Rebaixes

Ahir vaig anar a Barcelona al dentista. Sortint de la visita, vaig aprofitar per fer un vol per la ciutat, a veure quin espectacle m'oferia. Passejava per la Diagonal, a l'alçada del centre comercial l'Illa. El passeig era més aviat monòton, botigues i més botigues, fins que em va cridar l'atenció el seu slogan per promocionar les rebaixes: "Els diners fan la felicitat". Ho vaig trobar lapidari. Tants anys estudiant els múltiples factors que afavoreixen el benestar i els de l'Illa ho tenen claríssim. Calés i punt. No em negareu que, en temps de crisi, no sigui un autèntic torpede a la línia de flotació. Només falta que t'hagis quedat sense feina i ho tinguis cru per pagar el pis perquè, a sobre, et vinguin amb sentències d'aquestes.
Seguint un procés d'associació d'idees, em van venir al cap d'altres lemes demolidors de les rebaixes. Vaig recordar una botiga de les rambles de Girona, de la marca de bosses Mi-Sako. A l'aparador, hi han plantificat el dibuix d'una noia (estil Paris Hilton) que diu als potencials compradors: "Pot ser que sigui un zero a l'esquerra, però ni t'imagines la de zeros que tinc a la dreta". O sigui, que tant se val que siguis una ximpleta radical, que mentre tinguis diners al banc, no passa res, el cas és que puguis comprar el que et roti. Es veu que és el leitmotiv de les celebrities: cap buit, cartera plena i a comprar que el món s'acaba.
Més dura era encara una frase promocional de les rebaixes de la cadena Selfridges, al Regne Unit. A les seves galeries del centre de Manchester, mentre pujaves i baixaves les escales mecàniques, en una tira de tela enorme, hi podies llegir: "I shop, therefore I exist" (Compro, per tant existeixo). Quin disgust no tindria el pobre Descartes, si aixequés el cap!
Vaja, que no sé si són gaire bones les rebaixes en matèria de descomptes, el que si que subestimen, indiscutiblement, és la capacitat intel·lectual dels compradors...

Comentaris

Anònim ha dit…
He llegit que el diners nomes importan fins a un cert nivel despres del que la cantitat ja no constitueix la felicitat. Hi ha nombres exactes pero ara mateix no en tinc en la memoria. Per una familia que de cop pot anar-se de vacances i alimentar-se millor, o tenen un cotxe per poder viatjar al treball en cop de anar am transport public, per posar un ejemple, si que importa molt y les fa molt mes felissos. En canvi, un millonari que ja te uns cents de cotxes, potser que un cotxe nou li fa feliç una setmana pero no de la mateixa manera y intensitat.

Fins i tot jo, una persona normal i corrent, ara que estic prou be de sou, no em fa tanta il.lusio anar de compres com abans. Tinc mes sabates y vestits pero cada vestit nou no em fa tan feliç com abans. Aixo es dificil de medir perque tampoc es pot comparar una experiencia similar de abans y ara, la memoria de les coses y como ens sentiem canvia, pero tinc la memoria de las meves accions o memorias com si fos en escrit, que pensava, que deia, encara no com em sentia, i puc concluir que em donava mes felicitat abans.

Pero es lamentable el que descrius.
És cert el que dius, hi ha estudis sobre felicitat que demostren justament això, els diners contribueixen a fer-nos més feliços però només fins a un cert punt, hi ha un límit a partir del qual més diners no signifiquen més i més felicitat. Jo m'atreviria a dir que podria passar just al contrari: més i més consum ens poden portar a una espiral d'insatisfacció continuada. Una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia