dijous, 28 de març de 2013

Els independentistes de fireta


La reunió secreta entre Mariano Rajoy i Artur Mas, suposadament destinada a flexibilitzar l'objectiu del dèficit, ha despertat suspicàcies entre els sectors independentistes. Imatge: EFE.


El país està que bull. En el decurs de la setmana -no sé si teniu la mateixa impressió-, quan llegeixo el diari, escolto la ràdio o miro els insípids telenotícies, em fa l'efecte que acumulo muntanyes i muntanyes de brossa dins del meu cervell,  els elements de les quals tinc necessitat de seleccionar i ordenar en diversos contenidors. Aquest blog vindria a ser el resultat del procés d'immersió en la brutícia i posterior separació de residus. O sigui, que tinc una mena de "Mamzelles" a dins de les neurones, que fan la feina de reciclatge. Avui no sabia si escollir la pila referent a l'habitatge -com bé sabeu, el PP es passa la llei europea per l'aixella- o bé decantar-me pel nostre estimat oasi, avui convertit en paisatge lunar, per obra i gràcia de la despietada política neoliberal, que tot ho arrasa. Finalment, m'he decidit per un tema que mai no perd la vigència: l'ambigüitat de Convergència i Unió, respecte l'anomenat procés sobiranista. En un recomanable article titulat La burgesia nacionalista: un animal mitològic, el professor Josep Fontana recordava fa uns dies els antecedents històrics d'aquesta doble naturalesa. Per un costat, els nacionalistes s'emboliquen amb la senyera -o l'estelada, segons els gustos-, però finalment es decanten sempre per l'economia i la condició de classe. Seria ben estrany que ara es girés la truita.

  A banda de la sospitosa reunió Mas-Rajoy, un altre exemple evident d'aquest perfil el trobem en un afer que fa xup-xup a les xarxes socials: la moció de censura a l'alcalde de Gallifa (SI), Jordi Fornas, que havia iniciat un camí cap a la sobirania fiscal i a qui els companys de CiU s'han afanyat  a tallar les ales.Resulta revelador que es recolzin tota mena d'actes folklòrics i s'avortin iniciatives efectives, encaminades a la construcció d'un estat propi.Quan a Vilaweb li prengunten a Fornas pels motius d'aquesta jugada, respon:  "Jo penso que la meva activitat en política nacional hi ha tingut alguna cosa a veure. Concretament, el nostre ajuntament va ser el primer de fer sobirania fiscal i el promotor d'una proposta de canvi estratègic de l'Associació de Municipis per la Independència aprovada per unanimitat en l'última assemblea, a Vilanova i la Geltrú. Es va aprovar que tots els membres de l'associació, els 650 ajuntaments, consells comarcals i diputacions, farien sobirania fiscal i es declararien territori lliure i sobirà."  

A Badalona, per altra banda, no prosperava la moció de censura a García-Albiol (PP). ¿Com s'entén la contundent determinació cap a Fornas i la suavitat amb l'alcalde popular?. Els camaleons, altra vegada.No es tracta de defensar un partit o l'altre, respecto les opcions de tothom; allò que em sembla inadmissible és la manca de decisió, en uns moments d'emergència com que els que vivim actualment. Amb aquesta política de fireta, mancada del més mínim sentit del deure, no anirem cap a Ítaca ni cap enlloc. Per acabar-ho d'arrodonir, enmig d'aquest joc dels disbarats, encara ens han penjat la llufa de la privatització de les Aigües Ter Llobregat, el caprici de Lluís Recoder, pel qual ja s'havien pagat 300 milions d'euros. Quant ens costarà la broma? Suposo que ja intuïu a qui li tocarà pagar la desfeta. Tampoc podem oblidar el deute que acumula la Generalitat, amb els farmacèutics i les entitats socials. Més val que no entrem en el tema de la presumpta corrupció i els dimputats, perquè la meva capacitat de gestió de la porqueria té uns límits.

Encara que pugui semblar que aquesta darrera qüestió no està directament vinculada amb la sobirania, és fonamental, al meu entendre, que ens preguntem si un país corcat per la mediocritat i tenallat per les retallades pot aspirar a cap mena d'independència. Utilitzaré una metàfora. Imaginem-nos que una persona li diu a la seva parella que desitja la seva plena autonomia però, a la nit, en un atac de fúria sanguinària li secciona els braços i les cames amb una destral. L'endemà, amb un somriure cínic pintant als llavis, li demana que s'aixequi i camini, camí de la llibertat. ¿No és això el que es pretén, després d'amenaçar l'escola i la sanitat públiques? ¿És possible pensar en un poble lliure, que no disposa d'un sostre on aixoplugar-se? I que no em diguin que tot és culpa de les balances fiscals i de Madrid perquè aquest discurs ja comença a fer pudor. Bé, com veieu, no aconsegueixo reeixir en la separació de la deixalla. Serà millor que s'inventin un altra campanya, que ens ajudi a aclarir-nos una mica. Bona Setmana Santa per tothom. Austera, desgraciada i, si pot ser, no gaire santa.