Les set vides de Pilar Valiente

Malgrat haver estat processada per la monumental estafa de Gescartera (20.000 milions de pessetes volatilitzats), Pilar Valiente serà la nova directora adjunta de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau, per odre del Partit Popular. La incombustible senyora s'encarregarà dels casos Gürtel i Urdangarin

Encara no sabem com es resoldrà, el cas Noos, malgrat que tenim una certa intuïció al respecte. Ara com ara, podem dir que la trama en la qual estan implicats Urdangarin i Matas, ens ha regalat moments televisius de gran dramatisme i furor popular. Que no sigui dit que ens saquegen sense pudor i, a sobre, ens avorrim com ostres en un aquari. En un programa molt comentat als mitjans, uns quants demagogs de Telecinco, es van dedicar a perseguir el duc de Palma pels carrers de Washington, davant la morbosa delectació dels habituals col·laboradors mononeuronals. Asseguts al plató, contemplaven embadalits aquell exercici de suprema vulgaritat, disfressat de gran reportatge d’investigació. Amb els ullals ben esmolats i la saliva regalimant per la barbeta, opinaven sobre la cursa de don Iñaki, que fugia esparverat d’una vampírica reportera. Cap informació de rellevància no va sortir de la seva boca, malgrat l’esquer que van refregar per la cara dels espectadors, amb tràgica insistència. Tota l’escuma publicitària va derivar en una penosa tertúlia, sense suc ni bruc. En definitiva, una bonica metàfora del foc d’encenalls que és el poder judicial espanyol.

En el supòsit que el gendre reial no ingressés a la presó, cosa altament probable, hauria passat per la pena del telenotícies. No seria la primera vegada que ens hem de conformar amb aquestes tristes engrunetes.  Pensem en els pretorians de Santa Coloma, per exemple, com es van haver de veure, emmanillats i amb la bossa d’escombraries a les mans. Potser algun desgraciat pagarà més vistosament pels plats trencats i passarà una temporada entre reixes. Diguem-li Mario Conde o Javier de la Rosa, tant se val. D’aquesta manera, es provarà d’apaivagar –infructuosament-, el malestar social i es representarà, de passada, una nova entrega de la fabulosa comèdia sobre la batalla legal contra la corrupció.  Com a estocada final, tolerarem amb estoïcisme com els selectes delinqüents vessen la llagrimeta, aquí i allà, mentre onegen la bandera de la presumpció d’innocència i la llarga llista de penalitats que han hagut de suportar, pobres, per culpa del cruel sistema. Són tan dignes, immaculats i virtuosos, que fan llàstima i tot. Tant si es deslliuren de la trena com no, queda l’opció de compensar-los pel martiri judicial. Poden nomenar-los doctors en una Universitat, reciclar-los per algun càrrec polític, fer-los un forat en una gran empresa o bé pagar-los una morterada de calés, per realitzar conferències soporíferes, allà on els acceptin. D’aquesta manera, els lladres de pota negra s’asseguren set vides, com els gats. Mentrestant, el sentiment d’impotència i humiliació dels votants, creix cada dia que passa.

Segons Luis Fernández-Rios, catedràtic de psicologia social, la principal forma de rescabalar els ciutadans del terrible dany causat pels rapinyaires de les elits, és retornar-los els diners que han estat manllevats de les arques públiques. Aquest gest representaria un alleujament més important que qualsevol càstig exemplar. Em ve a la memòria la deseperació d’una mallorquina, que explicava davant de la càmera que l’única cosa que desitjaven els veïns de l’illa era que els tornessin els dobbers que els havien robat. Desgraciadament, l’evaporació dels diners acostuma a ser un denominador comú en els escàndols de corrupció d’aquest país. El cas Gescartera, que va esclatar durant el segon mandat de José María Aznar, no va ser una excepció. En aquella ocasió, el principal boc expiatori va ser el president de la fraudulenta companyia, Antonio Camacho Friaza, condemnat a onze anys de presó. L’afer va esquitxar nombroses personalitats, entre les quals el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro i també Rodrigo Rato, que no va dimitir.  No cal dir que els 120 milions d'euros estafats als clients, es van volatilitzar.  A través d’aquesta màgica desaparició, que no superaria ni el Mag Lari, es tanca el cercle viciós, amb el nom de Pilar Valiente, una altra processada de Gescartera. Per obra i gràcia del Partit Popular, la tenim col·locada en un alt càrrec de l’oficina antifrau. Se suposa que la senyora haurà de supervisar el procés judicial de les trames Gürtel i Noos. Després de revisar la seva capacitat per a reinventar-se, podem assegurar que coneixements no n’hi falten. Ignorem si els mallorquins recuperaran el seu patrimoni però tenim entreteniment per estona... Això és segur.