Repensem la depressió

“La depresión se caracteriza por ser un “hundimiento vital” en el que se sufre en todo el ser, se sufre por vivir. El hecho de la depresión es universal, pero su manifestación sintomática es diferente en las diversas culturas. En occidente, la depresión constituye el fenómeno epidemiológico más importante, con tendencia a crecer. Podríamos decir que la frustración derivada del individualismo occidental lleva a la depresión, y ésta a la drogadicción. Estudiar, pues, la depresión nos permite comprender al hombre actual, desde su dimensión más frágil, como ser práctico y mortal”

Ángel Aguirre Baztán, doctor en psicologia i filosofia.

Hi ha determinats temes sobre els quals em sento empesa a escriure perquè els escolto habitualment i penso que és important compartir-los. Un d’ells és el tipus de frustració que experimenten bona part de clients que estan deprimits. Un dels temors que expressen -a diferència dels tòpics, segons els quals les persones amb problemes psicològics es volen escapolir dels compromisos- és el de no ser capaços de tornar a funcionar en un període curt de temps. És a dir, que una part del patiment està lligada a la preocupació de sentir-se fràgils; esdevenir una càrrega per a la família o no poder rendir laboral o acadèmicament al nivell que ho feien abans. Amb poques paraules: no toleren la vulnerabilitat humana.

De vegades, els psicòlegs i psiquiatres creiem ingènuament que estem “a l’altra banda” i que això de les “malalties mentals” és un terreny reservat a un grup determinat de “pacients” als quals s'ha assignat una etiqueta concreta. Fins i tot podem adreçar-nos a aquest “col·lectiu” amb la condescendència amb la qual hom es referiria a un menor d’edat, una mica curt de gambals. Aquesta compartimentació és força còmoda perquè  permet una higiènica dissociació del dolor, el qual queda, així, desvinculat dels problemes de la vida o del difícil context en el qual tots ens trobem immersos. La crua realitat és que qualsevol de nosaltres -vosaltres, lectors, i jo mateixa-, en determinades circumstàncies de pressió ambiental, és susceptible de trencar-se en mil bocins i, per acabar-ho d’adobar, esdevenir profundament preocupat per a conservar la preceptiva màscara de fortalesa, autonomia i felicitat radiant. Ensorrar-se és de pobres, que diria Pérez Andújar. O de fracassats. No seria la primera vegada que, en una societat on la independència i l’èxit personal es promouen arreu, algú experimenta rebuig després d’explicar que ha caigut en un pou sense fons.

Potser recordareu una notícia, publicada ara fa un any, que i·lustra això que us explico: segons una enquesta de la British Psychological Society, al voltant del 46% dels psicòlegs que treballa a la sanitat pública del Regne Unit (NHS) pateix una depressió. En escoltar les històries de sofriment, els professionals tenien la inquietant sensació que allò que els transmetien llurs interlocutors era exactament el mateix que els succeïa a ells. Em trobo en un lloc més fosc que els meus pacients, es llegia en un titular del The Telegraph, on s’hi recollia un dels testimonis. Aquell profund malestar no es podia entendre sense apel·lar a un entorn on la manca de suport, el mobbing, les retallades salarials i la sobrecàrrega eren el pa nostre de cada dia. El sentiment de culpa per no poder atendre prou bé els greus casos que se’ls presentaven era una de les lloses amb les quals carregaven quotidianament els psicòlegs.

Si de debò volem repensar la depressió i el seu tractament,  és indispensable que centrem la mirada en les actuals transformacions socials. Cada cop travessem per experiències vitals més dures però el model d'atenció, basat principalment en la prescripció de psicofàrmacs, no ha canviat pas. Per altra banda, els recursos assistencials minven a marxes forçades, alhora que avança de manera implacable la imposició de l’estructura econòmica neoliberal. El discurs hegemònic ens impel·leix a rebutjar les reaccions humanes normals davant dels abusos i aquest autoodi encara empitjora més la situació. Les iniciatives comunitàries són una esperança per a posar fre al creixent individualisme i acollir la vulnerabilitat humana com el tresor adaptatiu que és i no pas com una xacra de la qual avergonyir-se. Si abracem la nostra fragilitat, l'acceptem i l'estimem, potser podrem penetrar a altres nivells de comprensió respecte el malestar que ens envolta. I en cas que algú més necessiti ajuda, aprendrem a estendre-li la mà.

Referència

• Aguirre, A. (2008). Antropología de la depresión. Revista Mal-estar e subjetividade, 3 (3), 563-601.