Nicolau Maquiavel viatja a Líbia

És possible que empitjori la situació, a Líbia, després de la mort de Gaddafi? Imatge extreta de Google.

Amb la finalitat de preparar-me unes conferències que haig de donar el proper curs, sobre les patologies del poder, estic confegint una llista de llibres que em semblen imprescindibles per a comprendre la psicologia dels mandataris que es troben a les més altes esferes i condicionen la vida de milions de ciutadans, amb les seves decisions. Atès el preocupant panorama actual, penso que cada col·lectiu professional hauria d'aportar el seu gra de sorra, a l'hora de proposar una manera de fer política, més propera al ciutadà. El fet de detectar les  severes malalties mentals que pateixen certs alts càrrecs -no penso que la seva prepotència psicopàtica pugui anomenar-se de cap altra manera-, pot ajudar a comprendre fins a quin punt caldria comptar amb un marc legal efectiu, que ens protegís del poc contacte amb la realitat que demostren certs nefastos personatges. L'esmena XXV  a la Constitució dels Estats Units, per exemple, és un camí per assegurar que el país no quedarà desemparat, davant d'una eventual inhabilitació del president. 

És francament difícil prendre decisons sobre les lectures més adients, perquè hi ha un munt d'autors que han treballat el tema amb rigor i compromís. Actualment, la psicologia i la medicina disposen de marcs teòrics dignes de ser seriosament considerats,  a l'hora d'enfocar aquesta qüestió des d'un punt de vista científic. La literatura, per la seva banda, disposa  de perles meravelloses, que aprofundeixen en les misèries de l'ànima humana de forma incomparable i magistral. El príncep, de Nicolau Maquiavel, em sembla una referència ineludible. D'entrada, potser condicionats per l'adjectiu que s'ha derivat d'aquesta obra -qualificar algú de maquiavèl·lic és com esmentar el dimoni-, hom pot entrar en la lectura carregat de prejudicis. Penso que s'ha d'agrair al polifacètic florentí la seva claredat i honestedat expositiva, a l'hora de descriure la tèrbola cara oculta, present en el joc de la política. Atesa la seva experiència, Maquiavel no podia pas subscriure bondats com les que expressava, per exemple, Plató, en la seva República. 

Personalment, veig Maquiavel com un terapeuta que et fa caure la bena dels ulls, quan estàs profundament enamorada d'algú que et xucla la sang sense que te n'adonis. El pretendent  en qüestió, fa mans i mànigues per demostrar el seu amor incondicional i fer-te creure que el més important en la seva vida és el teu benestar. Òbviament,  embriagada pel seu discurs adulador, no tens cap ganes d'escoltar una cançoneta odiosa, que et trenca el plat bonic i et presenta l'amarga realitat a la cara, sense massa contemplacions. Amb tot, és millor que ho tinguis ben present perquè, aquell amant que t'ha subjugat, ben aviat et pot clavar la daga per l'esquena. Pensem en el cas de Líbia. Si escoltem les notícies que apareixen en pantalla, ens hauríem de sentir ben assossegats. Unes eleccions democràtiques i la normalitat que retorna, en aquell país, després de tanta sang vessada. Una mirada més realista -o maquiavèl·lica- com la que exposa la professora iraniana Nazanín Armanian, ens fa veure que els interessos inconfessables, darrere els benèvols bombardejos de l'OTAN, no tenen res a veure amb la llibertat del poble libi. La bèstia gaddafista és morta però el règim del futur encara pot ser pitjor que el del passat. Sembla impossible, ens repetim a nosaltres mateixos. Però la veu que aconsella el príncep també es fa sentir. És recomanable que no tanquem els ulls, davant de l'evidència...


Comentaris

Traducció del blog