Jaume Barberà, un indignat a Palamós





Aquest dissabte vaig assistir a una de les conferències que el 15-M palamosí organitza regularment al Passeig del Mar. Van convidar-hi Jaume Barberà, el qual s’ha mostrat sensible en nombroses ocasions a les reivindicacions del moviment indignat. Contràriament a allò que creuen algunes persones, no són trobades concebudes per adoctrinar ningú ni tampoc per empènyer les masses cap al corrent absorbent del populisme d’esquerres. Tal com jo ho veig, es tracta, senzillament, d’un conjunt de xerrades que pretenen estimular la reflexió, amb independència que hom combregui més o menys amb les idees que exposi cada ponent. Òbviament, si algú se sent proper a les tesis de la FAES, posem per cas, no s’hi trobarà precisament com a casa però l’organització no tanca les portes a ningú. Personalment, en ocasions, no he estat massa d’acord amb determinats posicionaments, malgrat que sempre n’he extret alguna reflexió constructiva.

La presència de Barberà va congregar una bona colla d’assistents; van aplaudir-ne llargament l’exposició, l’eix central de la qual girava al voltant de la necessitat de comprometre’s amb la situació d’emergència social que vivim actualment. No reproduïré les interessants reflexions que va aportar a l'auditori, perquè van ser tantes que em mancaria l'espai. Encara que Miquel Calçada es referís sorneguerament a ell com el megacrac de la comunicació, és evident que el periodista de Mollet és un veterà que domina l’escena i s’expressa amb perfecta solvència sense cap mena de suport, motiu pel qual no li va costar gens posar-se el públic a la butxaca. Habilitats de seducció a banda, penso que s’ha de valorar molt positivament la valenta contribució del seu programa. A diferència d’altres cadenes, que opten per la via fàcil del pensament mainstream, l’equip de Singulars va escollir el camí del risc. Tenien el ferm propòsit de recuperar de l’ostracisme mediàtic persones d’una sòlida trajectòria intel·lectual, algunes de les quals havien estat censurades arreu, precisament perquè no encaixaven en el tenebrós món del pensament econòmic únic.

L’espai del 33 semblava destinat a esdevenir una mena d’excentricitat minoritària però, sorprenentment, l’audiència va pujar com l’escuma. Ara es considera un programa d’actualitat de referència, que ha passat fins i tot per davant d’altres propostes informatives, que gaudeixen del privilegi del prime time, en cadenes que tenen un share bastant més elevat. Possiblement, haureu sentit a dir a algun periodista que l’ofici no es troba en un moment àlgid. Si algun agosarat s’atreveix a creuar certes línies vermelles -addueixen-, rebrà una previsible puntada de peu al cul. O sigui, que l’ètica professional és millor deixar-la a casa, ben tranquil·la, si es vol conservar el plat calent a taula. Segurament, no els falta pas ofici ni raó, a tots aquells que es lamenten. Ara bé, ateses experiències com la de Singulars ¿per què no ens atrevim a pensar que alguna cosa pot canviar de debò? ¿Què passaria si els espectadors ens neguéssim a consumir els mateixos discursos arnats de sempre? ¿Quin seria el destí dels propagandistes, instal·lats perpètuament a les menjadores del poder?

L’historiador Tony Judt, molt preocupat per la crisi de la socialdemocràcia i l’auge del capitalisme desbridat, explicava que una de les diverses patologies socials provocades pel neoliberalisme salvatge és la malfiança. La violència econòmica i la creixent desigualtat, explicava, fomenten la desconfiança entre els éssers humans, que cada cop tenen més dificultats per no sospitar els uns dels altres. Aquest efecte l’observem en els mitjans de comunicació i les entitats bancàries però també podem percebre’l clarament vers els nostres suposats representants polítics o en l’àmbit de la justícia, que ja no inspira ni un bri d’esperança entre alguns ciutadans, profundament fastiguejats per la impunitat de què gaudeixen els delinqüents de coll blanc. Aquesta és una de les seqüeles que em provoca més horror i trobo reconfortant que existeixin espais on es reivindiqui la solidaritat, l’ètica i el coratge per trencar amb les veritats imposades. Ja sabem que els discursos no són perfectes i sempre s’han de passar pel sedàs crític però, si no existissin veus dissindents, difícilment trobaríem l’energia per avançar. Acabo amb uns versos populars que vaig recordar durant la xerrada, els quals recupera el meu admirat Vassili Grossman, en una de les seves novel·les (Vida i destí, pàg. 788):

A la tortuga, un bon dia, li vaig preguntar:
De què és feta la closca que portes amb tu?
De pors acumulades -em va contestar-.
No hi ha res en aquest món que sigui tan dur!

Comentaris

Clidice ha dit…
Vaig llegir al Facebook que en Barberà deia com de profitosa per a n'ell havia estat la xerrada. No et diré que sigui un dels meus preferits, però cal valorar molt la seva tasca i com la duu a terme. Més Barberans i tots faríem una altra cara.
Hola, Clidice: Sí, la veritat és que hi ha una inèrcia bastant malsana en els mitjans i al final sempre acabes veient les mateixes cares i escoltant els discursos de sempre. El resultat és una audiència que tendeix a desconfiar i cada cop està més distanciada de ràdios, diaris i televisions... Segurament, en Jaume Barberà també té els seus condicionants (tampoc cal pecar d'ingenuïtat), però si més no, a "Singulars" han aposatat per la diversitat i, sobretot, es prenen la molèstia d'escoltar atentament els convidats, sense crits, interrupcions ni atacs d'ego... Fins aviat!

Traducció del blog