El taüt de Sarah Bernhardt

La mítica Sarah Bernhardt dormia en un taüt i s’hi deixava fotografiar. Imatge extreta de Google.

Amb la finalitat d’evadir-me de l’espiral de notícies depressives sobre l'estafa-altrament coneguda amb el nom de crisi- i els problemes que escolto habitualment, en boca dels meus pacients, aquests dies, m’he submergit en la singular biografia que Françoise Sagan va escriure de l’actriu francesa més admirada de tots els temps: Sarah Bernhardt, el riure indestructible, traduïda al català per Marta Pessarrodona. No és cap novetat literària i tampoc té res a veure amb cap tema de rigorosa actualitat. Ignoro per quin motiu, em va cridar poderosament l'atenció i després l'he llegit de principi a final, gairebé sense respirar. Us preguntareu si un taüt és la millor eina per aixecar la moral i tindreu raó de dubtar-ne. Vist d'una certa manera, però, contra tot pronòstic, he trobat un notable consol en aquest objecte, pel qual la diva sentia autèntica devoció. També m'ha fet pensar en aquesta societat nostra, que viu d'esquena a la mort i, tanmateix, adora els vampirs i els éssers d'ultratomba. 

L’autora de Bonjour tristesse, a l'hora d'enfocar l'obra, va optar per simular un epistolari, entre ella i la brillant intèrpret, que contesta les missives des de sota terra, com si fos un cadàver que parla i rememora el temps gloriosos que va passar en el món dels vius. Sagan formula tota mena de preguntes, a voltes impertinents i Bernhardt les respon o les evadeix, amb el seu tarannà excessiu i desacomplexat. L'humor apareix en diverses ocasions com un salvavides providencial, per fer front als temporals pels quals va travessar la gran dama de l'escena francesa. Dins el seu recorregut existencial, hi transiten personatges il·lustres del tombant de segle: Victor Hugo, Oscar Wilde, Marcel Proust, Sigmund Freud… i una llarga llista d’amants i col·laboradors, que van caure completament rendits als peus de l’artista. Una de les seves excentricitats era justament el taüt, en el qual dormia i es deixava fotografiar. Estem avesats a tota mena de capricis, per part de les estrelles, però aquest supera tot el que havia llegit fins ara. Tan malament no l'hi devia anar, perquè Bernhardt va superar garrotades de l'alçada d'un campanar: morts terribles, daltabaixos sentimentals, una salut fragilíssima i fins i tot l'amputació d'una cama, que no va impedir-li continuar damunt l'escenari. Va morir als 78 anys i va actuar gairebé fins el darrer moment. El seu enterrament fou multitudinari i encara avui se la recorda amb enyorança. Han circulat tota mena de llegendes, sobre aquell taüt, que la va acollir per dormir, quan encara vivia. De fet, vaig llegir que algun filòsof sostenia que cada dia naixem i morim, en llevar-nos i anar-nos-en a dormir. Sarah Bernhardt també ho va veure així, segons sembla, perquè volia tenir ben clar que l'èxit no l'allunyaria de la seva condició de mortal. Potser va ser aquest,  el secret del seu riure indestructible...