Les sèries (de la nostra vida)
Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure –as Perales said-. A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks, Joc de Trons, Mad Men, A dos metres sota terra, Orange is the new black, The walking dead, The Wire, The Big Bang Theory, Homeland i tantes altres, que desconec o no puc recordar. Penso que caldria començar a fer sumes i multiplicacions, com se sol fer amb les hores de son o les que passem asseguts a la tassa del vàter. En el decurs d’una vida, paga la pena dedicar tanta atenció a aquest devessall de capítols?
Jo no m’hi volia enganxar, de cap
manera. Primera, perquè la immensa majoria són de factoria estatunidenca i, encara que siguin
boníssims amb els guions, aquesta gent, sempre t’acaben endinyant la seva visió
del món. Ho sento pel tòpic però la colonització cultural la visc amb una ambivalència
que em fa sofrir. M’envaeix el pànic a desaparèixer. Val a dir que si mires les
produccions catalanes i espanyoles, la immensa majoria de vegades, et sents
tractada com una menor. Ni Merlins, ni Polseres Vermelles, ni res de res. A mi tot
em sembla deixalla de la pitjor espècie. Segona, perquè és fàcil quedar-hi ben atrapada
i quan no tens la propera "season" a mà, t’aclapara la síndrome d’abstinència.
Ara entenc el nom d’aquella pàgina de descàrregues, seriesyonquis. Vaig mirar la primera temporada de House of Cards i com que em va decebre –un cop coneixies el plantejament, tot
era anar-se repetint, en una previsible espiral d’avorriment-, em vaig sentir
immunitzada.
Però després va arribar The Good Wife i les coses van començar a canviar. De primer, vaig trobar que era una història d’advocats, a l’estil Perry Mason però de versió actualitzada i amb visió femenina. Capítols que plantegen casos judicials, que habitualment acaben bé, alhora que es descabdellen les vicissituds vitals dels diferents protagonistes. Res sorprenent, però agradable, tanmateix. Alicia Florrick, Peter Florrick, Kalinda Sharma, Will Gardner, Diane Lockhart, Cary Agos, Eli Gold, etcètera. De mica en mica, no obstant, es van insinuant les ombres del poder, els secrets d'alcova, les ambigüitats legals i cada cop em va costar més distanciar-me’n. El problema més greu, al meu entendre, és que “trobes a faltar” aquestes persones i desitges saber què els passarà en el futur. I les nits es fan més feixugues si no tens uns quants capítols a l’abast. Ara he finalitzat la tercera temporada i me les hauré d’empescar per aconseguir la següent. Però després m’aturo: A mi què m’importa el marit maltractador de la Kalinda Sharma? Ens ajuden aquestes produccions a aprofundir en la comprensió de la realitat o bé ens n’allunyen cada vegada més?
Avui he llegit un article científic
que proclama que la televisió ens torna
ximples –això ja ens ho havia fet entendre Groucho Marx, en aquella cèlebre
sentència-. A banda dels aspectes cognitius, he recordat les reflexions del
professor d’Història de l’Art Modern Jonathan Crary (2015) sobre les
estratègies disciplinàries, moldejades abans en altres espais -com el treball industrial- i lligades avui a
la petita pantalla. La televisió, recorda Crary, va sorgir enmig de la commoció de la Segona
Guerra Mundial, com un antídot omnipresent, que va contribuir a contaminar la
tranquil·litat i la solitud dels espais privats que, segons afirmava Hanna
Arendt, eren necessaris per sostenir l’individu polític.
L'influx seductor dels rajos catòdics va redefinir ràpidament la noció de pertinença social i va rebaixar el valor de l’educació i la participació dels ciutadans, en la mesura que aquests van ésser substituïts pels espectadors. Les esferes de la vida que anteriorment havien estat sotmeses a formes menys directes de control esdevenien llavors capturades, tot imposant comportaments homogenis i regulars, que introduïren efectes de subjecció i supervisió, desconeguts fins aleshores. Es va reorganitzar el temps humà, doncs, de forma força sobtada i generalitzada. En un lapse d’amb prou feines quinze anys les poblacions es submergiren massivament en estats prolongats de relativa immobilitat. Vàrem quedar fixats en un lloc concret, separats els uns dels altres, buidats d’efectivitat política. Unes condicions noves i essencials perquè posteriorment emergís l’anomenada “economia de l’atenció” del capitalisme 24/7. Consum i connexió non stop: vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. Un escenari en el qual el son, obstinat en mantenir-nos allunyats de les pantalles, esdevé la darrera muralla que al capitalisme li queda per enderrocar.
Paro d'escriure, surto al carrer: on m'haig d'adreçar?
Referència
· Crary, J. (2015). 24/7. El capitalismo al asalto del sueño.
Barcelona: Ariel.
Comentaris