de contemplar actes sexuals o, simplement, persones nues”. No sé com procedeixen els filòlegs que actualitzen els diccionaris -ignoro si són els mateixos de l’accent diacrític o es tracta d’un altre grup d’experts; perdoneu el meu desconeixement en la matèria- però em pregunto si, en l’era de l’exhibicionisme i l’observació anònima, no caldria modificar algunes definicions, amb la finalitat de fer-les més adaptables a l’ús quotidià actual.

Per posar només un exemple: allà on hi ha un “Narcís” -a Facebook, Youtube,  Instagram, etcètera- també apareix una mirada que el contempla i no sempre es mostra sinó que habitualment roman en la penombra. ¿Per quin motiu l’espectador del ciberespai es queda tanta estona observant el paó presumit i després retorna al lloc on aquest s’exposa, una i altra vegada? No persevera necessàriament perquè gaudeixi quan  n’admira l’anatomia o s’exciti, en el cas que el vegi copular. Certament, de vegades l’adora en aquest sentit però també pot sentir-se anguniejat o pertorbat, quan apareix una part inesperada i fosca. No esguardem només allò que ens agrada. Podem ésser absorbits també per la repugnància i l’horror. El desig i el rebuig a voltes es  confonen. Potser és, en part, per la influència de la Psicoanàlisi que aquesta paraula es limita exclusivament a l’accepció abans esmentada i té connotacions patològiques. En els manuals de diagnòstic psiquiàtric el voyeurisme es considera encara un trastorn sexual, classificat en l’apartat de parafílies. Val a dir que, en un món on les pantalles són omnipresents, no costa gens complir amb els criteris requerits perquè t'encolomin l'etiqueta en qüestió. Si admetem les restriccions, ¿quina paraula hauríem d’emprar per a designar l’acte quotidià de seguir d’amagat la vida íntima dels altres? Tal vegada es tracti de “tafaneria 2.0”. Si és així, ¿ha de resultar sempre problemàtica?  

A la pel·lícula uruguaiana “Gigante” (2009), l’espectador es converteix en voyeur d’un voyeur. El protagonista, Jara, és el jove i corpulent guarda de seguretat d’un supermercat, que s’encarrega de controlar les càmeres de vigilància de l’establiment. Jara és un home tímid i afable, que troba en les pantalles una manera de seguir els passos de la Julia, una de les treballadores de la neteja, amb la qual mai no ha parlat però de qui està secretament enamorat. Dels monitors d'una minúscula sala, al cap d’un temps, fa el salt a la vida “real” i comença a seguir-la quan acudeix al cibercafè, va al cinema o manté cites amb desconeguts. La Julia mai no s’adona que la segueixen ni pateix cap molèstia per aquest motiu però es manté l’ambigüitat, de manera que l’espectador no té massa clar si està davant d’un personatge que no amaga males intencions o bé aquella obsessió pot derivar, a la llarga, en un assetjament malaltís. No revelaré el final del film per no fer cap dels temuts spoilers. Només explicaré que la història es tanca amb la versió heavy del tema de The Blues Brothers “Everybody needs somebody to love”. En un entorn on l'aïllament i la solitud no són estranys, tothom necessita omplir algun buit afectiu. Potser també es tracta d'això, de trobar algú a qui estimar...