Si plores perquè has perdut el sol...

Les dèries del petit Artur

2012-02-16T11:33:00.000+01:00

Artur Mas, quan era un infant. Foto extreta del web de la Generalitat.

Quan es forma el nucli dur de la personalitat humana? Aquest interrogant ha suscitat l’interès dels autors més destacats en l’àmbit de la psiquiatria i ha generat una quantitat important de recerca, que es projecta cap al futur. Malgrat les infinites discrepàncies, hi ha un ampli acord en el fet d’assenyalar la infància com un moment clau en la formació de la mateixa. Per explicar determinats episodis crucials, siguin constructius o destructors, podem recórrer als primers anys de la nostra vida i cercar-hi, amb més o menys fortuna, algunes possibles respostes. De la mateixa manera, ens interessa tenir detalls sobre el recorregut existencial dels genis il•lustres, per comprendre millor la procedència de les seves obres brillants, així com d’aquelles excentricitats quotidianes, que els apropen als comuns mortals.

Si algun personatge rellevant mostra la cara més obscura, també provem de localitzar quin capítol del passat remot podria clarificar-lo. A Catalunya, arran de l’espoli del Palau de la Música, el perfil dels saquejadors més nostrats ha generat un interès insospitat. Ha fet córrer cabdalosos rius de tinta, tot deixant en segon pla les evidents complicitats de l’entorn, que difícilment arribarem a conèixer en profunditat. Malauradament, ja ens comencem a acostumar a l’arxivament de casos i la sospitosa torticoli que pateixen certs jutges, quan topen amb casos delicats. Per més que xisclin els tertulians de sempre, veiem ben clar que hi ha una llei de primera categoria, dissenyada pels lladres de coll blanc i una altra de segona fila, pels delinqüents de perfil baix. El darrer llibre publicat sobre l’hàbil saquejador, Fèlix Millet: el gran impostor, s’ha situat al capdamunt de la llista de vendes. Per entendre millor la naturalesa malsana dels seus actes, l’autor, el periodista Jordi Panyella, va parlar amb el seu germà Xavier, que va rememorar la coneguda anècdota dels caramels (pàg. 80):

“Xavier Millet sosté que l’afany del seu germà per fer diners de forma fàcil i ràpida és patològic. Explica que, de petits, a casa, quan feien anys els obsequiaven amb una paperina de caramels. En Fèlix els agafava i els oferia als germans a canvi de diners. “Jo li deia al meu germà gran, en Joan, que no n’hi comprés perquè ja sabia què passava l’endemà”, recorda. I l’endemà en Fèlix Maria es posava a plorar, bramava pels caramels que ja no tenia, i el seu germà els hi tornava. En Fèlix Maria, però, es quedava els diners per a ell. Tot i això, tot i ser conscient de les maleses del seu germà, Xavier Millet acudia al seu auxili sempre”

Xavier Millet va haver de socórrer el seu germà quan eren menuts i també ho faria més endavant, per mirar de salvar-lo de les urpes de l’alcoholisme o treure'l de la presó Model, on va ingresar-hi l’any 1983, pel cas Renta Catalana. La senzilla anècdota infantil, explicaria prou bé l'afany per estafar i acumular fortuna, que l’ha acompanyat durant llargues dècades de rapinya descontrolada i excessos de tota mena. Igual que el seu germà protector, sempre hi hauria algú que el recolzaria, o decidiria mirar cap a una altra banda, quan presenciava les clamoroses irregulartitas del Palau. La xarxa de suport de què gaudia el lladregot és, al meu entendre, la part més interessant i tèrbola de l'orgia de milions.

Quan llegia l'episodi de la infància dels Millet, immediatament, em va venir a la memòria una anècdota que va sorgir en un reportatge de TV3, dedicat a glossar la figura de l’actual President de la Generalitat, abans que guanyés les eleccions. Els polítics també són aficionats a repassar l’àlbum dels records, amb la finalitat d’ensucrar-lo tant com puguin, per dibuixar-se, si poden, una aureòla de sagrat virtuosime i justa debilitat. Candidat Mas, president Mas: Compte enrere, va ser un delicat massatge terapèutic, que va comptar, entre d'altres, amb la presència de la família. La mare de l’afalagat, Montserrat Gavarró, va donar la següent resposta, quan van preguntar-li si Artur Mas havia estat un fill trapella (minut 25):

“El seu adjectiu era fer la quisqui als seus germans i sobretot al seu germà i li deia: nen, Joan! Llavors jo els castigava, un a dins d’un armari i l’altre al quarto de bany i ell els hi feia la quisqui fins que ploressin i llavors, quan ploraven, ja estava content"

De ben petit, doncs, el President tenia la curiosa afició de tocar el voraviu als altres i no es quedava satisfet fins que els feia bramar. La comparació amb l’actualitat és gairebé inevitable. Entre el presumpte finançament irregular de CDC, la política de tisorades indiscriminades i el pacte enverinat amb Alícia Sánchez-Camacho, el senyor Mas ha aconseguit, una vegada més, fer enrabiar considerablement la parròquia. Gairebé mig país està en peu de guerra, propis i estranys comencen a témer la perillosa deriva del vaixell comandat pel capità Artur. Queda el dubte de saber si el màxim responsable d'aquest desgavell, encara gaudeix, mentre burxa les ferides més profundes. Sigui com sigui, l’ombra del Majestic és allargada i les enquestes li auguren una davallada important dels vots. Lamentablement, tant a la política com a la vida, hi ha coses que mai no canvien.

A favor de legalitzar el dopatge

2012-02-13T10:48:00.001+01:00

Una imatge del guinyol francès de Contador, que ha desfermat la polèmica.

Foto Antena3.com.

El cas Contador i la conya dels guinyols han inflamat el nervi nacionalista fins a cotes malaltisses. En la línia del ¡Vamos Rafa! i la sagradíssima Roja, que tantes estones de populisme barat ens han regalat, en els darrers temps. Una cosa és celebrar les victòries i l’altre, molt diferent, utilitzar-les com a cortina de fum, per tapar sistemàticament l’incomptable reguitzell de misèries, escombrades sota l’estora nacional. L’estratègia és tant de dretes com d’esquerres –si és que l’esquerra encara existeix-, en això es faria bona la cèlebre frase de Josep Pla. Potser fem més cara de ximples del que ens pensem i certs comentaristes encara no s’han adonat que sabem connectar més de dues neurones consecutives. Ara mateix organitzaria una manifestació contra els talibans de la informació. Prepararia una pancarta gegant, on hi posaria: el fanatisme analfabet no ens representa.

Quan es tracta d’enlairar la casta del brau, més enllà de les estrelles, no hi ha res millor que una raqueta, un mallot ciclista o una pilota de futbol. Les stars de l’NBA també fan un bon servei a la pàtria. En aquest nou episodi, de peineta i caspa, no es tracta de celebrar festes embogides i alcohòliques, un dia rere l’altre, sinó de projectar tota la còlera rojigualda contra els gavatxos envejosos, que volen cantar les veritats a la cara. S’han permès el luxe d’insinuar, en clau d’humor, que la col·lecció creixent de copes i medalles podria estar vinculada a substàncies com l’EPO i no pas a l’orgull torero. Una hipòtesi més que raonable, si tenim en compte les recents operacions antidopatge, que han posat al descobert la magnitud de la tragèdia.

Curiosament, aquesta evidència flagrant ha estat silenciada, per part de certs periodistes, que serien més partidaris d’emprendre accions diplomàtiques i legals, contra els ninots de la tele. En comptes d’estimular la reflexió sobre el doping, s’estimen més sostenir que els francesos no poden suportar l’spleen del país veí. Per aquest motiu roí, els éssers que habiten més enllà dels Pirineus, com que no tenen altra feina, han iniciat una mesquina campanya de desprestigi, adreçada als nostres virtuosos campions, representants immaculats de la terra que els ha vist néixer.

Aquests dies de penúries i retallades, resulta especialment ofensiva, l’absurda parafernàlia, muntada al voltant de Contador i els gags de Canal Plus. Fins i tot s’han organitzat mobilitzacions de suport, per transmetre ànims al pobre crucificat. Les paraules es queden curtes, quan contemples la plana major de la política, tan indignada per aquesta minúcia, mentre ignora cínicament altres temes de gran transcendència social. ¿Què faríem sense el panem et circenses? ¿Condemnar els banquers que saquegen impunement la gent gran? ¿Posar el crit al cel per l’absolució de Paco Camps? ¿Enrabiar-nos pel cop d’Estat dels mercats? ¿Lamentar que a Garzón se l’arraconi justament ara, que investiga els crims del franquisme i la trama Gürtel? ¿Per què no li buscaven les pessigolles, al jutge estrella, quan festejava Felipe o Aznar, en la sinistra penombra?

M’importa un rave si els esportistes d’elit es dopen o no. Encara diré més. Sóc partidària d’obrir un debat sobre la necessitat de legalitzar globalment el dopatge. A veure si acabem, d’una vegada per totes, amb el festival desfermat d’hipocresia. Al meu entendre, l’autèntic problema rau en el fet de concebre els esportistes com a màquines de vomitar diners i produir espectacle. Si es deixés tot en mans de la naturalesa, ben pocs aficionats comprarien una entrada, per presenciar petites proeses, avorrides i mundanes. És cert que la medicina, la psicologia i la fisioteràpia ofereixen eines saludables, però no sempre són suficients. Existeix abundant evidència científica sobre els efectes nefastos, provocats per tanta pressió sobre l’organisme. L’activitat física extrema, està vinculada, entre d’altres, a complicacions càrdio-vasculars, immunològiques i digestives, que caldria tenir en compte, a l’hora de protegir la salut present i futura dels competidors. D’altra banda, l’estrès causa estralls i fomenta que grans atletes hagin de recórrer a les drogues, per gestionar la descomunal tensió. Recordem el cas de Michael Phelps i el cànnabis o el de tantíssimes estrelles, que necessiten fàrmacs com el Zolpidem, per poder conciliar el son. Si pretenem mantenir aquest ritme inhumà, no queda altre remei que admetre que el dopatge en forma part. Tenim l’opció de mirar la realitat a la cara. O podem seguir amb aquests numerets histriònics, propis d’un país de pandereta.

La política necessita un lífting

2012-02-10T13:07:00.000+01:00

La transformació de María Teresa Fernández de la Vega ha reactivat la polèmica sobre l'ús i abús de la cirurgia estètica. Foto: diari Ara.

Al meu entendre, el debat es cenyeix a una pregunta fonamental: on és el límit? Aquesta qüestió, per la seva banda, conté una doble cara. La més coneguda és la del negoci, que presenta serioses dificultats per posar barreres a certes pràctiques. Ho hem dit moltes vegades, en aquest blog, l'afany de lucre, malauradament, guanya massa sovint la partida a la bona praxi professional, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Si es posen els números en un platet de la balança i a l'altre hi col·loquem la preocupació per la salut dels pacients, és altament probable que el compte corrent tingui un pes superior, que acabi per decantar-la.

Però hi ha una altre desequilibri, de la mà de l'usuari, que té la responsabilitat d'estar ben informat i cercar les teràpies més adequades i efectives. En ocasions, els psicòlegs coneixem persones que han tingut un recorregut existencial tortuós, que els ha passat factura en el mapa d'imperfeccions i atractius que és la pell humana. Tindrien l'oportunitat de revertir la situació, tot canviant els hàbits alimentaris o abandonant certes addicions, per exemple. Podrien realitzar més exercici físic, practicar relaxació, deixar de banda les relacions patològiques, cercar nous horitzons laborals. Podrien trucar aquella persona estimada, que sempre és allà per ajudar-les. En comptes d'optar per aquests saludables girs vitals, en comptes de cercar l'autèntica font del malestar, decideixen entrar al quiròfan per obtenir una momentània pujada de l'estat d'ànim, que els acaroni l'autoestima durant una temporada, fins que els conflictes brollin novament a la superfície. Els problemes de fons, doncs, queden arraconats, en un segon pla.

En l'àmbit de la política, si fa no fa, succeeix una cosa similar. Personalment, hi trobo una certa analogia. Contemples el cartell electoral del candidat. Saps que fa anys i panys que és a primera línia i n'ha fet de tots colors. Més li valdria agafar la maleta i deixar pas a noves cares, joves o envellides, que aportessin aire fresc al seu partit i una dosi d'esperança als castigats votants. Però no. S'estimen més tenyir-se el cabell de forma ridícula. S'estiren la pell fins a la inversemblança i després es pinten un somriure als llavis, com si res no hagués passat. En el pitjor dels casos, neguen amb vehemència el seu pas pel quiròfan. Si, la política necessita un lífting. Però de tipus ètic, no pas estètic. I això no hi ha bisturí que ho arregli.

Per un parell de pits de silicona

2012-02-07T12:35:00.000+01:00

L’escàndol derivat de les pròtesis de silicona PIP ha reobert el debat sobre l’auge imparable de la cirurgia estètica arreu del món i les mesures de prevenció que caldria haver posat en marxa, per evitar gravíssims problemes de salut. Opacitat i cobdícia, són les paraules clau. Parlem de l’afectació del sistema limfàtic, possibles càncers de mama, dolors i altres xacres, provocades pels implants defectuosos, elaborats barroerament, amb components de tipus industrial. Alguns professionals asseguren que feia anys que es coneixien els perills que representaven però, tanmateix, van fracassar les mesures de control. Una vegada més, l’afany de lucre ha guanyat la batalla de l’ètica laboral. En detriment de la qualitat de vida de centenars de milers de dones, és clar. A diferència d’altres països, a Espanya no se n’ha recomanat l’extracció, sinó la simple realització d’un seguiment mèdic. Fins i tot en això som diferents. Es veu que cal esperar la ruptura, per mirar de solucionar el problema. Quina meravella de país.

Quan una pacient em comenta la seva voluntat d’augmentar-se les mames, sense que respongui a cap problema de salut, procuro especialment que hagi rebut la informació necessària, sobre els pros i els contres de la intervenció, per tal que prengui la decisió amb el criteri més format possible. Lamentablement, les candidates no sempre coneixen els possibles efectes secundaris del seu pas pel quiròfan. Tampoc tenen la maduresa suficient per comprendre l’abast real dels canvis que sofriran, tant a nivell físic com emocional. De fet, el percentatge de persones vertaderament informades sobre aquest tema és escàs. Penso que caldria alertar millor la població i informar els infants sobre el bombardeig de falsa publicitat, que ens envolta sense que ni ens n’adonem.

Val a dir que la gran majoria tira endavant amb el seu propòsit, amb la complicitat dels pares. O sense. En ocasions, ni tan sols volen sentir parlar de cap mena d’objecció, perquè no suporten que ningú contravingui els seus desitjos. Et miren amb cara de profund escepticisme, com si no sabessis de què va la pel•lícula o t’haguessis quedat ancorada en una etapa prehistòrica. Salvant les distàncies, a vegades em recorda l’obstinació amb la qual algunes noies que sofreixen anorèxia s’aferren al trastorn. No importa gens el que m’expliquis, sembla que diguin amb la mirada, no em penso engreixar. Fins aquí arriba la devastadora “programació” a la qual s’han vist sotmeses al llarg de la vida. No es tracta pas d’un problema irresoluble, ben cert, però si de difícil tractament i que sovint requereix l’ingrés en un centre especialitzat. Anàlogament, penso que l’obsessió pel bisturí esdevé cada dia més recalcitrant.

La dèria comença ben aviat. Els “jocs de nenes” que circulen per Internet giren al voltant de l’estètica, en un nombre elevat de casos. Teclegeu a Google aquestes paraules i comprovareu quina mena de propostes lúdiques apareixen en pantalla. Els programes de televisió, per la seva banda, posen a l’ull de l’huracà el cos de la dona, amb un format gairebé inquisitorial. ¿Quants espais suggereixen esveltesa, eterna joventut o falsa perfecció? ¿Quants madurs atractius –o més lletjos que un pecat- condueixen un programa, al costat de presentadores joves i guapes? Al Canal Divinity, gairebé sempre són les dones les que es sotmeten a un jurat, per exemple, que avaluï el seu aspecte físic. Les tracten de forma cruel i despietada però elles s’han de conformar amb escoltar tota mena de comentaris ofensius. Pel seu bé, se suposa. També són elles que contracten un entrenador personal, que les posi en forma pel sagrat dia del seu casament. En definitiva, presenten com a normals un conjunt de situacions profundament humiliants, que les valoren només en funció de la seva carcassa. Un objecte del qual presumir. No és d’estranyar que sigui l’autoestima, un dels motius principals que addueixen les candidates a augmentar-se els pits, cap a talles inhumanes o a estirar-se la pell, fins a esdevenir mòmies. Les mans del cirurgià són una teràpia per a superar divorcis, combatre complexos i problemes piscològics de tot tipus.

Recordo com la sèrie nord-americana Nip-Tuck abordava de manera magistral el corrosiu magma emocional, que envolta l’univers de la cirurgia plàstica. La presència de trastorns dismòrfics és ben palpable en les estrelles de la petita i la gran pantalla. Pensem en el desaparegut Michael Jackson o en Cher, dos figures plastificades, paradigmes del deliri que vivim. Els pacients amb dismorfofòbia, tenen una fixació desmesurada en les diferents parts del cos i creuen veure-hi defectes on realment no n’hi ha. Aquesta distorsió perceptiva els arrossega cap a una dinàmica addictiva i els converteix en monstres esperpèntics. Qui pot fenar tanta insensatesa?

Una eminència anomenada Soriano

2012-02-02T10:57:00.014+01:00

Ferran Soriano, president de Spanair, donava classes en escoles de negocis. Quines lliçons devia transmetre, als futurs empresaris?

Ja he perdut el compte del nombre de fracassats empresarials i presumptes corruptes que han impartit classes a les nostres Universitats. La flor i la nata de la corbata i la clenxa no en té prou de rebregar diner públic a mans plenes i d'enfonsar grans projectes. Ha de contaminar el cervell de les futures promeses. En una ocasió, una alumna soferta em comentava que no podia entendre com era possible que s'haguessin de pagar unes matrícules tan elevades, per escoltar els consells de certes persones, descaradament endollades i profundament analfabetes, que feien un munt de faltes quan escrivien a la pissarra. Corria la brama que alguns d'aquests professors provenien de famílies amb influència i se sospitava que no havien finalitzat els estudis necessaris per impartir la matèria que els havia estat assignada. Això no obstant, podien repartir lliçons de pa sucat amb oli, a preu de conferència excepcional. Es posava les mans al cap, la pobra noia, venia d'un altre país. Em va explicar encara una altra realitat, que havia observat i també l'amoïnava. S'adonava que bona part de l'aula estava instal·lada en la comoditat més absoluta. La majoria de companys buscava la manera d'aprovar els exàmens per la via de la trampa o bé elaborar els treballs a través de material que ja es trobava escrit a Internet, en indrets com El Rincón del Vago. Eren pocs els estudiants, lamentava, que estimessin els llibres i tinguessin un sincer interès en les diferents assignatures. Llavors vaig comentar-li que, desafortunadament, el model del pelotazo havia estat molt admirat, en els darrers temps i potser aquella indolència era només el reflex social d'una manera anòmala de funcionar, que no havia estat adequadament perseguida ni penalitzada. L'esforç i la perseverança havien estat substituïts per l'enginy barroer i la manca d'escrúpols. Lamentablement, quan penetres en el món laboral, t'adones fins a quin punt determinada ètica està instal·lada en algunes empreses. Les persones honrades i compromeses tot sovint són les que en sofreixen les conseqüències. Les mediocres i depredadores, en canvi, aconsegueixen adaptar-se amb èxit. I encara desperten lloances.

Malgrat el penós escenari, la consciència d'aquella alumna desencisada es va escampant entre els joves. La degradació de la Universitat no els passa pas desapercebuda. Es neguen a esdevenir precaris assalariats, pendents d'obeir ordres en les quals no creuen. No han estudiat per vendre la seva ànima al diable. La cobdícia i la roïndat ens han portat fins aquí. La fallida de Spanair és la darrera mostra del fracàs col·lectiu. A les Business Schools haurien de posar-los el vídeo dels treballadors acomiadats. Les seves llàgrimes es claven al cor com una daga. Són una prova fefaent de la immundícia que s'amaga darrere determinats negocis, que són presentats al públic com la màxima meravella mundial. S'han deixat tirades persones que han contribuït a superar cops tan durs com la mort de cent cinquata-quatre passatgers, a l'aeroport de Barajas. De la manera més porca i miserable, aquells que hi han deixat la pell per tirar endavant, han estat bandejats, com si no tinguessin cap dret. ¿Quines responsabilitats assumiran els grans factòtums? ¿Qui respondrà pels fons públics invertits? Per desgràcia, ja coneixem la resposta. És l'excel·lència del senyor Soriano i companyia. Quina vergonya de país.

De què fa pudor la Sanitat catalana?

2012-01-30T11:16:00.014+01:00

Josep Prat, president de l'Institut Català de la Salut, és el principal protagonista d'un nou escàndol de presumpta corrupció

Matí de dilluns. Comença la setmana i em sento desbordada. L'actualitat és com una muntanya plena de brutícia, que no em ve gens de gust pujar. He perdut el nord i tinc serioses dificultats per escollir quin tema haig de tocar. Entre la fallida de Spanair, el cas Campió, l'absolució de Paco Camps i l'afer Urdangarín-Matas, es fa difícil albirar el cim. Això per no parlar de l'increment de les tarifes, la reforma judicial, la censura informativa, la repressió policial, la taxa d'aturats, l'augment de la criminalitat i un llarg etcètera de penoses calamitats. El camí és pedregós, ple de deixalles i està assotat per una ventada pudenta, impossible de suportar. Mentrestant, saps que Millet i Montull -aquell que no va matar Kennedy-, encara campen al seu aire, més frescos que una rosa. Algun dia ens els trobarem, en plena excursió i no sabrem quina cara posar. ¿Heu ensopegat mai amb un presumpte corrupte? Fixeu-vos com caminen, amb aquells fums de marquesos ofesos, tacats en el seu honor. No els agrada abaixar el cap, estan acostumats a manar. I encara tallen el bacallà, perquè ens hem d'enganyar.

Però tal vegada hi hagi una novetat, més fètida i vergonyosa que les altres. Té nom i cognoms: Josep Prat i Domènech. El màxim responsable de l'Institut Català de la Salut i exhome fort de l'hòlding Innova, s'embutxacava 300.000 euros anuals, més diners dels que l'Estat espanyol destina al Rei. Però la cosa no acaba aquí. Si estirem el fil d'aquest sou injustificable, topem amb una complexa xarxa d'amiguisme polític . Malgrat que el seu càrrec està a la corda fluixa, segons informa el Diari de Girona, res no fa pensar que el pratisme es trobi en vies de desaparèixer. Paral·lelament a les sagnants tisorades, que afecten cruelment el personal sanitari i els pacients, hi trobem una nova mostra de cobdícia desmesurada, que no coneix cap mena d'escrúpol. ¿L'austeritat que defensa el Govern de la Generalitat, amb tanta vehemència, pretén reduir la despesa o afavorir els interessos privats de sempre? Davant d'aquest panorama escruixidor, cal dir que es preparen iniciatives penals populars, per portar els responsables de les duríssimes retallades davant de la justícia. Tampoc s'aturen les manifestacions de protesta i els intents de posar punt i final a l'opacitat del finançament de la Sanitat catalana. Algun dia haurem de sortir del pou, ni que sigui per respirar una estona...

Històries de sexe i destrucció

2012-01-25T17:57:00.021+01:00

La pel·lícula Trash (2009) , del director Carles Torras, reflecteix l'estret vincle del sexe amb la violència i l'autodestrucció

Bestialitat masclista. La macabra cançó de l'enfadós, posa els pèls de punta, no només pel degoteig incessant de dones assassinades sinó perquè no es percep cap mena d'urgència, a l'hora d'atacar aquest fenomen d'arrel. Són més importants les declaracions de Mourinho sobre un jugador, per més anodines que siguin, que una noia mori degollada, a mans del seu marit. Cobertura mediàtica a banda, s'haurien d'explorar en profunditat la gran quantitat de factors que influeixen en aquesta xacra terrible. I després posar fil a l'agulla. No pas amb iniciatives institucionals descafeïnades sinó a través de programes multidisciplinars i compromesos, que abarquessin diverses àrees socials. Òbviament, les greus dificultats econòmiques tampoc ajuden a què la dona mantingui la seva independència, un factor clau per a la prevenció de la violència de gènere. En la meva opinió, els alts nivells de frustració que vivim actualment, es canalitzen fàcilment contra els sectors més desafavorits. Els ciutadans d'origen immigrat, els infants, les persones grans i, naturalment, les dones. No podia ser d'altra manera, en una societat profundament misògina. Lamentablement, com en qualsevol guerra -i aquesta és una guerra econòmica-, els éssers vulnerables, amb dificultats per defensar-se, tenen tots els punts per esdevenir el sac dels cops. L'eina més eficaç de què disposem, mai no és sobrer repetir-ho, s'anomena educació.

Avui volia fer un petit apunt sobre les violacions i la vivència del la sexualitat com a camí cap a l'autodestrucció. Un tema que ja he abordat, tangencialment, en altres ocasions. Una forma de captació del maltractador és la seducció eròtica, a través de la qual pot atrapar fàcilment la víctima en una espiral de dependència. Dit amb altres paraules, el sexe no només es relaciona amb el plaer ni el romanticisme sinó també amb horribles històries de terror. Penso que el cinema, les novel·les i les sèries de televisió haurien de reflectir millor aquesta vessant patològica, per tal que les dones accedíssim més fàcilment a versions alternatives, en sintonia amb la realitat que palpem al carrer. Guiades per certs gurus de la sexualitat moderna i pretesament alliberada, tot sovint oblidem els costats obscurs de la pulsió libidinosa. Per descomptat, no es tracta de retrocedir en el temps, cap a una educació fosca i repressiva però tampoc d'anar pel món amb el lliri a la mà. No és necessari confondre's permanentment amb Sarah Jessica Parker, a la recerca d'un amant, a qualsevol discoteca fashion de Manhattan.

Potser recordareu un estudi, publicat a la revista Nature, que va tenir un cert ressò a la premsa. En aquesta investigació nord-americana, es van descobrir un grup de neurones implicades tant en la recerca de parella, com amb l'agressió. L'eterna relació freudiana, entre l'eros i el thanatos, ubicada en un racó de l'hipotàlem. Aquesta troballa científica va aportar una mica de llum a certes paradoxes. A la vida de quantitat de persones que he conegut -especialment dones-, que han consumit tantes històries falses sobre el sexe que han esdevingut incapaces de percebre el seu potencial destructor. A la imatge, podeu veure el cartell de la pel·lícula Trash (2009), emesa recentment pel Canal 33 i que tracta de forma interessant aquest tema. Una qüestió que caldria investigar més profundament, malgrat totes les tisorades.

Un saludable antidepressiu

2012-01-23T11:03:00.022+01:00

Una suggeridora imatge de la pel·lícua The Artist

A vegades, les pel·lícules que més t'impressionen o et fan reflexionar són les que han rebut poca publicitat o han passat pràcticament desapercebudes en els circuits comercials. Un cert vernís outsider sempre té potencial per atraure una part de l'audiència al pati de butaques. Després de veure The Descendants (2011), en la qual se suposa que George Clooney fa el paper de la seva vida, em vaig quedar amb un regust semblant al que em va deixar la també premiada Little Miss Sunshine (2006). Ras i curt, em va semblar que el film té pretensions de cinema independent però cau inexorablement en els tòpics més tronats de la retòrica de Hollywood. Que em perdonin els admiradors del galant de la cafetera, encara que la meva opinió no tingui cap pes, però a mi no em va convèncer en absolut en el rol de pare desubicat, marit dolgut i hereu honorable i compromès, amb les arrels indígenes i el medi ambient. Pel que havia llegit a la premsa, se suposava que havia de representar un antiheroi -en la línia dels protagonistes de Sideways (2004) , del mateix director- i resulta tot el contrari. Un home responsable, sentimental i honrat, que també té el seu taló d'Aquil·les, una debilitat que el fa encara més adorable. Li dediquen tants plans, de tots els costats possibles, que la bellesa tampoc pot dissimular-la. Comparar-lo amb Cary Grant, em sembla, de totes totes, un exercici forassenyat. En fi, potser és que de tant plantar-lo davant dels nassos de l'espectador, acabes per agafar-li mania. Em va commoure bastant més la interpretació de les dues filles, per les quals si que paga la pena entretenir-se una estona davant de la pantalla. El tractament desacomplexat de la mort i el procés de dol tampoc són massa habituals al cinema. S'agraeix que es posin en relleu, en una societat que viu d'esquena al patiment i la malaltia. L'escenari paradisíac hawaià contrasta vivament amb la comicitat dramàtica viscuda pels protagonistes. Fora d'això, segons el meu prescindible criteri, poca cosa més.

L'altra pel·lícula que ha brillat als Globus d'Or, The Artist (2011), si que va resultar tot un descobriment. El director ha tingut l'encert de repescar el cinema mut i recrear gairebé dues hores de meravellosa poesia visual i musical. D'entrada, qualsevol diria que l'espectador, acostumat a sentir la veu dels actors, no podrà resistir una proposta tan arriscada. Ben al contrari. Quan et submergeixen en aquesta història deliciosa, sobre el potencial de l'amor i la lleialtat, sents que qualsevol obstacle es pot superar. Potser la lectura que fa de les crisis -tant econòmiques com existencials- és una mica simplista i càndida però no per això deixa de contenir elements que és necessari tenir presents. Com en un conte infantil, amb personatges de perfil ben marcat, ens convida a recuperar el vell talent oblidat, per unir-lo harmoniosament amb les novetats del present. Mostra la força dels sentiments nobles, imprescindibles per a superar la foscor que ens tenalla. Un saludable antidepressiu, The Artist.

La violència que ens indigna

2012-01-20T10:37:00.027+01:00

Ha despertat més interès mediàtic la trepitjada de Pepe a Messi que les constants violancions dels drets humans, perpetrades a diferents punts del mapa

Vivim mig ofegats, sota una onada d'informació relativa a la trepitjada d'un futbolista, a una gran estrella de la pilota. Periodistes i més periodistes, siguin o no de la secció esportiva, escriuen sobre aquest fet execrable, que hauria de fer caure la cara de vergonya a tothom que gosés mirar-lo i no condemnar-lo amb contundència, una vegada rere l'altra, fins a l'extenuació final. Tanta exageració mediàtica, contrasta amb les capes de silenci que es deixen caure sobre les parts més fosques d'un esport que mou fortunes obscenes, en una societat on les desigualtats amenacen amb incrementar-se salvatgement. No paga la pena analitzar el context ni anar més enllà de la simple imatge, d'una mirada intencionada i una bota que es diposita amb malícia sobre uns quants dits, damunt la gespa. L'espectacle, pueril i ploraner, fa venir basques als espectadors que estem esgotats que ens inundin diàriament amb aquesta banalitat de pati de col·legi, elevada a la categoria de notícia mundial. Hom pot entendre que es magnifiqui l'episodi en els programes especialitzats però no que envaeixi l'espai destinat a la informació de caràcter general, amb una omnipotència titànica. Això no obstant, l'entreteniment forçat no aconsegeuix emmascarar la profunda hostilitat que corca aquesta societat, cruelment assotada per l'elit criminal financera. ¿És més violenta l'acció de Pepe que la rebotiga dels magnats del futbol? ¿Conté més hostilitat el seu gest que el tsunami d'escombraria mediàtica? ¿Per què no es condemna amb idèntica convicció la política de retallades que ens condueix al precipici?

Hem tingut altres caps de turc, aquests dies. Més dianes a les quals apuntar totes les fletxes. El capità del vaixell enfonsat a Giglio, el Costa Concordia, s'ha emportat bona part de les garrotades. El bandarra que va abandonar el vaixell, ha sofert un linxament públic que ha deixat en segon terme les responsabilitats de la companyia i totes les negligències que envolten la indústria dels creuers. ¿Per què s'hauria de parlar de precarietat laboral, avarícia desmesurada, deficiència en els serveis o manca de previsió davant les emergències, si es poden carregar totes les tintes sobre un sol desaprensiu? D'altra banda, ¿no és l'ètica del capità la mateixa dels que han abandonat tants ciutadans arruïnats a la seva sort? ¿On són els polítics, banquers i altres peixos grossos que haurien de respondre del desastre col·lectiu? Tots aquells que han amagat la seva ploma esmolada davant de comportaments molt més condemnables, ara posen el crit al cel per la cara dura d'un capità covard. Curiosa manera d'enfocar l'actualitat.

Després tenim els autèntics clàssics. Soldats enxampats en habituals actes d'humiliació, que tenen la poca traça de gravar en un vídeo com orinen damunt de cadàvers o abusen de menors. Comportaments propis de bèsties inhumanes, que durant la guerra esdevenen normals. Una hipocresia que s'emporta el premi gros. Aquesta vegada ha estat a l'Afganistan, però també es va viure a l'Iraq i es pateix en diferents punts del planeta, amb una regularitat escruixidora. Els drets humans es violen amb total impunitat i silenci còmplice per part de ràdios, televisions i premsa escrita de tot el món. Penso en aquella soldat israeliana que va penjar a Facebook una escena amb presoners palestins, als quals vexava cínicament, amb un somriure als llavis. Les autoritats del país es van afanyar a condemnar-la, amb la mateixa determinació que entorpeixen la tasca de les ONG que volen trencar el silenci imposat sobre els soldats que han hagut de transgredir els seus principis ètics més bàsics, en operacions criminals com la del "Plom Fos" a Gaza. Recomano vivament que visiteu les interessantíssimes i colpidores pàgines de Breaking the Silence, Jewish voice for peace o New Profile. Són tres organitzacions pacifistes, entre moltes que n'existeixen, que defugen la propaganda i treballen contracorrent per assolir una nova manera d'entendre la pau entre israelians i palestins. No acostumen a rebre guardons institucionals, els seus membres no són afalagats amb la fanfàrria pròpia dels grans partits polítics. Tampoc gaudeixen de sucoses fonts de finançament, de poderosos grups de pressió però són transparents i honestos en les seves denúncies. Denúncies sobre una brutalitat constant, exercida sobre persones innocents, que mereixen viure en plena llibertat. ¿No caldria posar un focus ben potent, damunt la seva compromesa tasca?

Fraga, en el mirall de la premsa internacional

2012-01-18T11:07:00.011+01:00

La celebració de Canaletes o la concentració de professors i estudiants a la Universidad Complutense de Madrid, van ser alguns dels actes de caràcter reivindicatiu que la premsa generalista va silenciar. A la imatge, un grup de manifestants brinda amb cava per la mort del darrer ministre franquista: Manuel Fraga Iribarne. Foto de Ramon Fornell.

A les víctimes del franquisme, només se les recorda públicament en els moments oportuns, quan és hora de promocionar un llibre, recollir un guardó o pronunciar un discurs exaltat, encaminat a acaparar una bona colla de vots. Quan no fa excessiva nosa, ni mandra, realitzar segons quins exercicis de memòria, que són lleugers, no fos cas que ens hi enganxéssim els dits. Ara que un dels pilars del franquisme ha mort, convindria, més que mai, mantenir viu el record dels represaliats. Caldria repassar, fil per randa, per quin motiu l'incombustible governant gallec tenia les mans tacades de sang. Quin va ser l'autèntic paper que va representar en la brutal repressió, comandada pel Caudillo. Seria necessari resseguir la reguera de mort i desolació que va deixar pel camí. Els nostres avis van sofrir en silenci, perquè tenien por. Els néts no volem amagar el cap sota l'ala ni fer veure que les atrocitats comeses durant la Guerra Civil i la dictadura no van existir. La impunitat i el terror ens han conduït fins a un panorama en el qual, la qualitat democràtica és tan penosa, que no acabaríem mai d'enumerar-ne les deficiències. Per l'honor dels avantpassats, fossin del bàndol que fossin, i per la nostra dignitat, necessitem que es faci justícia.

En comptes de realitzar un repàs exhaustiu i conscient a la sanguinària trajectòria de Don Manuel, convertit en demòcrata per pura conveniència, ens hem topat amb un lamentable panegíric, de lloances al pare de la Constitució. La sola imatge d'un nazi, que formés part del Govern de Merkel, resulta plenament inconcebible. Els judicis de Nuremberg van servir per depurar, si més no, algunes responsabilitats. Però a Espanya tot és possible. Després de torturar, massacrar, afusellar i censurar és perfectament vàlid canviar-se de jaqueta i pujar a un pedestal. A partir d'aquell moment, passes a formar part del club dels magnífics comandants de la gloriosa Transició. I del passat, no se'n canta ni gall ni gallina. Així de fàcil. No hi ha Salvador Puig Antich ni cap altre assassinat que valgui, a l'hora de preparar un funeral amb tots els honors. En quina mena de perversió vivim instal·lats?

De la mateixa manera que va succeir amb Juan Antonio Samarach, de qui només es parlava com a pare de l'olimpisme modern, amb Fraga hem hagut de recórrer, novament, a la premsa internacional, per tenir un retrat fidedigne del seu costat fosc. Aquell que conformava la seva autèntica naturalesa. Una vegada més, els diaris estrangers fan el paper de mirall i ens retornen un reflex de la nostra grotesca imatge. Aquí, resulta que hem d'agrair a Fraga que fos auster. Gràcies per assassinar els nostres veïns i per no robar-nos descaradament, senyor polític. Més enllà de les nostres fronteres, en canvi, ressalten el rol que va tenir al costat de Francisco Franco. Evoquen el tirà, no pas el fals demòcrata. El patètic espectacle d'adulacions i distorsions, per part de la premsa i la classe dirigent, forma part de les escenes més vomitives que he tingut ocasió de presenciar durant la meva vida. Asseguro que no trobo paraules per expressar la repugnància. Espero que les generacions futures no les hagin de sofrir. Tanta humiliació costaria de suportar, francament. Ja no tenim estómac per més mentides.

Fraga ha mort al llit

2012-01-16T11:48:00.012+01:00

Fraga saludava el dictador, en una foto d'arxiu. Imatge extreta del diari El País.

El passat 5 de gener, ens assabentàvem que la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña, demanava a un jutge argentí que encausés l'exministre de Franco, Manuel Fraga Iribarne, per la seva complicitat amb les greus violacions dels drets humans, perpetrades pel cruel dictador espanyol. Malgrat que a vegades se'l presenti com un tirà de cotó fluix, el tío Paco no va quedar enrere en cap de les glorioses gestes que solen embrutar els currículums dels grans dèspotes de la Història. Assassinat, tortura, afusellament, camp de concentració, exili, presó i censura només són algunes de les paraules amb les quals s'associava Manuel Fraga, home de poder, que malgrat la seva vergonyosa tasca repressora, va resistir seixanta anys de vida política. Una figura esborronadora, que ha transitat, en una llarga i plàcida trajectòria, des del bressol del Movimiento fins al cementiri d'elefants que és el Senat. Al marge del seu passat silenciat, la interminable fixació a la poltrona, que hauria de percebre's com una greu anomalia en qualsevol societat democràtica, tampoc ha provocat una gran oposició.

La petició, doncs, ha arribat massa tard. Una vegada més: massa tard. Un dels nombrosos còmplices de la barbàrie ha expirat al llit i, com era d'esperar, bona part de la premsa i classe dirigent li brinden no poques alabances. A banda d'amnèsics incurables, perversos aduladors. Mariano Rajoy s'ha referit a una de les figures polítiques més grans del segle. ABC en destaca la seva grandesa, convicció i talla intel·lectual. El fundador d'Alianza Popular ha mort sense respondre per cap de les greus acusacions esmentades, com en el seu dia li passà al Generalísimo o a l'infame Augusto Pinochet. Res de nou, en aquest país. Les coses s'esvaïen en la boira, s'esborrava el passat, escrivia George Orwell. S'esborrava fins i tot el fet d'esborrar. La mentida esdevenia veritat. Spain is different. Ara toca posar pels núvols la seva tasca durant la Transició. Aquell massiu i desacomplexat canvi de jaquetes, que han elevat a la categoria de mite. Una fal·làcia que és com un mantra. El repeteixen una i altra vegada, com si pel fet de reiterar-lo pogués canviar-se la realitat. Modèlica Transició, exemplar Transició, pacífica Transició. L'anomenada esquerra, acostumada a jugar a dues bandes, també ha estat còmplice de l'engany col·lectiu. Convindria tenir-ho present.

Tota aquesta hipocresia desfermada em condueix al doctor Mohamed al-Baradei. L'home en qui més confiaven els egipcis s'ha retirat de la cursa presidencial perquè considera que, en el fons, res no ha canviat en el seu país. Resisteixen les mateixes estructures ecleròtiques i ell no vol tenir-hi res a veure. ¿Us imagineu que un referent de la seva talla hagués alçat la veu, amb tanta contundència, l'any 1978? ¿Algú és capaç de visualitzar una vella glòria del franquisme, a dins d'una gàbia, a punt per ser jutjada, com hem vist a Hosni Mubàrak? Els egipcis han estat víctimes d'una fèrria repressió però, en alguns casos, han mostrat més determinació que els nostres pretesos representants. Els revoltats de la plaça Tahrir hi tenen molt més a perdre però segueixen resistint: no volen perpetuar eternament una mentida. Al-Baradei ens ofereix, des del castigat Egipte, una mostra exemplar de dignitat democràtica. Un exercici que, a casa nostra, encara tenim pendent.

Aquesta orina no és cap accident

2012-01-12T10:40:00.010+01:00

Els mitjans ens informen que el Pentàgon investiga el ja famós vídeo on es veuen quatre soldats que orinen sobre cadàvers, suposadament de talibans afganesos

Fa unes quantes setmanes, em trobava a la Biblioteca de Palafrugell, a la recerca d'un assaig que m'interessava localitzar. Aquell dia, vaig presenciar una escena amb la qual em vaig identificar plenament. Vaig observar com un senyor gran s'adreçava a la secció de premsa. Després d'emetre un profund sospir, mentre agafava un diari, va dir en veu baixeta: a veure quines mentides ens expliquen avui... O sigui, l'home començava més que resignat la seva sessió d'intoxicació mediàtica. La mateixa impressió he tingut quan m'he topat avui amb els quatre soldats "pixaners" a les planes de gairebé tots els rotatius. Al meu entendre, el més esgarrifós no és l'espectacle degradant que presenten sinó que pretenguin fer-nos creure que el Pentàgon se sent consternat davant d'aquestes imatges i emprendrà alguna mena de procés per depurar responsabilitats. En tot cas, les represàlies aniran encaminades a preservar el secretisme, no pas a aturar les vexacions. Si no fos perquè estem davant d'un atroç escenari bèl·lic, la notícia seria vertaderament còmica. Després de tots els crims contra la humanitat, comesos a l'Iraq i l'Afganistan, el Govern dels Estats Units encara aspira a conservar l'aurèola de potència benèvola, preocupada tothora per la pau, la democràcia i la justícia mundials. No, aquesta orina no és cap accident i tampoc té res a veure amb la falòrnia de la guerra contra el terror, que ja no s'aguanta per enlloc.

Una de les especificitats de l'invasió de l'Iraq, com va mostrar Wikileaks, va ser l'entrenament que van rebre els soldats nord-americans, els quals, en diferent mesura, també són víctimes de la brutalitat. Les noves tecnologies emprades, convidaven a percebre el suposat enemic com un dibuix en un videojoc. Aquesta modalitat permetia incrementar la distància emocional amb els objectius, la qual cosa facilitava la tasca criminal. Per altra banda, com en totes les guerres, sense la prèvia degradació de l'adversari, seria pràcticament impossible que els soldats poguessin tirar endavant la seva missió. És a dir, que el Pentàgon es posa les mans al cap a causa del seu propi adoctrinament. Una nova mostra d'hipocresia i cinisme, a la qual estem malauradament avesats. També cal tenir present que les tortures o les detencions arbitràries formen part del projecte de dominació de la primera potència planetària. Abu Ghraib i Guantánamo, igual que aquesta orina, tampoc van ser cap accident. Tal i com documentava de forma excel·lent l'activista Naomi Klein a La doctrina del xoc, l'espoli i la dominació han d'anar acompanyats d'alguna mena de trauma, que permeti fer tabula rasa sobre els territoris conquerits. Si la població no se sentís terroritzada, humiliada ni rebaixada tindria temptacions de sublevar-se contra l'invasor, la qual cosa entorpiria els plans colonialistes. De la mateixa manera, cal guanyar la batalla de la informació i, a banda d'assassinar periodistes, aparentar que la pròpia naturalesa provoca indignació. Quina altra cosa podríem esperar?

Newt Gingrich i la memòria de la Nakba

2012-01-09T11:06:00.017+01:00

Newt Gingrich, possible candidat republicà a la Casa Blanca, va afirmar al Jewish Channel que el poble palestí era un invent. Aquesta contundent negació de tot un col·lectiu humà va ser condemnada per la Lliga Àrab.

Amb motiu de la mort de Kim Jong-il, feia referència a la famosa obra 1984 de George Orwell, escrita el 1948. El títol responia al fet d'haver capgirat les dues darreres xifres de la data de la seva concepció. Era el mateix any en el qual se separaven les dues Corees i no vaig poder resistir la temptació de fer una comparació numerològica. Malgrat que el genial escriptor britànic consumava una crítica clara a les dictadures comunistes, algunes de les metàfores emprades en la seva novel·la distòpica són perfectament aplicables a nombroses formes de tirania contemporània. Un dels eixos centrals de l'omnipotència del Gran Germà, era la persistència amb la qual es pretenia esborrar de la memòria col·lectiva qualsevol esdeveniment històric que enterbolís el titànic projecte de dominació del partit.

Novament, no puc estar-me de recuperar un esdeveniment ocorregut en la mateixa data, sobre el qual ha planat una obstinada i densa capa de silenci: la Nakba palestina de 1948. Recordo les massacres, la destrucció de pobles àrabs sencers i l'exili de centenars de milers de persones, després d'haver escoltat les devastadores paraules d'un altre polític nord-americà, Newt Gingrich, a qui deu convenir força complaure el lobby sionista, si vol aplanar el camí cap a la Casa Blanca. No seria el primer competidor en caure del cavall, després de contrariar aquest poderós grup de pressió. Fins i tot els activistes jueus que reclamen justícia, són ràpidament ofegats per un puny de ferro. Els crims contra la humanitat perpetrats aleshores, fan trontollar les bases ètiques del projecte colonialista i per això s'ha fomentat repetidament la seva negació. Així ho defensa el compromès historiador israelià Ilan Pappé al recomanable capítol La negación continua: la Nakba en la historia israelí y en la actualidad, recollit al volum Gaza en crisis, que compta amb la col·laboració de Noam Chomsky. La insofrible tensió entre la gloriosa creació de l'Estat d'Israel i les atrocitats comeses, afirma Pappé, només es pot resoldre per la via de l'oblit forçat (pàgs. 83-84):

"Para los israelíes, 1948 fue un año en el que se dieron dos hechos contradictorios. Por un lado, el sionismo -movimiento nacionalista judío- anunció el cumplimiento de un antiguo sueño: el regreso a la patria tras dos mil años de exilio. Desde este punto de vista, en 1948 se produjo lo que la memoria colectiva judía recuerda como un "suceso milagroso". Se trata de un capítulo histórico que proclama el triunfo y la realización de un sueño y queda asociado a la pureza moral y la justicia absoluta. Todo lo que ocurrió en 1948, en efecto, está imbrincado en los valores más básicos de la sociedad israelí actual. De ahí que el comportamiento de los soldados judíos en el campo de batallla ese año se convirtiese en un modelo para las generaciones venideras y la habilidad política de los líderes de esa época, en una aspiración para las élites políticas del futuro. Estos líderes son descritos como hombres consagrados a los ideales sionistas, que desatendían su interés personal por una causa común. El año de 1948, por tanto, es sagrado y reverenciado en varios sentidos como el punto de partida que dio forma a todas las cosas buenas de que puede presumir la sociedad judía de Israel.

Por otro lado, 1948 marca también el peor capítulo de la historia de los judíos. Ese año, hicieron en Palestina lo que no habían hecho en ningún otro lugar en los dos mil años anteriores. Incluso dejando a un lado el debate histórico sobre por qué ocurrió lo que ocurrió, nadie parece cuestionarse el calibre de la tragedia que se abatió sobre la población indígena de Palestina como resultado de la emergencia y triunfo del movimiento sionista. Ese año, los judíos expulsaron, masacraron, destruyeron, violaron y se comportaron en general como cualquier otra fuerza colonial de las que operaban en Oriente Próximo y África desde principios del siglo XIX.

En circunstancias normales, tal y como Edward Said recomendó en su fundacional Cultura e imperialismo, el doloroso diálogo con el pasado debería permitir a una sociedad determinada digerir los momentos más gloriosos de su historia, y también los más nefastos. Sin embargo, esto no funcionaría en un caso en el que la imagen moral que la sociedad tiene de sí misma es considerada el activo principal en la lucha por la opinión pública y la mejor herramienta para sobrevivir en un entorno hostil. La única salida para la sociedad judía en el Estado recién fundado era borrar de la memoria colectiva los capítulos desagradables del pasado, dejando intactos los gratificantes. Hablamos así pues de un mecanismo consciente, ideado y puesto en marcha para resolver la insoportable tensión que aparece entre los dos mensajes contradictorios llegados desde el pasado"

Un parell de regals de reis

2012-01-06T11:53:00.018+01:00

Avui m'he llevat de matinada perquè un espetec m'ha desvetllat. He tingut la impressió que les finestres de l'habitació s'havien obert i tancat, de cop i volta. Primer he pensat que era degut al fort vent que bufava però després m'he adonat que es tractava dels Reis d'Orient. M'han deixat dos regals, al peu del llit, ben embolicats, al costat d'unes peles de mandarina i un got d'aigua, que ja era buit. He tret el nas al carrer, per veure si descobria la silueta d'un camell o el pas accelerat d'algun patge, que tombava la cantonada. No hi ha hagut sort. La curiositat només ha servit per glaçar-me la cara. La visita reial ha fet la seva aparició fantasmal i s'ha evaporat, per art d'encanteri. Com us podeu imaginar, el cor em bategava a cent per hora. Ràpidament, he desembolicat el que ja intuïa, per la forma dels paquets. Un parell de llibres. La famosíssima Anatomía de un instante, de Javier Cercas i l'obra gairebé desconeguda del polèmic excoronel Amadeo Martínez Inglés: 23-F. El golpe que nunca existió. He quedat una mica desconcertada, francament. No tinc gaire clar que, aquest any, Ses Majestats hagin entès la meva petició. A la carta, havia escrit, a mà i amb lletra entenedora, que volia dues novel·les. Una de ciència-ficció i l'altra, rigorosament històrica. Ara miro un i altre volum i no sabria dir-vos, exactament, a quina categoria pertany cadascun. Ai, ai, aquests monarques. Sempre amb els seus misteris...

Tot fugint de la propaganda

2012-01-03T11:16:00.015+01:00

Cada vegada consumeixo menys propaganda. És dolenta per la salut. Sigui de la marca que sigui. Sempre és la mateixa. Em decanto per la novel·la o l'assaig. No es pot pas dir que aquesta opció estigui exempta de toxicitat però, si més no, permet una certa reflexió. Activa la fisiologia cerebral i refresca els sentits. Per contra, m'escandalitza la banalitat. Em preocupa, m'horroritza, en els temps que corren. Aquesta nàusea interminable, costa de tolerar. M'espanten els periodistes que s'han canviat tres-centes vegades de jaqueta. Els que graviten sense descans en l'òrbita d'algun partit. Els que estan descaradament subvencionats per defensar determinades lleis inquisitorials. Els que no es mullen ni de pura casualitat, encara que espoliïn tota la seva comunitat. Sencera. De dalt a baix. Els que estan adscrits a la secció més pueril de distracció de masses, incapaços de parlar de res millor. Els que opinen sobre qualsevol tema, sense tenir ni el més remot coneixement sobre allò que escriuen. Amb les seves ínfules de catedràtics, et persegueixen arreu, com les mosques colloneres. Davant de la pantalla i a sobre del paper. Inexplicablement, no es cansen mai, aquesta és una altra de les seves peculiaritats. Si els vols evitar, l'única opció que et queda és la vida ermitana, a l'indret més retirat que siguis capaç de localitzar. És un refugi intel·lectual de primera necessitat, en cas que pretenguis sobreviure el devastador tsunami de deixalla verbal.

De la boca del tertulià infatigable, rarament en sortirà una idea vertaderament elaborada ni compromesa, el seu discurs està més suat que l'aixella d'un troglodita, en ple mes d'agost. Vivim al segle XXI però aquests homes i dones resten ancorats als plistocè, amb unes indumentàries prehistòriques i els garrots a la mà, a punt per estabornir l'adversari. Si algun company agosarat es permet el luxe d'emetre algun so, en la direcció de la protesta, procuraran deixar-lo fora de combat, tan aviat com puguin, amb la seva retòrica gutural. El refinament intel·lectual no encaixa dins la seva tribu, per més que s'esforcin en recargolar el discurs. En comptes d'estimular, adormen. Ben lluny d'empènyer el ciutadà a la reflexió, provoquen que s'enfonsi en el sopor de la indiferència. En el millor dels casos, la seva propaganda indefensable crispa i pertorba fins al deliri. Francament, no penso que haguem de sofrir aquest rentat de cervell. Si el ciutadà pretén viure com un adult, queda l'alternativa de l'exili. Ben amunt, a dalt d'una muntanya literària.

STOP violència policial !

2012-01-02T10:57:00.022+01:00

Un grup d'activistes feia un simulacre de les condicions vexatòries que pateixen els detinguts als CIES (Centros de Internamiento de Extranjeros), el passat mes d'octubre, a València. Foto extreta de periodismohumano.com.

Malauradament, el 2012 ha començat amb la tràgica notícia de la mort a Manresa de Sergio E.C., que es trobava en coma induït, després d'haver estat detingut pels Mossos. La desgràcia no rau tan sols en la seva defunció sinó en la inquietud que susciten les diferents versions dels fets, tant divergents entre si que hom diria que es refereixen a esdeveniments paral·lels. La Conselleria d'Interior sosté la rocambolesca teoria que l'home va oposar una resistència molt virulenta, la qual cosa va provocar-li una parada cardiorespiratòria. És a dir, la víctima és l'única responsable del fatal desenllaç, atès que va realitzar un "sobreesforç" colossal contra l'autoritat policial. La parella del difunt, en canvi, assegura que la intervenció dels agents va ser completament desproporcionada i ha decidit posar una denúncia per intent d'homicidi , a la policia autonòmica. Evidentment, malgrat les barbaritats que circulen per determinats racons de la xarxa, el fet que Sergio tingués 13 ordres de recerca i captura no justifica la presumpta agressivitat dels Mossos, perquè aquests haurien de vetllar per exercir de forma professional la seva tasca, la qual cosa inclou el respecte pels drets humans. Caldrà veure com es resol aquest dramàtic episodi, que fa tant de mal a la ciutadania com a la imatge dels Mossos, bastant malmesa arran de la càrrega a Plaça Catalunya, entre d'altres atacs repressors. A aquestes alçades del partit, haig de confessar que no sé fins a quin punt podem confiar en la transparència mediàtica ni la diligència juidicial. La impunitat no és pas cap novetat de l'any que comença. Fem una mica de memòria.

A Manresa mateix, encara tenen present Mustapha, el jove del municipi que va morir en circumstàncies similars, el passat mes d'octubre. En aquella ocasió, la versio oficial tampoc va coincidir amb la que donaven els veïns, que van sortir al carrer per demanar justícia. Un altre succés paradigmàtic és el de Pedro Álvarez, assassinat suposadament per un policia, a l'Hospitalet de Llobregat, l'any 1992. La lluita incansable de la seva família, per esclarir la incòmoda veritat, ha estat reflectida en el colpidor documental Flors per al Pedro, que va emetre el Canal 33. Al mateix temps, la plataforma Pedro Álvarez posa de manifest que el seu cas no és una desgràcia aïllada, sinó que l'abús de poder i la posterior opacitat han aparegut en nombrosos punts del territori espanyol. Sense arribar a situacions tan extremes de violència, també cal recordar les pèssimes condicions de salubritat d'algunes comissaries, inadmissibles en un país democràtic.

Recentment, arran del dia 18 de desembre, que reivindica els drets dels immigrants, s'ha tornat a posar damunt la taula la realitat brutal dels CIES, així com la dels anomenats vols de la vergonya, concebuts per a la deportació indiscriminada de persones que no tenen permís de residència. Els maltractaments, tortures i vexacions de tot tipus estan a l'ordre del dia. Novament, estem davant d'un món ocult, silenciat per bona part de mitjans de comunicació i sobre el qual impera la llei de la jungla. L'única notícia esperançadora, entre tanta bestialitat, és la proliferació d'associacions, col·lectius i mobilitzacions de tota mena, encaminades a reclamar una millor investigació judicial i transparència informativa. Afortunadament, la nostra societat està més indignada i desperta que mai. Motius no en falten.

La nostra història. Capítol novè.

2011-12-31T12:47:00.014+01:00

Sóc la princesa Sol i vull explicar-vos la desgràcia recent que ha viscut el nostre regne. El futur el veiem fosc però tenim forces per lluitar. Resistirem.

Els meus pares han insistit perquè em posés a escriure aquestes ratlles. L’any que s’acosta compliré la majoria d’edat i asseguren que haig d’estar preparada per afrontar temps difícils. Algun dia, espero que sigui llunyà, hauré de rellevar-los en algunes de les tasques que realitzen i volen que entengui bé tot el que està succeint, sense perdre ni un sol detall. També diuen que a ells els van explicar moltes mentides i desitgen que jo ho vegi tot més clar, que no em deixi entabanar, amb històries falses i promeses vanes.

Us ho explicaré amb les meves paraules. I no serà fàcil perquè el que us haig de contar és l’episodi més trist que he conegut en la meva vida. La mare va narrar-vos els esforços titànics que va fer la nostra família per procurar remuntar la crisi provocada per les pluges, que van arruinar les collites i van depauperar la nostra existència material. Malgrat que el reialme es va enfonsar en la misèria, els meus pares estaven decidits a prosperar, amb intel·ligència, treball i honestedat. Els pobres desconeixien la força obscura que ens sotjava d’amagat, a punt per entrar en escena. Aquesta vegada, no es tractava tan sols d'un drac, com aquell que ens va atacar quan jo era només un nadó, sinó d'una maldat molt més poderosa i terrible. Feia temps que observava que alguna cosa no rutllava i ara penso que hauríem d’haver actuat abans, d’una manera o altra.

Les vaques magres començaven a engreixar-se, gràcies a l’esforç de molts anys. El meu pare va pencar de valent per a l’educació dels infants. Ma mare va aconseguir uns comptes gairebé impecables, en els llibres de Palau. L’avi vivia pràcticament retirat de les seves obligacions però l’àvia continuava al peu del canó, fent mans i mànigues per conservar les bones relacions amb els reialmes veïns. També vetllava perquè cap vilatà es quedés sense sostre i els millors especialistes conservessin les mesures de salubritat indicades, per evitar les epidèmies. No es pot pas dir que tiréssim coets però, de mica en mica, la llum s’escolava entre els núvols i teníem motius raonables per a l’esperança. Per part meva, puc dir que he gaudit d’una vida austera però feliç. No he tingut grans privilegis però mai m'ha faltat l'estimació i el recolzament de la meva família i els companys que he conegut pel camí.

Tot va canviar radicalment quan va arribar el meu oncle a Palau, el germà gran del meu pare: el Príncepdelacicatriu. És un home francamente tenebrós, la seva presència em provoca esgarrifances. L’anomenen així perquè li van marcar la galta, en una baralla en la qual va donar mort a un temible general. Té fama d’haver derrotat tot aquell que ha gosat plantar-li cara. La seva carrera sanguinària és notables però, tot i això, té el do de la paraula. Va arribar de les Amèriques, amb la pretensió que tenia la solució definitiva per sortir del forat. Es va voler reunir amb els meus avis, sense que el pare i la mare hi fossin presents. Per sort, un lacai va fer l’espieta i ens va fer cinc cèntims de la trobada secreta. Segons el seu criteri, les despeses eren massa elevades i calia retallar-les dràsticament, si realment volíem remuntar. En cas contrari, el pou es faria més i més profund. Com que els meus avis tenen dos dits de front, van negar-se en rodó a tirar endavant els seus suggeriments.

Aquella mateixa nit, va convidar-nos a un gran sopar, tant suculent que el meu pare feia anys que no el probava i jo puc dir que mai l’havia tastat. Peixos enormes, carns tendríssimes, vins i licors de les millors collites. Pastissos, gelats i fruita fresca per atipar l’estómac més golafre. Al final de l’àpat, el meu oncle va proposar un brindis especial, pel futur del regne. Va omplir personalment la copa de l’avi i el va animar a considerar novament la seva proposta de salvació, com ell l’anomenava. Era una estratègia que s'estava aplicant arreu. El rei s’hi va negar per segona vegada. En beure el darrer glop, va caure abatut a terra. Enverinat. Mort. Després tot va succeir d’una revolada, tant de pressa que ni tan sols puc recordar-ho amb exactitud. Un exèrcit ferotge es va apoderar de Palau. El traidor de la cicatriu es va col·locar la corona i va jurar que salvaria el reialme del drama de la pobresa. A partir d’aquell dia, manaria quines plomes havien d'escriure la seva gloriosa història. Decidiria quins soldats castigarien els dissidents subversius. Faria matar els coloms que enviessin missatges inconvenients. Eliminaria les partides "inútils", com les destinades a cuidar malalts, educar la mainada o recolzar els artistes, en les seves creacions.

No us penseu pas que ens vàrem quedar de braços plegats, davant d'aquesta sagnia. La resistència va ser dura i encara continua.

En tindreu notícia, amics, potser serà la meva mare qui us en revelarà les novetats.

Molta salut i resistència, per al nou any.
La vostra amiga,
Princesa Sol.

L'autèntica ventafocs, la saga continua

2011-12-31T10:52:00.015+01:00

Les princeses no sempre viuen felices i mengen anissos. Algunes no encaixen en el paper que els han assignat i altres han d'afrontar interminables adversitats, carregades de força i de coratge.

Capítols primer, segon, tercer, quart, cinquè i sisè.

Capítol setè.

Capítol vuitè.

Una nova ombra amenaça amb destruir la vida al regne.

Propera entrega, aviat a les seves pantalles...

Conte d'hivern, amb vistes a la Sagrada Família

2011-12-26T10:36:00.010+01:00

Vaig trucar a la meva ETT, eren exactament les 17h. Un 22 de desembre. Encara no havia cobrat el mes de novembre i esperava que m'haguessin ingressat tot el que em devien. Però no. Tenia exactament 25 € al banc i el meu marit estava a l'atur, sense ni cinc a la butxaca. Aquella tarda, havia de comprar els regals pel nostre fill, per fer cagar el tió, i quatre coses per picar, perquè ja tenia coll avall que no faríem cap sopar de l'altre món. A l'altra banda del fil, l'enèsima secretària que havia vist desfilar per aquella empresa, em va contestar, tota pàmfila, que no tenia ni idea del que podia haver passat i que el responsable no hi era per donar-me una resposta. Sabia que m'estava mentint, la molt porca. En tenia la convicció perquè els enganys descarats eren marca de la casa. Vaig agafar un bus a la parada més propera i em vaig plantar a l'oficina, per veure si tenia un parell d'ovaris per dir-m'ho a la cara.

Vaig trobar-los tots dos, la mar d'animats. L'encarregat i ella estaven rient, davant de la pantalla de l'ordinador. Miraven una postal de Nadal pornogràfica, feliços com dos gínjols. Es partien el cul. Em van tractar com si fos una pidolaire, que va a demanar almoina. Això em va enrabiar més que totes les boles juntes. La meva fúria va caure sobre ells, com el llamp de Júpiter. Desgraciats! ¿Us penseu que he estudiat història de l'art, parlo quatre idiomes i em deixo la pell com a guia turística per haver d'aguantar dos imbècils com vosaltres? Les ganes de riure se'ls van tallar en sec, quan van veure que començava a esparracar papers i brandar una cadira de plàstic a l'aire, vermella com un pebrot. Més blancs que la cera, van provar de calmar-me com bonament van poder. Llavors si, van demanar mil disculpes i em van prometre que l'endemà mateix tindria l'ingrés. Quan vaig marxar d'aquella oficina merdosa les cames em tremolaven de la ràbia, però de cobrar, res de res. L'endemà estàvem tan escurats com sempre i sense perspectives immediates de prosperar.

El meu marit s'ho va agafar millor. Va dir que encara teníem menjar al rebost i que podríem fer un sopar prou digne. Ell havia col·laborat molts anys en campanyes de recollides de joguines. De ben segur que, aquesta vegada, li'n podrien donar unes quantes pel nen. Em va deixar anar un dels seus sermonets de la muntanya, sobre la solidaritat, el materialisme de les festes i no sé quantes històries més. El més important era que estàvem junts, teníem salut i ens estimàvem. Que si pensa en les criatures que viuen al carrer, que si les guerres i els desastres naturals, que si les famílies que són a l'hospital, pobres, el que deuen estar passant, aquests dies. Va arribar un punt que vaig desconnectar, perquè cap discurs , per més benintencionat que fos, hauria pogut apaivagar la meva frustració infinita.

La tarda del 24 vaig sortir a fer un volt pel barri, per intentar relaxar-me i prendre distància de tot. Em vaig aturar davant de la Sagrada Família. Aquell temple em fascinava i no em cansava mai de contemplar-lo, per més turistes que hi hagués acompanyat, amb les cares embadalides i les càmeres fotogràfiques, sempre arran de l'ull. La façana de Gaudí era la meva favorita i, quan en repassava tots els detalls, semblava que em calmava una estona. El pobre home va morir més pelat que una rata, el va atropellar un tramvia i ara els altres es feien d'or, gràcies al seu talent. Si s'aixequés de la seva tomba, vaig pensar, segur que estaria tant o més enrabiat que jo. Aquests pensaments em van acompanyar fins a la porta de casa. En entrar, el primer que vaig veure va ser el pessebre que havia fet el meu fill, amb figuretes de fang. Per sort, ell no entenia gaire res del que passava. Després vaig mirar l'arbre de Nadal, una silueta tota estranya, de forma indefinida, elaborada amb caixes de cartró. Feia molt fred i tenia ganes de plorar. Quan em va mirar la cara, al meu marit li queien les llàgrimes, galtes avall. Sabia com se sentia i el vaig abraçar. El nen ens va venir a buscar, amb una capsa de kleenex a les mans. De sobte, aquell gest innocent ens va fer venir ganes de riure, a tots tres. Semblàvem ximplets, entre somnriures i sanglots, vaig dir. Segur que vindrien temps millors.

Lucía i els pirates

2011-12-22T11:00:00.014+01:00

L'escriptora Lucía Etxebarria va escriure al seu Facebook que deixaria de publicar, atès que el nombre de descàrregues il·legals a la xarxa superava les vendes de seu últim llibre i no es veia amb cor de sobreviure de l'ofici. L'anunci ha causat un autèntic rebombori virtual. Foto extreta d'aquí.

A Espanya torna a governar el Partit Popular i Lucía Etxebarria ha provocat -involuntàriament o no- un altre escàndol sideral. Sembla que tot sigui al seu lloc, en aquest racó de món, tan previsible i encarcarat. Determinats drames cíclics esgotarien fins al màrtir més sofert. Com que amb el primer tema m'embolicaria força, escullo el segon, sense ànim de tirar més llenya al foc sinó d'extreure quelcom positiu d'aquest foc creuat, entre la famosa autora i els pirates. Personalment, no penso que es tracti d'un debat entre bons i dolents. Una picabaralla entre víctimes i lladres. Simplement, estem davant d'un conflicte del nostre temps, que demana alguna solució. Al marge del discurs més estèril, en el fons, hi ha un tema de rabiosa actualitat, que mereix tota la nostra consideració.

Per començar per algun lloc, em situo en l'escenari del Premi Nadal de l'any 1945, que va guanyar una joveníssima Carmen Laforet, amb la colpidora novel·la Nada, un retrat sense concessions de la Barcelona de la postguerra. En ple franquisme, la història d'Andrea i la seva desestructurada família, em sembla vertaderament subversiva. Laforet va donar vida a un personatge innocent, aparentment fràgil, que recull el llegat ferotge del passat més immediat del seu país. Al meu entendre, Andrea és també una heroïna atemporal. Un ésser sincer i autèntic, que prova de sobreviure en un entorn hostil. Aquell esdeveniment social, va causar un bon sotrac en la vida de Laforet, que no es va sentir tan reconeguda pel brillant talent que posseïa i la força desbordant del relat premiat, com per la seva projecció pública. El tractament que va rebre l'artista, clarament discriminatori, del qual també ha parlat en alguna ocasió l'escriptora Lluïsa Forrelland, va distanciar-la de la seva dedicació literària. L'assaig d'Israel Rolón i Anna Caballé, Carmen Laforet, una mujer en fuga, aprofundeix més en aquesta qüestió. El cas Laforet no deixa de ser un altra mostra dels convulsos conflictes d'una època, personalitzats en la figura d'una escriptora.

Cinquanta-tres anys més tard, Lucía Etxebarria tindria entre les mans el cobejat guardó. Beatriz y los cuerpos celestes narra una història que està a un nivell diferent de l'anterior. Aquest cop, la polèmica també estaria servida, malgrat que en una altra direcció. Ara no es tractaria de marginar la creativitat femenina, a favor d'un rol més adequat sinó de qüestionar la qualitat de la novel·la. La crítica es va acarnissar amb Etxebarria, tot acusant-la de llançar-se als braços de la literatura més comercial i promoure una imatge d'autora-personatge, que pretenia augmentar les vendes del seu producte de forma exponencial, al marge de la profunditat artística. A Etxebarria se li ha reconegut el compromís social i el tractament desacomplexat de la identitat sexual, per exemple, si bé també s'ha vist embolicada en denúncies per plagi, de les quals no sempre ha sortit ben parada. Com va succeir amb Laforet, no es tracta pas d'un fet aïllat, sinó que l'esperit comercial ha transformat el món del llibre. Tampoc es pot dir que la majoria d'escriptors hagi aplaudit aquesta metamorfosi, atès que recullen una part irrisòria dels beneficis obtinguts. Massa sovint, les produccions més mediàtiques, mediocres i complaents amb el poder s'emporten els llorers, mentre que l'autèntic talent es veu escombrat o reduït a les cendres de l'oblit, per part dels mitjans.

I ara arribem als controvertits pirates, que han irromput a l'escenari sense que ningú els en donés permís. Les editorials treuen foc pels queixals, perquè veuen disminuïts els seus ingressos. Les seves queixes són plemanent legítimes, com ho són les d'aquells artistes que no poden sobreviure del seu valuós treball. Amb tot, al mateix temps, existeixen iniciatives autogestionades a Internet que prosperen amb èxit, malgrat les descàrregues gratuïtes. Com poden conviure ambdues realitats? Al blog Orsai, Hernán Casciari ha penjat un article titulat Para ti, Lucía -no sé si pensava en la cançó de Serrat-, que ha tingut un impacte considerable a les xarxes socials. El seu és un exemple clar de com l'anomenada pirateria és perfectament compatible amb un tractament realment digne de l'autor i unes bones vendes. La realitat ha tornat a canviar, malgrat l'aparent immobilisme. Quan hagi passat tot el xivarri, haurem de cercar fórmules per adaptar-nos. Finalment, podria ser que tots plegats hi sortíssim guanyant.

Kim Jong-il i la dictadura orwelliana

2011-12-19T17:16:00.015+01:00

Expressió de dolor extrema entre els nord-coreans, arran de la mort del dictador comunista Kim Jong-il. Foto extreta del diari El País.

Entre l'any 1947 i 1948, el britànic George Orwell escrivia una de les novel·les distòpiques més famoses de tots el temps: 1984. El nom de l'obra va sorgir, simplement, de capgirar les dues darreres xifres de la data en la qual va ser concebuda. L'autor volia cridar l'atenció sobre els perills de les dictadures i transportava el lector a un paisatge humà apocalíptic, on hi manava la tirania del socang. La mirada constant del Gran Germà controlava el més mínim detall, fins i tot podia entreveure els propòsits secrets dels aterrits habitants d'Oceania, que havien esdevingut individus mecanitzats, mancats de qualsevol essència humana. No es pot negar que les metàfores que utilitza Orwell són fascinants i, de manera indirecta, ens porten a reflexionar sobre la naturalesa de la democràcia i amb quina facilitat la podem perdre. La creació d'una nova llengua, la temible propaganda del règim, les guerres permanents, el delicte del crimpensar i, sobretot, l'entregada decisió amb la qual el partit vol liquidar el passat. Un vell costum totalitari, la batalla per controlar la memòria, és la tasca a la qual està entregat el protagonista. Fins que un bon dia té la mala ocurrència de posar-se a reflexionar pel seu compte...

Orwell va quedar profundament colpit per la manera com la premsa espanyola transmetia els cruels esdeveniments de la Guerra Civil, la ferotgia amb la qual es tergiversava la realitat, fins al punt que no tenia res a veure amb la pròpia realitat. Ja aleshores, es preguntava de quina manera s'explicarien, a les generacions futures, les escenes bèl·liques que ell va presenciar. Tants anys després, cal reconèixer que el seu interrogant manté la vigència. La Història camina massa a poc a poc i Orwell va ser un visionari.

L'èxit de 1984 va ser aclaparador; tant és així que la trobem referenciada a totes hores, amb qualsevol pretext, sobretot per assenyalar la vigilància exagerada a la qual ens veiem sotmesos els ciutadans, encara més en l'era d'internet. Malgrat que pugui semblar un univers de ciència-ficció, en submergir-se dins la vida de Winston Smith, hom té la profunda inquetud de viure en la literatura una crueltat que no dista tant del totalitarisme comunista de Corea del Nord, les dictadures pro-occidentals del nord d'Àfrica o les teocràcies sanguinàries, com la que pateixen els iranians.

Curiosament, va ser també l'any 1948 que van dividir-se les dues Corees, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. La dinastia de Kim II Sung no trigaria gaire a manar amb mà de ferro. Havien de venir els gulags, períodes interminables de fam, tortures despietades, assassinats i experiments amb presoners. El Gran Germà coreà hauria de causar terribles estralls i els pitjors crims contra la humanitat. Ara que Kim Jong-il ha mort, el successor serà el seu fill, com no podria ser d'altra manera. És difícil imaginar-se res semblant a una primavera àrab sense associar-hi un autèntic devessall de sang. En presenciar les escenes de dolor dels nord-coreans no he pogut evitar recordar-me de les que reproduïa Orwell a 1984. Aquelles manifestacions histriòniques de suport al líder, o de rebuig a l'enemic, que havien de ser curosament representades, si es volien evitar duríssimes represàlies. Malauradament, aquesta vegada no es tracta de fantasia literària sinó de crua realitat.

Chelsea Clinton i la granja de pollastres

2011-12-15T10:53:00.011+01:00

El debut de Chelse Clinton a la televisió ha rebut crítiques contundents per part de la premsa nord-americana. Alguns analistes veuen la seva aparició mediàtica com una estratègia per fer el salt cap a la política. D'aquesta manera, rellevaria els seus poderosos progenitors i donaria continuïtat a la dinastia Clinton. Foto Peter Kramer.

Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a millorar la terrible realitat que han patit milions de persones però, si més no, la família Mubàrak ha estat foragitada de la primera línia. El mateix ha succeït amb el coronel Gaddafi i tota la seva prole, a la veïna Líbia. Per la seva banda, la cleptocràtica Tunísia també s'ha alliberat del rapinyaire clan de Ben Ali. Aquest costum totalitari no és pas exclusiu del nord d'Àfrica sinó que també apareix als suposats paladins de la llibertat, com ara els Estats Units. Aquell indret, més enllà de l'Atlàntic, on tants viatgers han somiat amb la igualtat d'oportunitats, també pateix els tentacles dominadors de les estirps més poderoses. Sens dubte, les formes són més refinades. Però el fons és el mateix.

Chelsea Clinton no ha estat la pionera de l'endoll en una plataforma mediàtica. Malgrat la seva exquisida formació acadèmica, la cèlebre filla de Hillary i Bill no té una preparació específica per treballar en mitjans de comunicació. Va ser l'àvia de la criatura, Dorothy Rodham, qui va animar-la a adquirir un major compromís i participar en la vida pública. ¿De debò volia convertir-la en una estrella de la petita pantalla o bé pretenia preparar-la per assolir un escó al Congrés? Això és el que es pregunten alguns analistes. El debut de Chelsea ha estat qualificat com a mancat de qualsevol espurna de carisma. Veurem si apunta bones maneres en altres àmbits d'influència o bé persisteix en la seva missió periodística, entre càmeres i micròfons. Com deia, prèviament, la família Kennedy, Bush o McCain van col·locar membres del seu llinatge en xous de televisió, la qual cosa també ha estat recordada pels crítics nord-americans. Si tornem al Mediterrani i ens quedem a casa nostra, recordarem els famosos 400 de Millet. Segons el lladre més nostrat, sempre són les mateixes famílies catalanes, les que remenen les cireres. Tampoc podem oblidar la llarga estela que ha deixat el franquisme i molts dels cognoms de la dictadura, que encara pul·lulen per les més altes esferes. Les maniobres per conservar la poltrona són moltes i ben variades. Recentment, es porta l'estratègia d'encolomar el mort al gendre. Convindrà pendre nota.

Val a dir que la cultura de l'endoll també es propaga pel conjunt de la societat, si bé gaudir d'un alt càrrec multiplica les possibilitats d'afavorir la família. Un reportatge de La Vanguardia, parlava del reviscolament d'aquesta xacra en temps d'atur i crisi financera, la qual diferenciava oportunament dels saludables contactes professionals. Més enllà de la voluntat de perpetuar-se,¿no caldria contemplar l'enorme error que suposa donar-ho tot mastegat als descendents? ¿Quin preu hauran de pagar, els joves ambiciosos, per haver ascendit sense mèrits propis? ¿No suposa, també per a ells, una terrible condemna? ¿Gaudiran de plena llibertat, si han de donar les gràcies per tot allò que han aconseguit? ¿Quin llast suposaran per al progrés de la vertadera excel·lència, en els camps que monopolitzin? Finalment, haurem de concloure que el nepotisme ens perjudica a tots. Encara que, indubtablement, uns ho visquin molt millor que els altres.

Un cadàver a la via

2011-12-12T10:28:00.014+01:00

El passat divendres, al voltant de les 22h, es va trobar el cos mort d'una dona a la via, a uns 800 m de l'estació de Maçanet-Massanes (a la imatge). La informació va aparèixer publicada a la premsa de dissabte: Diari de Girona, Diari Ara i La Vanguardia, entre d'altres.

Si mai coneixeu un escriptor que es trobi en plena crisi creativa, no ho dubteu ni un moment: aconselleu-li els trens de la Renfe com a font d'inspiració. Recomaneu-li que s'emporti un bloc de notes, un llapis esmolat i, òbviament, que mantingui els cinc sentits molt oberts. Si no passa res especial, que pari bé les orelles, perquè segur que algun viatger està explicant la seva intimitat amb pèls i senyals a algú, pel mòbil o en directe, sense el més mínim pudor. Assegureu-li que, malgrat que a vegades no donarà crèdit a determinats relats, que no serien creïbles ni en els serials més recargolats, aquelles històries tenen un potencial extraordinari i poden sedimentar en una magnífica novel·la. Quan faci uns dies que viatgi, en cas que s'avorrís, digueu-li que segur que ben aviat viurà -o sobreviurà- alguna de les incidències clàssiques de les línies ferroviàries, les quals el proveïran d'una bona dosi d'adrenalina, que després podrà descarregar alegrement sobre el teclat. Si hagués de ser puntual a algun lloc, que no compti amb què arribarà a l'hora. Millor que agafi un comboi anterior a aquell que li pertocaria. Unes quantes lliçons de filosofia zen tampoc li aniran gens malament.

Els amables seguidors d'aquest blog, recordareu el maltractador del tren, del qual us parlava en un post i que em va amargar el trajecte cap a Barcelona. Unes setmanes més tard, en el vagó on em trobava, un home gran va patir un problema cardíac. Va perdre el coneixement i una dona que seia davant seu va adonar-se de la gravetat de la situació. Afortunadament, la reacció va ser ràpida i de seguida el van atendre dos professionals sanitaris que es trobaven entre nosaltres. Van estirar-lo a terra, al passadís, i van contactar via telefònica amb el servei d'urgències. En arribar a l'estació més propera, a Granollers, ja l'esperava una ambulància, que se'l van endur diligentment. Haig d'afegir que tant els passatgers com el personal de Renfe vam comportar-nos de la forma més responsable i cívica possible. No sé si el bon home va arribar a l'hospital a temps ni tampoc si ara es troba bé de salut però val a dir que, en ocasions, també ens reconciliem amb l'espècie humana.

La darrera aventura, bastant més fosca i depriment, la vaig viure el passat divendres al vespre, quan tornava cap a casa després de la jornada laboral. A l'alçada de Maçanet-Massanes, es va sol·licitar per megafonia la presència d'un altre metge, que aquesta vegada s'havia de personar a la cabina del conductor. Primer vaig pensar que es tractava d'un episodi similar a l'anterior. Al cap d'una estona, però, vàrem saber que s'havia alertat de l'existència d'un cos mort, travessat a la via i per això calia el criteri d'un facultatiu que certifiqués la seva defunció. Era igualment necessària la intervenció d'un agent de policia que, sortosament, també va acudir per ajudar. No va caldre esperar l'arribada del jutge ni els Mossos, per continuar el nostre camí. Es va optar per fer marxa enrere i efectuar un canvi de via. Malgrat les informacions recollides als diaris, el retard va ser de noranta minuts. Vaig arribar a casa amb una sensació de neguit. Si el cos es trobava en bon estat, vaig pensar, era estrany que es tractés d'un suïcidi.

El diumenge vaig llegir a la premsa més detalls sobre aquest edeveniment terrible que, tanmateix, forma part de la realitat més oculta de la nostra societat. Es tractava del cadàver d'una dona d'uns 30 anys, rossa i prima, que podria ser de l'Europa de l'Est i que presentava un fort cop al clatell. Els maquinistes van veure-la quan s'adreçaven cap a l'estació i van informar-ne de seguida. Per aquest motiu, el tren on viatjàvem no la va atropellar. El cos estava vestit i ben col·locat entre els rails, com si algú li hagués deixat a propòsit. Ara se li està practicant l'autòpsia però, en principi, la policia descarta la hipòtesi de l'homicidi i es decanta per un accident. La víctima ha estat identificada perquè duia documentació a sobre però no tenia familiars ni amics a prop que la poguessin reconèixer. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em sembla un cas molt indicat per a Miss Marple o Hercule Poirot. Determinats misteris requereixen inevestigadors coratjosos, que estirin el fil fins a les darreres conseqüències. Llàstima que, a la vida real, els finals no siguin tan rodons, tranquil·litzadors ni versemblants. Beneïda literatura.

Raphael sempre torna per Nadal

2011-12-09T10:00:00.006+01:00

Una de les muses del franquisme ha participat en el CD de La Marató d'enguany. A la imatge, la portada d'un disc nadalenc del 1965.

La Història recent d'aquest país és com un liquen llefiscós, que portem enganxat a l'esquena. A cada moment, apareixen mostres de la seva resistència a abandonar-nos. Aquest és el preu de no aixecar les catifes, de deixar que la brutícia es vagi podrint, mica en mica. Un dels molts interrogants que planen sobre el cap d'un fill de la Tansició està relacionat amb la incredulitat que genera la presència constant de determinades muses del franquisme a la televisió. Hem vist Raphael cantant el Tamborilero a les pantalles franquistes de Cuéntame. Hem conegut tota la seva família, a les revistes del cor, en fotos setinades i titulars aduladors, que els abracen amb tendresa. I després ens l'hem empassat infinites vegades, en gales de tota mena, amb el seu etern somriure i la seva postureta histriònica. Personalment, dins de la meva completa ignorància, no penso que la seva talla artística mereixi la quantitat d'adjectius grandiloqüents que li dediquen. Maravilloso, magnífico, estupendo... ¡qué grande eres Raphael! O sigui, sento que quelcom està fallant. Alguna porta està mal tancada i grinyola de forma estrident. No tinc res en contra d'aquest senyor. No sento odi ni rancúnia de cap tipus. Ens han ensenyat que no s'ha de remenar la merda. El passat és passat. En aquella època, tothom feia el que bonament podia. No hem de jutjar un temps que no hem conegut perquè no sabem com hauríem reaccionat, en circumstàncies similars. No m'ho empasso però puc arribar a estar-hi d'acord. El que no entendré mai , de cap manera, és que una societat que es fa dir democràtica no s'estigui de venerar les velles glòries, a cada moment. Em vaig alegrar sincerament de llegir l'article de Vicent Partal , a El Punt/Avui. Ho agraeixo de tot cor. És una teràpia magnífica per a combatre l'amnèsia corrosiva que ens han imposat. Necessitem més veus com la seva. Persones que ens recordin que aquells que van remprimir la nostra cultura, al costat del Caudillo, ara es canvien tranquil·lament de jaqueta, per participar en un projecte solidari de la televisió publica catalana. El mateix que van contribuir a què tants ciutadans haguessin de renunciar a la seva llengua, l'any 2011, esdevé una estrella de TV3. Que algú m'il·lumini, perquè no entenc res. Aquell mitjà que posa el crit al cel per les retallades, convida un artista del franquisme, com a reclam per a recaptar uns bons calerons.Vicent Partal demanava que algú expliqués tantes contradiccions. Ara que està tan reivindicativa, potser Mònica Terribas ens podria donar alguna resposta. L'estem esperant.

Terrorífiques models

2011-12-07T12:07:00.021+01:00

Les nines Monster High vénen acompanyades d'una poderosa campanya de màrqueting i són la sensació de la temporada

Se suposa que les Monster High tenen vocació de trencar amb la tradicional imatge de Barbie. Tan pàl·lides i amb unes cames com filferros, algunes d'aquestes nines em recorden el polèmic heroin chic de les models dels noranta, capitanejades per Kate Moss. Ben lluny d'haver desaparegut, l'esmentada estètica encara està present en els blogs que fomenten dietes draconianes , entre altres estratègies per perdre pes de forma dràstica. Reneixen també en les revistes més prestigioses. Recentment, ha esclatat una polèmica encesa a la xarxa, arran de la publicació a Vogue d'unes fotografies fantasmagòriques de Steven Meisel, a la top Karlie Kloss. Tant Meisel com Vogue s'havien mostrat compromesos en la lluita contra els trastorns alimentaris. Però ara la truita s'ha girat -capricis de la moda!- i no han pogut reprimir l'impuls de retratar un perfil completament anorèctic, a les pàgines setinades de la bíblia del glamur. Ja se sap, els compromisos. Val a dir que algunes lectores de la publicació han condemnat les crítiques perquè asseguren que es tracta d'un món que ha de convidar a somiar. Somiar.

Rebo una quantitat industrial de publicitat de joguines. D'ençà que va començar la campanya de reis dec haver acumulat una desena de catàlegs. Sense exagerar. Em fixo en les ofertes i els aparadors. També en els espots i les sèries dels canals temàtics infantils. Observo una presència aclaparadora de les nines que il·lustren el post. Són les filles adolescents dels personatges més coneguts de les pel·lícules de terror. Pobra Mary Shelley, si aixequés el cap. Què s'ha de fer amb els nens i nenes, davant de la pantalla? Personalment, en aquests casos, la dosificació em sembla fonamental però la prohibició la trobo absurda. Tard o d'hora s'hauran d'afrontar a aquesta mena d'estímuls i és important que generin una bona capacitat crítica. És a dir, com és habitual, trobo el diàleg imprescindible. Això no obstant, sempre queda el dubte de pensar si aquest filtre serà suficient. La publicitat actua a un nivell subliminal i mai no sabràs si , en algun racó del subconscient, un missatge d'autoodi pot arrelar-hi, com una llavor maligna. Per què ens ensenyen a menystenir el nostre cos, tan aviat? En fi, tampoc es tracta de capficar-se. Els psicòlegs podem ser bastant obsessius. Són moltíssims els factors que juguen en la gènesi dels trastorns mentals. En tot cas, queda dit. Aquestes nines em semblen un horror i, òbviament, no penso regalar-les ni en el pitjor dels meus malsons.

Llàgrimes per la democràcia perduda

2011-12-05T11:33:00.013+01:00

Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes, durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito.

La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia, tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació representen un cop duríssim en un dels sectors més desafavorits.

La manca de recursos impactarà dramàticament sobre la salut i la qualitat de vida de milions de persones. La Ministra Fornero deu saber, també, que es tracta de mesures perfectament evitables i que aquells que mouen els fils del poder econòmic, insaciables vampirs, han sortit indemnes de l'hecatombe i no en tindran mai prou. Després d'originar el desastre en volen més. Més i més. Quan era una jove estudiant, poc es devia pensar que hauria de dedicar el seu talent a una tasca immoral, com la de retirar als vulnerables uns béns que els pertanyen amb plena justícia, només per afavorir el bon funcionament de les greixades i opulentes maquinàries dels mercats. Per això deu plorar, la senyora Fornero. Si estima el seu país, no deu estar d'acord amb colpejar-lo amb tanta crueltat. Si alguna vegada va creure en la democràcia, no deu simpatitzar amb aquest cop d'Estat encobert. En algun racó de la seva ànima, sent un dolor que no pot contenir però que no serà comparable al d'una persona que no pugui arribar a final de mes i hagi de fer cua al banc d'aliments, després d'haver estat tota una vida treballant durament. A la senyora Fornero li sap greu castigar els innocents per a beneficiar els cobdiciosos. Per això plora. Podria dimitir, però no ho farà. I el seu plor no commou pràcticament ningú.

Després d'haver escombrat Geórgios Andreas Papandreu, substituït per un altre tecnòcrata, Lucas Papademos, es fa difícil dissimular l'evident tirania a la qual es veu sotmesa Europa. Una ombra sinistra recorre la zona euro i provoca esgarrifances al seu pas. El fet d'haver perdut de vista l'esperpèntic Silvio Berlusconi tampoc constitueix un motiu per a l'alegria. Com se sol dir popularment, els italians han sortit del foc per caure a les brases. Els analistes tenen seriosos dubtes que el poder del Cavaliere hagi estat realment dinamitat, atès que encara exerceix una terrible influència sobre els mitjans de comunicació. Recomano que escolteu la magnífica entrevista que Jaume Barberà li va fer al filòsof i escriptor Franco Berardi, al programa Singulars. Va parlar dels perills del populisme, en una situació tan crítica com l'actual i va aportar algunes solucions per als desconcertats ciutadans. Penso que no podem caure en l'error de pensar que l'Estat espanyol està en una posició d'avantatge respecte altres països. Mariano Rajoy ja ha fet passos per contactar amb els peixos més grossos d'aquest temible mar de tempesta. Haurem d'aprendre a navegar en la foscor i cercar nous fars que ens guiïn, en l'incerta aventura. És un avís per a navegants.

"Shopping night Barcelona", entre l'eufòria i el desencís

2011-12-02T11:25:00.016+01:00

Logotip de la Shopping night Barcelona. Imatge extreta d'aquí.

El passat dimecres vaig donar un tomb per la Shopping night Barcelona, que va resultar ser tot un èxit d'assistència, segons ha informat la premsa. La sensació que es vivia a Passeig de Gràcia era d'eufòria, entre tantes propostes lúdiques i les llums enceses, que feien un goig espectacular. Em va fer la impressió que ens havien extirpat de l'univers de la crisi per traslladar-nos a un paradís magnífic, tenyit d'un color esplendorós. Com que tinc la butxaca més aviat escurada -com és habitual- no vaig comprar res. Potser m'hauria animat a adquirir alguna peça de roba però els números són els que són. Segons els organitzadors, l'objectiu principal no era generar consum immediat sinó promoure aquella zona de la ciutat com a pol d'atracció comercial. Després d'haver passat una tardor horribilis, sembla que aquesta nit glamurosa sigui una terapèutica bombolla d'oxigen, que ajuda els comerciants a respirar temporalment. Malgrat les estimulants vibracions, no tothom comparteix l'optimisme.

El professor de IESE Antonio Argandoña, exposa en el seu blog els límits d'aquesta iniciativa d'estil nord-americà , per a reanimar la malmesa economia. Fa esment a la compra per impuls, la qual afavoreix una botiga concreta però no té capacitat real per augmentar el consum, atès que no existeix nou crèdit disponible. Les seves reflexions m'han fet recordar els resultats d'un estudi sobre l'addicció al shopping, un problema que ha augmentat en els darrers anys i que en l'actualitat afecta al voltant del 16'77% de la població. Val a dir que es tracta d'un percentatge majoritàriament femení, atrapat en una dinàmica de consum obsessiu, destinat a compensar un sentiment d'insatisfacció permanent. Convé recordar que durant la shopping night també hi va haver manifestacions de protesta, al voltant de l'espiral absorbent de frustració. Per altra banda, es tracta d'un dilema clàssic, durant les festes nadalenques. Ha esdevingut gairebé tan tradicional com els torrons. En aquestes èpoques de retallades i penúries, potser agafa un relleu més significatiu.

Em pregunto què passaria si, de cop i volta, ens llevéssim un dia sense rebre cap estimulació publicitària. Fora televisió, ràdio, tanques a la carretera, anuncis a internet... Malgrat que sento una sincera solidaritat cap al sector comercial, sobretot vers les petites botigues, penso que, a la llarga, experimentaríem una sensació d'alleujament. Primer potser ens faltaria l'aire, perquè els aparadors són una font de distracció però després generaríem estratègies genuïnes per a mobilitzar els recursos cap a direccions menys contaminants i perjudicials per l'estat d'ànim. També ens entregaríem a noves formes d'oci, més actives i saludables. Com que, de moment, això és ciència- ficció, acabo amb un parell d'enllaços sobre el consum conscient i responsable. També amb el desig que siguem capaços de planejar un futur més intel·ligent, moderat, feliç i solidari. Per demanar que no quedi.

Javier Bardem i els compromisos líquids

2011-12-01T11:39:00.011+01:00

Javier Bardem i família van participar en una manifestació a favor dels drets del poble sahrauí. Recentment, l'actor recollia un premi a Nova York de mans de la reina Sofía, juntament amb altres celebritats. Són compatibles ambdues activitats?

Mantenir un compromís ferm amb alguna causa justa no és cosa fàcil. A la primera de canvi podem caure en clamoroses contradiccions. Generem un boicot per protestar contra la teleporqueria. Per altra banda, però, mirem els programes més casposos quan ningú no hi és per a jutjar-nos. Critiquem rabiosament els mètodes carronyaires les revistes del cor i, al mateix temps, ens falten cames per comprar el darrer exemplar de Lecturas, per conèixer els detalls més recòndits de l'últim escàndol de la temporada. Clamem contra el menjar escombraria, malgrat que de tant en tant també en consumim... Així podríem continuar, amb determinades cadenes de roba, multinacionals de la informàtica i un llarg etcètera de condemnables xacres per a la humanitat. Vivim un temps on les conviccions granítiques estan en crisi. Si tenim en compte que el món va a la deriva, tal vegada no quedarà altre remei que rescatar-les de l'oblit. A la manera de Groucho Marx, les nostres conviccions són modificables, en funció de la situació en la qual ens trobem. Senyora, aquests són els meus principis, però, si no li agraden, puc canviar-los per uns altres. Deu ser una altra característica de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.

A la imatge hi veiem l'encegadora estrella del firmament cinematogràfic, Javier Bardem, en una gala on hi recollia un premi de mans de la reina Sofía. En rebre el guardó, el marit de Pe va assegurar que no renunciava a les seves posicions republicanes. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em costa una mica d'empassar. Anàlogament, seria com enxampar un vegetarià menjant un bon bistec de vedella. En descobrir-lo en l'acte carnal, afirma que no renega de les seves afinitats alimentàries. Ignoro si Bardem, en el seu discurs, va esmentar el llarg conflicte del Marroc amb el Sàhara i la complicitat del rei Joan Carles amb la monarquia d'aquell país. Tampoc sé si en va parlar amb la soferta esposa del monarca espanyol ni si van iniciar algun tràmit diplomàtic per aturar la barbàrie. En qualsevol cas, sembla que Bardem no se sentia pas incòmode per jugar a dues bandes. Tot i acceptar que ningú és perfecte, em pregunto on són els límits del compromís social i de la hipocresia. En el documental Hollywood se viste de verde, per exemple, es parlava de la suposada defensa del medi ambient, per part d'alguns actors famosos, malgrat que la indústria del cinema, en aquell indret, sigui una de les més contaminants del planeta. Personalitats solidàries com Mariah Carey, Bon Jovi i Beyoncé van cobrar autèntiques fortunes, per actuar en les festes privades de Gaddafi. ¿De debò ingnoraven la naturalesa sanguinària del seu amfitrió? ¿Quines són les fronteres, que separen la debilitat humana, del cinisme, l'afany de lucre i la voluntat de protagonisme? Finalment, ¿es pot dir que ha perdut la seva credibiltiat com a activista, Javier Bardem?

La cirereta del pastís de Zapatero

2011-11-28T11:54:00.013+01:00

L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional. Imatge Cadena Ser.

Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns rivals se n'han mantingut al marge. Tot contravenint el Tribunal Supremo, -tan intocable per unes coses i tan superflu per les altres-, l'encara president en funcions ha indultat Alfredo Sáenz, conseller delegat de la poderosa entitat, liderada per Emilio Botín. Evidentment, la notícia ha estat celebrada en el sector bancari, que sembla destinat a no pagar un sol plat trencat. En contrapartida, els jutges han demanat explicacions, per la descarada intromissió en els afers judicials.

Si retrocedim a les nostres èpoques escolars, tots recordarem la lliçó de la separació de poders, que garanteix l'Estat de Dret. Suposadament, els òrgans legislatius, executius i judicials havien de mantenir la independència, si es volia preservar el funcionament democràtic de les diferents institucions. No cal tenir cap doctorat en dret per entendre que aquest episodi recent fa grinyolar les bases més elementals del nostre sistema. Amb l'entrada en escena de l'elit financera, l'esmentada estructura trontolla de valent. Per acabar-ho d'arrodonir, els responsables polítics es neguen a informar sobre els motius de les sospitoses ingerències. José Blanco s'ha tret de la màniga que no existeix el costum de donar detalls sobre aquests assumptes. Ens podria explicar on està escrita, aquesta norma? El mutisme s'ha convertit en una nova regla del joc. De fet, el Banco Santander també està força avesat a oferir silencis com a resposta. Quan les organitzacions pacifistes interpel·len Emilio Botín, en referència a les milionàries inversions en indústria armamentística, el director ho nega tot, sense aportar cap argument que reforci la seva postura. Potser és per l'afinitat amb el silenci que Zapatero ha culminat el seu mandat amb aquesta estranya rúbrica. Una cirereta d'un vermell tan intens, com la imatge publicitària del Santander.

Dones, no aguanteu!

2011-11-25T09:41:00.015+01:00

Filla amb la seva mare, quadre extret de Google.

Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua realitat demostra que estem davant d'una xacra global i sanguinària, que no té res a envejar al terrorisme més despietat. La justícia no hi respon de forma adequada i, de moment, sembla que el drama no tingui aturador. Però no em voldria recrear en la desesperança perquè estic convençuda que l'educació té un poder extraordinari, vertaderamant capaç de donar un nou rumb a la fosca situació actual.

Avui només volia deixar un petit apunt sobre la transmissió de determinats missatges, que han passat de generació en generació i que, malauradament, romanen perfectament instal·lats en l'inconscient femení. Contràriament a allò que es podria suposar, alguns consells nocius encara circulen massivament, fins i tot entre les dones més joves. No pretenc jutjar ni culpabilitzar ningú, tan sols deixar constància d'una de les nombroses seqüeles psicològiques que ha deixat la llarga tradició misògina de la qual som víctimes. Es tracta d'una certa permissivitat, sobre allò que suposadament s'ha de tolerar dins d'una relació de parella. Una dona virtuosa, sostenen algunes, és aquella capaç de carregar sobre les seves espatlles qualsevol contratemps, per més estressant que sigui. Hi ha una paraula que tinc posada entre cella i cella: el verb aguantar. És ben cert que hi ha moments en els quals cal estar al costat de la persona estimada, perquè aquesta travessa per una dolorosa situació. Molts matrimonis tiren la tovallola, en etapes de crisi o dificultat. Però no parlem d'aquesta paciència, que pot enfortir les relacions, sinó d'una mena de flexibilitat malaltissa, que pot conduir-nos cap a un abisme aterridor. Fins que arriba un moment que ja no s'és capaç de distingir on està el límit d'allò acceptable. Primer és un comentari ofensiu. Que exagerada que ets! Després un crit. És que ve nerviós de la feina. Una empenta. Ell no és així, no tornarà a passar. Un cop de puny a la cara. És culpa meva, sempre em comporto com no ho hauria de fer... Malauradament, com deia, algunes dones encoratgen les altres a aguantar-ho tot, perquè si no ho aguantes, no vas pel bon camí. El camí de l'esposa virtuosa. Aquesta pretesa qualitat, en el fons, és l'avantsala d'un esclavatge despòtic. Avui i tots els dies de l'any hem de dir prou. No en farem res d'encendre quatre espelmes i llegir un manifest emotiu, si no ens rebel·lem de debò, en el nostre dia a dia. Només les mules de càrrega estan fetes per aguantar. Les dones hem de viure en plena llibertat.Així ho hauríem de fer saber, a les generacions futures.

Trenta-sis anys més tard

2011-11-21T16:46:00.009+01:00

El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre. Foto extreta de Flickr.

No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada etapa democràtica es va imposar un nefast pacte de l'amnèsia , els fruits del qual recollim en el present. Malgrat les lliçons edulcorades que hem mamat a l'escola, els fills de la Transició sabem prou bé que quaranta anys de tirania no van morir pas, plàcidament, al llit del dictador. M'atreveixo a dir que hem carregat amb el feixuc llast del franquisme, amb més pena que glòria. Recentment, hem despertat d'una llarguíssima letargia, tan remota que ni tan sols podem evocar-ne l'origen.

Trenta-sis anys després del conegudíssim traspàs, Falange convocava la tradicional concentració nostàlgica , al Valle de los Caídos. Al mateix emblemàtic indret, la Federación Estatal del Foro por la Memoria i el Foro Social de la Sierra del Guadarrama, reivindicaven l'exhumació dels cadàvers del caudillo i Primo de Rivera, entre d'altres reclamacions. Una demostració més de la greu patologia que encara pateix aquest país, que no ha resolt en absolut els seus conflictes amb el passat. Després hi havia les eleccions generals, tan oportunament convocades en un dia tan poc oportú. Al final de la jornada, entre una cosa i l'altra, una servidora no sabia si apretar a córrer o amagar-se sota una pedra. Els resultats dels comicis venien precedits per la mordassa clamorosa als mitjans de comunicació. Com bé sabeu, els partits majoritaris imposen els seus blocs inflexibles, tot eliminant el criteri periodístic. Una vexació ignominiosa a la llibertat d'expressió, la qual, dit sigui de passada, no es limita exclusivament al període de la campanya. El mateix monòleg caspós es va imposar en els mítings, més caducats que un iogur en temps de crisi. Tanta bandereta i entrepà de xoriço fan venir ganes de fugir frontera amunt, sense ni tan sols mirar enrere. En resum: propaganda, propaganda i més propaganda. Escasses propostes per sortir del forat i zero preguntes, per part dels soferts votants. A l'hora d'informar dels resultats, com ja és habitual, poques referències a l'abstenció, vot nul i en blanc. Sobretot, cal aparentar victòries aclaparadores. Després diran que les assemblees no tenen cap sentit.

Per acabar d'arrodonir la jugada, es van registrar incomptables irregularitats, recollides a l'etiqueta de Twitter #votodenuncia. Alguns ciutadans residents a l'estranger no varen poder exercir el seu dret a vot, mentre que d'altres van ser increpats per la policia, a causa de la seva indumentària reivindicativa. Alguns internautes també van referir-se a la suposada manipulació de nombroses paperetes, a favor d'un determinat partit. Evidentment, a tot aquest conjunt de despropòsits, cal sumar-hi l'obsoleta llei electoral, que molts espanyols consideren poc representativa. Avui som 21 de Novembre i plou a bots i barrals. Plou sobre mullat perquè a la lamentable herència que ens han regalat, sense ni tan sols demanar-la, hi hem d'afegir la supervisió implacable dels mercats. Es veu que manen més que aquell general dèspota, que fa trenta-sis anys, va morir tranquil·lament al llit.

Escandaloses campanyes publicitàries

2011-11-18T11:21:00.022+01:00

La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca. Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín

Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les peces no eren pas tan econòmics. Una jaqueta minúscula costava més de 100€, per exemple. Sacrificis monetaris a banda, l'estampat em va semblar decididament xaró. No obstant això, es convertirà en l'uniforme oficial de la temporada, com si ho veiés. La moda és així de soferta.

Després em va venir a la memòria l'espot terrorífic que passen a la televisió. La mestressa de la firma, Donatella Versace, domina despòticament els fils d'una luxosa mansió, on hi viuen noies, que són com titelles idèntics. Els laberints o les càmeres de seguretat són les seves eines de control. Al final de l'anunci, amb sàdica delectació, Donatella sentencia: my house, my rules, my pleasure. O sigui, la meva casa, les meves regles, el meu plaer. Ni els guionistes més reputats del Festival de Sitges haurien pogut crear un imaginari tan monstruós. La cara més fosca de la indústria, amb tots els estralls que arriba a causar en la salut mental de les dones, és utilitzada cínicament per a vendre productes vulgars a les masses. Òbviament, nosaltres hi caiem de quatre grapes.

Més tard, llegia al diari que la campanya que realment ha causat rebombori no és pas la d'H&M sinó la de Benetton. El currículum d'escàndols de la casa italiana és tan allargat que tampoc resulta una novetat. A diferència d'altres anys, aquesta vegada no trobo que s'hagi traspassat la frontera del mal gust. Sincerament, no veig el problema per enlloc. Em sembla discutible que s'intenti vendre roba, com ha passat en altres ocasions, a costa de persones moribundes, menors explotats o condemnats a mort. En canvi, no veig quin delicte hi ha en difondre un missatge pacifista i de concòrdia, entre diferents religions o posicions polítiques. ¿Què ha irritat el Vaticà i la Casa Blanca? ¿La inspiració comunista de les fotografies? ¿El fet que apareguin dos homes que es fan un petó a la boca? Vertaderament, és una llàstima que els suposats paladins de la democràcia i l'amor al pròxim tinguin la pell tan fina. Per contra, no semblen massa interessats en alçar la veu contra els abusos sanguinaris de l'elit financera, entre d'altres crueltats. L'escàndol i la hipocresia, sempre de la mà. El seu amor si que és apassionat, tota la resta són banalitats.

Burca: la democràcia és la solució

2011-11-15T10:40:00.021+01:00

Tant el populisme ultradretà com el fonamentalisme wahhabita, utilitzen el cos de la dona per a protegir els seus interessos

Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. Recentment, la formació liderada per Josep Anglada , en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte una suposada invasió terrorista, condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes. Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espantall per a frenar les propostes vertaderament democràtiques. Montserrat Nebrera, abans de dedicar-se als anuncis eròtics fallits, va arribar a passejar-se per Barcelona amb aquesta peça de roba. Les opcions més moderades, doncs, també han sentit una atracció fatal pel xarlatanisme ultradretà. L'escuma del populisme aconsegueix vots ràpids, sense necessitat de mullar-se per la l'autèntica llibertat. Els esmentats discursos no aprofundeixen en la discriminació de la dona ni tampoc ofereixen respostes a llarg termini, per assolir la igualtat de drets, sinó que es limiten a proposar mesures estrictament punitives i criminalitzadores, tant de la immigració com de l'islam.

Contràriament al que proclamen determinats propagandistes, també hi ha homes, que viuen als països àrabs, sincerament preocupats per l'abús masclista del qual són víctimes les seves companyes. Es mostren contraris a peces com el burca, l'hijab i el nicab però sense caure en la promoció de l'odi, la rancúnia ni el menyspreu. Un exemple recent l'he trobat en un recomanable llibre de l'intel·lectual egipci Alaa Al Aswani: Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Es tracta d'un recull d'articles, anteriors a la primavera àrab, on l'escriptor hi denuncia els brutals abusos del règim de Hosni Mubàrak. Entre diversos temes, hi tracta les humiliacions constants a les dones, les quals formen part important del substrat de la revolta de la plaça Tahrir. En el seu text, Al Aswani no escatima crítiques al radicalisme wahhabita, provinent de l'Aràbia Saudita. Segons l'autor, gràcies als diners del petroli, aquesta xacra ideològica ha aconseguit expandir-se pel món àrab i ha causat terribles estralls en l'ètica política i ciutadana, sobretot a partir dels anys 80. La seva tesi és que el cos de la dona s'ulititza com a pantalla per ocultar la corrupció, la tortura i la mentida. Mentre els fanàtics estan ocupats en utilitzar hipòcritament la religió per a dictar, fil per randa, com s'han de vestir les dones, obliden la importància de rebel·lar-se contra el despotisme dels governants. De fet, el wahhabisme recomana submissió ciutadana, al mateix temps que condemna la protesta. L'escriptor apunta algunes dades significatives, com que el 75% de les dones que pateixen assetjament sexual a Egipte porten hijab i esmenta estudis que demostren que, en algunes províncies saudites, es registren índexs alarmants al respecte, també en menors d'edat. Vet aquí la paradoxa. Quant més elevada és l'obsessió en ocultar el cos femení, més ferotge esdevé l'impuls de violar-lo. La idea que l'anatomia femenina és font de pecat i l'home és un animaló irracional, incapaç de controlar els seus instints primaris, ha provocat una epidèmia d'assetjament sexual. Per a reforçar aquesta idea, recorda que la història de l'islam reflecteix un respecte profund cap a la dona i que no hi ha cap dogma religiós que imposi el nicab. Des dels temps del profeta Mahoma, fins a la caiguda de l'Al-Andalus, les dones gaudien de drets que la civilització occidental encara no havia conquerit. A banda del wahhabisme, els factors que incrementen la discriminació, diu Al Aswani, són la pobresa, l'habitatge indigne, l'educació sexual repressiva, la frustració i la injustícia social. Com a solució, demana més educació i l'abolició de l'autocràcia. Acaba gairebé tots els seus escrits amb la mateixa sentència: la democràcia és la solució.

Pobres ducs de Palma!

2011-11-11T11:21:00.014+01:00

Torna a sortir a la llum pública l'escàndol de corrupció vinculat presumptivament a Iñaki Urdangarin. Feia temps que se sentien tocar campanes. Foto AFP.

Haig de confessar que mai no vaig entendre aquella escapada furtiva cap a Washington. Tan ben integrats que estaven a Barcelona. Ens van abandonar, així, com si res. Un parell de catalans adoptius més, abocats a l'exili. Entre La Caixa, el Barça i les vacances a Mallorca s'hi devia viure la mar de bé. Com oblidar les cròniques afalagadores de La Vanguardia, per altra banda. Aquells banys escumosos de paraules, calentons i relaxants. Quines ganes de passar fred als Estats Units. Canvia la mainada d'escola, que no són poca descendència. Fes el trasllat de domicili, etcètera. Els negocis els van empènyer a deixar el caliu de la llar. Primer és l'obligació que la devoció. O potser va ser aquell atemptat mesquí, que va patir la residència de Pedralbes. El món és ple de pertorbats. Fos com fos, els ducs de Palma van marxar i la representació de la Corona va acabar coixa, a casa nostra. Vàrem quedar atordits, orfes i desamparats, amb el llagrimall tremolós. Afortunadament, va arribar la germana de doña Letizia, Telma Ortiz, per a poder-ho compensar. L'Ajuntament de la Ciutat Comtal és previsor i li va fer un càrrec a mida. Com és habitual, van sorgir les típiques crítiques dels frustrats de sempre, que no van saber apreciar-ne el talent i l'imprescindible charme. Hi ha molta gent desvagada, amb massa temps per criticar. Malgrat que més provinciana, també tenim la Fundació Príncep de Girona, que ha apaivagat qualsevol intent de cremar fotografies i altres actes vandàlics anticonstitucionals. Al marge de Jordi Hereu, l'Audiència Nacional també vetlla per nosaltres. Les audàcies econòmiques del gendre reial eren més que conegudes, per alguna cosa va ser il·lustre professor universitari. Desconec per quin motiu ara convé airejar-les i esbombar-les mediàticament. El funcionament selectiu del ventilador és un dels misteris que algun dia m'agradaria dilucidar. Ignoro perquè s'acarnissen salvatgement amb els entranyables Iñaki i Cristina. Tan senzills i austers. Precisament ara. Si em permeteu l'atreviment, penso que, actualment, convé promocionar un populisme antimonàrquic xavacà, pel simple fet que s'apropen les eleccions. Tenim una taxa d'aturats del 20% i es planegen més retallades. Com si tingués res a veure la velocitat amb el tocino! Quanta xerrameca barata. Parles amb aquest i l'altre i només sents barbaritats. Que si l'estafa democràtica de la Transició, que si els negocis obscurs del rei Joan Carles, que si la fortuna indecent que posseeixen, que si l'opacitat dels comptes, que si la impunitat, que si la censura dels mitjans de comunicació. Fins i tot els monàrquics més fervents tenen dubtes, a causa d'aquest rentat de cervell massiu. Espero que la justícia posi seny i aconsegueixi frenar la vergonyosa conspiració de què són víctimes. Pobres ducs de Palma!

Amors (polítics) que maten

2011-11-10T10:42:00.010+01:00

L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara.

Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatge toca el dos amb un taló milionari, ben calent a la butxaca. A la meva manera de veure, la bombolla patriòtica es va punxar definitivament quan la policia va entrar al Palau de la Música i el saquejador Millet en va sortir indemne. La punyalada va ser majúscula i la decepció, irreparable. Una traïció d'aquestes dimensions, per força ha de condicionar les relacions futures. Ara com ara, el lladre major campa al seu aire pel carrer: la justícia no té pressa. Las cosas de palacio van despacio. Ho escric en castellà, perquè es veu que és la llengua de la intimitat. Em temo que si l'il·lustre prohom parlés més del compte, cauria la Sagrada Família, pedra per pedra. Ni Gaudí ressucitat la podria reconstruir.

Però no parlem excessivament de corrupció, que estem en plena campanya i el ventilador s'ha de fer servir amb certa precaució. No fos cas que estiréssim de la manta i aquest país es convertís en Itàlia, com deia aquell. En paraules del molt honorable: això no toca. Hem de fer un bon ús de la nostra memòria de peix i passar pàgina de qualsevol indici de putrefacció. En aquests dies tan especials, fins i tot els corruptes surten per la TV, a donar lliçons de moral. Tot és possible, en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Comptat i debatut, el panorama estava força tranquil, només ens havia sobtat alguna declaració de menyspreu de l'aspirant a ministre, sempre disposat a superar-se a si mateix. La típica xenofòbia/homofòbia publicitària, força útil per esgarrapar quatre vots despistats. Tot anava com una seda, fins que ha arribat un espot molt polèmic, per part dels opositors, que ara tornen per a rescatar-nos de la tisorada. El cavaller ardent cavalca en el seu cavall blanc, a punt per salvar la dissortada damisel·la catalana, de les urpes del drac ferotge. Mentre uns i altres es tiren els plats pel cap, la realitat supera la propaganda. Tristament, hi ha amors que maten.

Vladimir Putin i la deshonra russa

2011-11-07T17:17:00.012+01:00

És probable que Vladimir Putin sigui escollit altre cop president de Rússia

Imagineu-vos que viviu en un país on la principal opció presidencial és un home anomenat Vladimir Putin. Les eleccions russes són a la cantonada i tot sembla indicar que podria sortir-ne novament vencedor. Amb aquesta perspectiva, fins i tot el parell de candidats per al 20-N semblen una bona alternativa. Si tenim en compte que Putin silencia sistemàticament la veu de l'oposició, hom es pregunta de què serveix tota aquesta farsa democràtica. No cal recordar la quantitat de periodistes que hi han deixat la pell, durant el seu règim brutal. A la meva manera de veure, al marge de la minúscula finestra a la democràcia, oberta durant la perestroika, tota la resta ha estat pura barbàrie. El pitjor del comunisme és el que va venir després, va escriure algú. Sens dubte, una frase controvertida però la realitat és inquietant. La rapinya organitzada, que ha enriquit de forma descomunal els grans oligarques, ha arrossegat el poble rus novament a la misèria. Encara que ho disfressin de llibertat, estem davant la mateixa tirania de sempre. Després de les borratxeres de Borís Ieltsin, semblava que res pitjor podia succeir. Encara no coneixíem fins on era capaç d'arribar el seu successor. Veig aquest president com una mena bèstia negra que va radicalitzar-se, com ho han fet tants altres tirans, després del maleït xoc dels avions, contra les Torres Bessones de Nova York. Igual que als Estats Units ha passat amb Bush fill, no són poques les veus dissidents que acusen Putin d'orquestrar atemptats terroristes dins del seu país, per a justificar la segona guerra txetxena i retallar salvatgement els drets civils dels ciutadans. Enriquiment il·lícit, repressió, doctrina neoliberal i patriotisme: un còctel tan explosiu com eficaç. Recentment, hem conegut el seu suport al sanguinari Baixar al-Àssad, la qual cosa no m'ha sorprès en absolut.

Aquest cap de setmana de pluja he llegit La deshonra rusa, de la gran Anna Politkovskaya. Una lectura que t'engoleix com un remolí, del principi fins al final. Malgrat l'incomptable nombre d'atrocitats que s'hi descriuen, la seva veu és com una llum dins el túnel fosc de la desesperança. Politkovskaya va presenciar les conseqüències devastadores de la política de Putin, quelcom tan aterridor com inexplicable. Ho va fer sense dramatisme ni morbositat, de manera que el lector és testimoni de la brutalitat medieval de Txetxènia, com ella l'anomenava. El seu era un compromís sincer, granític i commovedor que defugia qualsevol rastre de compassió condescendent o voluntat de protagonisme. Si han existit persones com ella, podem assegurar que aquest món cruel encara no està del tot perdut. Recomano totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre. Aquí us deixo un article que en va escriure el periodista Josep Ramoneda, amb motiu del seu assassinat, encara sense resoldre. La mort, lluny de silenciar-la, ha esdevingut un alteveu d'ordre mundial. Tard o d'hora, farà caure el dictador.

Dins del cervell d'un fanàtic del futbol

2011-11-03T11:01:00.012+01:00

Els tertulians esportius activen el sentit de pertinença als diferents clubs de futbol. A la imatge, la periodista culer Carme Barceló discuteix amb el madridista Tomás Roncero, al popular programa Punto Pelota. Foto Intereconomía.com.

Dins de la premsa esportiva, cada vegada és més complicat escoltar veus de professionals ponderats, capaços de valorar amb una mínima objectivitat un partit de futbol o criticar amb cert rigor el propi equip, en cas que sigui necessari. En llegir la premsa, d'un o altre color, sovint tens la impressió que parlen de competicions diferents, malgrat que ambdós bàndols hagin presenciat el mateix espectacle. És habitual, doncs, que els periodistes estiguin clarament adscrits a una samarreta i defensin aferrissadament els seus interessos. En aquest país, el blanc i el blaugrana s'emporten el major protagonisme. Formen un tàndem molt semblant al del bipartidisme polític. Es detesten tant com es necessiten. No sé qui va dir que, si no existís Mourinho, l'haurien d'inventar. La presència de l'adversari és crucial per a mantenir ben viva la flama de l'afició i els ingressos en plena forma. A vegades, sembla que els tertulians siguin plenament conscients que formen part d'un xou mediàtic i es limiten a interpretar un paper, de la manera més histriònica possible. En altres, però, es veu que la convicció és sincera i la ceguesa, absoluta. Aquesta polarització es trasllada a la grada, la qual, en ocasions, té serioses dificultats per a mantenir l'esportivitat. Val a dir que també hi ha comentaristes desapassionats però aquests no són pas els més populars. És vertaderament difícil trobar un terme mig. Us heu preguntat mai com funciona el cervell d'un fanàtic de la pilota?

L'any 2010, la Universitat de Zuric va tirar endavant una investigació realment interessant, els resultats de la qual van posar de manifest les diferents àrees cerebrals, activades en presència del patiment del rival futbolístic o dels membres del propi equip i la reacció que posteriorment se'n derivava. La recerca ja havia demostrat prèviament de quina manera els factors psicosocials influïen en el comportament solidari. En aquesta ocasió, els científics es van proposar experimentar amb hooligans i observar com reaccionaven davant del sofriment de companys o adversaris, als quals se'ls aplicaven descàrregues elèctriques, a través d'uns electrodes, col·locats a les mans. Els resultats van mostrar que, quan sofrien el membres del propi grup, s'activaven les àrees cerebrals vinculades a l'empatia i els participants estaven disposats a ajudar, si bé això els comportava una petita dosi de dolor. Per contra, si patien els membres de l'equip contrari, les zones que funcionaven eren les de la recompensa, la qual cosa bloquejava les conductes prosocials. Dit amb altres paraules, la solidaritat funcionava només amb els nostres i no pas amb els altres, el dolor dels quals fins i tot proporcionava un cert plaer. Aquestes inquietants troballes, fan pensar fins a quin punt les rígides etiquetes de pertinença poden condicionar la nostra resposta davant de la barbàrie. O sigui, benvinguts siguin els tertulians crítics i moderats perquè fan més saludable la vivència de l'esport. Potser no són tan vistosos i cridaners, tal vegada generen menys audiència, però penso que contribueixen a la pau social. Ara ens convé força més que la crispació. Prou encés està el panorama, com per tirar més llenya al foc.

El maltractador del tren

2011-11-02T11:22:00.015+01:00

Pujo al tren a Caldes de Malavella, per anar a treballar a Barcelona. Regional ple a rebentar, una olor a tigre que tomba d'esquena. L'ambient està carregat a més no poder. Bicicletes, maletes, viatgers asseguts al terra o drets, recolzats a les portes. Pràcticament no queden llocs disponibles però aconsegueixo entaforar-me en un racó, amb una parella davant meu i un noi al costat, d'uns vint-i-pocs, que escolta música a tot drap, amb els seus cascos. Sempre ratlla la mateixa cançó: If you're going to San Francisco, en versió discotequera. Poc a poc, la melodia em perfora el cervell. Mai no m'havia entusiasmat però ara començo a tenir-li una mania visceral. Em vénen ganes de dir-li que m'està molestant, que si pot abaixar el volum una mica. Callo. En definitiva, té tot el dret a escoltar el que li plagui. S'ha de tenir paciència. M'adono que mira constantment enrere, es comunica amb algú. La parella que tinc al davant l'observa amb cara de pocs amics. Suposo que porta bona part del trajecte escalfant el cap al personal, amb la musiqueta dels nassos. El noi s'aixeca i desapareix. Després torna amb una noia i li ordena que s'assegui al seu seient. És realment joveneta, pràcticament adolescent. Després comença a incordiar-la amb tota mena de preguntes impertinents. Ella prova de respondre-li però, immediatament, la contradiu de mala manera. La tracta de mentidera i de fluixa mental. L'assetja constantment amb petons i abraçades, que ella intenta defugir. La parella del davant s'aixeca i cedeix el lloc a dos ancians que estaven drets. S'incorporen al depriment espectacle, amb idèntic rostre de reprovació. Però ningú bada boca. Qui hauria d'intevenir? Es podria desencadenar una baralla? Seria pitjor el remei que la malaltia?

Passen les estacions, el noi bavós no deixa de punxar la seva companya. El miro amb certa repugnància, té cara d'arengada. És més lleig que un pecat. O potser és la seva actitud repulsiva, que el converteix en un ogre. Ara l'estira del braç, li mana que s'aixequi immediatament, que li cedeixi el seient, que era seu i l'hi ha pres. La gent dreta del voltant el mira amb indignació. Continua el silenci. Al límit de la paciència, m'aixeco tot fent veure que ha arribat la meva parada i així el molt pesat podrà seure. Potser la deixarà en pau una estona. No sé quina actitud hauria estat la més correcta però suposo que més val això que no res. M'allunyo vagó enllà i segueixo el trajecte dempeus. Els sotracs del tren em fan ballar el cap. Contemplo el paisatge , perduda en els meus pensaments. Les vicissituds habituals de la Renfe, em desvetllen, de tant en tant. Retrassos, parades injustificades, una sufocació infernal. Arribo al meu destí ben marejada. Penso en l'abundant planter de maltractadors, que broten per totes les cantonades. El temporal de violència masclista no té pinta d'amainar. Tolerància zero, deien.

La dona esquelet

2011-11-01T11:38:00.013+01:00

La dona esquelet és un fascinant conte inuit, popularitzat per Clarissa Pinkola. La narració fa referència a les diferents fases de les relacions amoroses, en les quals hi apareix la mort. Foto extreta d'aquí.

Les experiències més intenses de l'existència humana estan íntimament lligades. Sexe, vida, amor, mort. Un remolí de terror ens pot engolir, si no estem entrenats en l'adversitat. Malauradament, ens eduquen per mirar només una cara. La més amable i clara. Les ancestrals tradicions celtes, degenerades avui en el carnavalesc Halloween, mostraven com els cicles de la natura són inexorables. Les estacions feien el seu curs inevitable. Els esperits tornaven a la terra, la vigília de Tots Sants. Calia tenir a punt les proteccions necessàries, per tal de no perdre la partida als éssers malignes, mentre es donava la benvinguda als avantpassats benèvols. La mort no pertany només als difunts, convé tenir-ho present, al llarg del viatge incert per aquesta carretera, tan captivadora com tortuosa.

La dama de la godalla, més tard o més d'hora, farà la seva aparició estel·lar i no sabrem com hem de tractar-la. Tal vegada recorrerem a alguna ànima sàvia, que ens ofereixi orientació. Els contes de fades i les seves actualitzacions cinematogràfiques, parlen tot sovint de les relacions sentimentals. Tan adulterats per les convencions socials, acostumen a culminar amb un varen ser feliços i varen menjar anissos. Al marge dels vincles tòxics, de violència o dependència, que són figues d'un altre paner, les relacions amoroses saludables solen transitar per diferents estadis. Les parelles no romanen instal·lades a la cresta de l'onada sinó que apareixen tot tipus de vicissituds, refredaments o distàncies, que poden posar en perill una història sòlida i sincera. La paciència salvatge, com l'anomena Clarissa Pinkola, ajuda a veure-hi més enllà, dels ossos i les calaveres. L'abraçada de la dona esquelet, permet sobreviure en la més glacial de les atmosferes. L'amor i la mort, units per sempre.

Tisorada per avui, gana per demà

2011-10-28T12:26:00.010+02:00

La pobresa infantil tindrà efectes devastadors a llarg termini, si no es prenen mesures adequades al respecte. El sistema assistencial de beneficència s'ha mostrat insuficient.

Només vaig poder veure una part de l'entrevista que Josep Cuní va fer-li al president de la Generalitat, ahir a la nit. Quan em vaig adonar que continuava en la seva obstinada línia de defensar les tisorades, com un bé per al conjunt del país, vaig tirar la tovallola. Una cosa és que el Govern segueixi el dictamen impositiu dels mercats, fins a l'extrem de la immolació i l'altra, molt diferent, que els ciutadans hàgim de combregar amb rodes de molí. En el moment que sento que em prenen el pèl, canvio de canal. Encara resultarà que mitja Catalunya està en peu de guerra per pur caprici o per una tossuda negació a acceptar allò que s'ha mostrat com l'únic camí possible, per a sortir del túnel de la mal anomenada crisi econòmica. Precaris si però no ximples.

Han estat molts els professionals qualificats que han advertit del greu perill que suposa pel nostre futur, el fet que trontollin els pilars més bàsics de l'Estat del benestar. Economistes, treballadors socials, professionals de la salut i de l'educació han criticat aquesta estratègia a curt termini, la qual té tots els punts per agreujar la situació de pobresa en el futur. ¿Quin sentit té vetllar per l'estalvi immediat si aquest ens condueix a un drama encara més profund, en un horitzó no massa llunyà? ¿Es pot percebre d'alguna altra manera, aquesta dèria per retallar, que no sigui un afany desmesurat i groller de privatització?

Un dels exemples més clars del despropòsit es manifesta en el món de la infància, greument tocada per la situació actual. El fet que perillin l'alimentació o l'habitatge precipita l'entrada a un camí marcat per la malnutrició, una salut precària i el fracàs escolar, la qual cosa tindrà la seva repercussió en el decurs de tota la trajectòria vital de l'individu. Però el drama no només és particular sinó que colpejarà fortament la societat en el seu conjunt. Al marge de la tragèdia humana, els costos econòmics que comportarà l'exclusió social multiplicaran exponencialment la despesa actual. Recomano que escolteu els experts que parlen en aquest programa sobre l'espiral de la pobresa infantil. Una mica de sentit comú sempre va bé.

Les "classes del Barça"

2011-10-27T11:16:00.019+02:00

Els Barça Toons són una manera efectiva de fer arribar els èxits del club a la mainada, alguns educadors els utilitzen a l'aula

En una ocasió, una nena m'explicava que la seva mestra, en una escola pública, li feia cantar l'himne del Barça a l'aula. Uns dies més tard, contemplava com un monitor d'esplai corejava la mateixa cançó, mentre una filera de nens i nenes l'acompanyava a pulmó obert, pel passeig de Palamós. No cal dir que em van semblar dos episodis desagradables, no tans sols pel fet que sigui de l'Espanyol sinó perquè no trobo que es tracti d'activitats precisament pedagògiques. Si un infant és del València, el Rayo Vallecano o, simplement, s'avorreix amb el futbol, no veig per quin motiu ha d'entonar la melodia blaugrana, dins del marc d'una activitat educativa. Em qüestiono on és el respecte a la diversitat. ¿Fins a quin punt una criatura que no hi sigui aficionada, es pot sentir incòmoda o pot expressar lliurement la seva discrepància? Malgrat les males vibracions, vaig pensar que es devia tractar de dos fets aïllats i no vaig fer-ne massa cabal.

Malauradament, no es tracta d'esdeveniments puntuals. A través del portal PericosOnline he sabut que creix el nombre de denúncies de famílies que es queixen d'aquestes "classes del Barça", en els quals també s'ensenya la història de l'entitat, entre d'altres glòries esportives. En ocasions, s'organitzen excursions al museu del club, sota el pretext que es tracta d'activitats culturals. Per altra banda, cal recordar que quan els homes de Guardiola van fer el tour de les tres copes, va ser habitual que els instituts tanquessin les portes i donessin festa a l'alumnat. Em pregunto quants professors devien protestar i si els van fer gaire cas. Arribats a aquest punt, penso que els mateixos culers haurien de sentir-se un pèl torbats. Amb aquestes paraules no pretenc ferir la sensibilitat de cap aficionat sinó convidar a la reflexió, respecte aquest mal ús del futbol, que no deixa de ser un bonic espectacle. No tinc cap interès en anar a la grenya amb ningú, només manifesto la meva preocupació. La colonització de l'esfèric ha arribat als mitjans, de forma aclaparadora. El món de la política també hi té dependència. Quan viatges a algun indret del planeta i parles de Catalunya, el primer nom que surt de la boca dels interlocutors és el de Leo Messi. Ja només faltava que els programes educatius es tenyissin de blaugrana. Em sap greu fer el paper de dolenta de la pel·lícula però penso que ens estem endinsant en terrenys realment perillosos. Qatar a banda.

L'obstinada negació del sexe lèsbic

2011-10-26T11:36:00.015+02:00

Eva Longoria, en una escena del film Without men

El Festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona, ha retirat de la programació la pel·lícula Without men. Es veu que unes implacables tisores han eliminat les escenes lèsbiques del muntatge. El distribuidor a Espanya ha considerat que s'havien de suprimir. Evidentment, la història ha quedat escapçada i ara resulta incomprensible per a l'espectador. La decisió de rebutjar la cinta, en aquestes condicions, em sembla completament encertada. No només perquè és una reacció necessària davant de la discriminació sinó perquè estem davant d'un acte flagrant de mutilació artística. ¿Què ha portat el distribuidor a optar pel camí de la censura? ¿L'ha trucat algun aspirant a ministre, defensor de les teràpies per a curar l'homosexualitat? ¿Ha estat influït per les tertúlies del Gato al agua? ¿Albira una aclaparadora victòria electoral conservadora, com les parelles que es casen a corre-cuita?

Bromes a part, aquesta notícia resulta preocupant. Una vegada més, queda palès que el sexe lèsbic només és acceptable en l'àmbit de la pornografia, destinada a satisfer les fantasies eròtiques masculines. Aquest dilluns vaig veure amb certa decepció la trobada entre Albert Om i el pestigiós ginecòleg Santiago Dexeus, al programa El convidat de TV3. Durant les seves converses, el periodista va fer preguntes sobre la maternitat i la manera femenina de viure la sexualitat. En tot moment es va fer referència al sexe entre home i dona i no va aparèixer cap al·lusió al lesbianisme, la bisexualitat o la transsexualitat. Dubto sincerament que el doctor Dexeus tingui prejudicis al respecte però vaig trobar a faltar una visió més completa de la sexualitat de la dona. La negació del col·lectiu LGBT no és exclusiu d'alguna mentalitat rància aïllada sinó que encara és un fenomen estès, fins i tot en l'àmbit acadèmic. Tampoc és d'estranyar, si tenim en compte que l'ocultació de la diversitat es fa present des de la més tendra infància i perdura durant tota l'escolaritat. Quan estudiava la carrera, puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que algun professor/a va aprofundir en la matèria. Fins i tot quan he fet cursos especialitzats, m'he trobat amb escenes desoladores. El model que preval de manera aclaparadora en els programes educatius és l'heterosexual. D'aquesta manera, és una mica difícil exercir la pràctica clínica, de forma responsable. Afortunadament, els adolescents d'avui es poden informar a través de canals alternatius i això constitueix un motiu per a l'esperança, encara que el material al qual tenen accés no sempre sigui el més adequat.

Penso que és realment important dissoldre aquests tabús anacrònics, no només per respecte a les dones lesbianes sinó també en benefici del conjunt de la societat. Una comunitat informada i respectuosa és més lliure i feliç. La hipocresia divideix i confronta. Al meu entendre, també resultaria pedagògic que més personatges coneguts, de forma voluntària, sortissin de l'armari. Això debilitaria els clixés més tronats. Aquesta és una batalla que ens incumbeix a tots i totes, amb independència de la nostra orientació sexual. Per a trencar barreres, recomano que algun dia us deixeu caure pel festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona. No demanen cap carnet a l'entrada, com tampoc ho fan els bars i discoteques, etiquetats d'ambient. La convivència conjunta és perfectament possible i desitjable. Sóc conscient que és impossible viure sense prejudicis. Però no hi ha motius per a mantenir la distància. És necessari fer més passos endavant.

Tot recordant la pilota basca

2011-10-25T10:06:00.019+02:00

En el documental La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003) es mostren diverses cares del conflicte al País Basc, un exercici poc freqüent en els mitjans de comunicació

Qualsevol cosa que es pugui escriure sobre el tema serà, inevitablement, controvertida. Ben disposada a acceptar la discrepància, també oferiré el meu punt de vista. Considero que el final d'ETA s'ha escenificat, política i mediàticament, amb el mateix enfoc hiperbòlic i atrofiat, al qual estem avesats, quan es parla públicament del terrorisme a Euskadi. Tot aquest guirigall em resulta pesadíssim, sobretot quan penso en les arrels històriques de la brutalitat etarra i la quantitat de violència quotidiana que passa desapercebuda, en titulars i columnes. Algun dia caldria estudiar amb profunditat la intoxicació perversa vinculada a l'hostilitat al País Basc. Totes les vegades que he viatjat a aquella terra, he tingut la impressió, dins dels meus límits de visitant ocasional, que hi havia un abisme insondable entre allò que es transmetia a bombo i plateret als mitjans i la realitat que hom trepitjava pel carrer. Per pocs dies que passis a Vitòria, Bilbao o Hernani és fàcil percebre les múltiples arestes del conflicte, habitualment mutilades pels altaveus del poder. Existeix la tendència a oblidar que les pantalles de televisió i les pàgines dels diaris, com les tribunes dels partits, tenen un paper actiu en la resolució dels enfrontaments. I no sempre estan a l'alçada de les circumstàncies. Són tantes les tones de verí escopides per propagandistes i agitadors, que no em veuria amb cor de glossar-ne una petita part. També em qüestiono si caldria investigar aquelles plomes que, intencionadament, han aviciat un possible clima de concòrdia, amb finalitats inconfessables i obscures. Al meu entendre, la pantalla de cinema ha mostrat un reflex més fidedigne de la complexitat inherent a la barbàrie.

Aquests darrers dies, un dels testimonis que més m'ha emocionat, sense menystenir els altres, ha estat el que ha ofert Eulàlia Lluch, filla del polític socialista Ernest Lluch , primer amenaçat i posteriorment assassinat per ETA, l'any 2000. Es tracta d'una víctima que no es prodiga gens pels platós de TV. En sentir-la, em va venir a la memòria el polèmic documental de Julio Medem, La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003), un treball en el qual es van negar a participar els extrems més radicals, tant de la dreta espanyola com de l'esquerra abertzale. Es va posar de manifest que els pols oposats, en ocasions, es toquen. A la pel·lícula El lobo (2004) també s'apuntarien alguns interessos comuns, entre aquests dos bàndols, aparentment dividits. Per altra part, la relació del terrorisme amb les clavegueres de l'Estat ha sigut un dels misteris guardats amb més zel i del qual encara hem de treure l'entrellat. En resum, a aquestes alçades del partit, personalment, haig de confessar que encara no sé de què parlem, exactament, quan parlem d'ETA. En qualsevol cas, l'anunci del final de la violència armada és una bona notícia, malgrat que estiguem davant d'un equilibri fràgil i persisteixi la fractura social.

L'Eulàlia Lluch ha parlat amb generositat i coratge, en diversos mitjans: aquí hi podeu veure la magnífica entrevista que va fer-li Josep Cuní, al programa 8 al dia. Vaig pensar que la seva veu ponderada i conciliadora es podria inserir perfectament en la polifonia expressada en el documental de Medem, que tant de rebombori va generar , en el seu moment. En aquell punt de la història, sota l'ombra de la Ley de Partidos, no semblava que el final d'ETA estés tan relativament proper. Amb totes les crítiques que se li poguessin fer, el treball del cineasta de Sant Sebastià va resultar un exercici singular i necessari. La bellesa salvatge del paisatge, les cançons en euskera, la força de les tradicions, els retalls històrics i els fragments cinematogràfics es creuaven amb discursos majoritàriament matisats, que defugien la crispació de l'extremisme. Hi apareixien els orígens remots del poble basc, els bombardejos de Gernika, la repressió cultural franquista, l'amnèsia de la Transició, les tortures de la Guàrdia Civil, els trets al clatell, el sofriment dels familiars dels difunts, els interminables viatges per a visitar els presos, les extorsions covardes, el terror de la vida diària, la sang vessada pels GAL, la politització del conflicte, el clam popular per assolir la pau... Es defugien els judicis de valor, l'aposta era escoltar 103 veus diferents. Pensar en el diàleg. Un diàleg que l'Eulàlia també representa, gràcies al vigent llegat del seu pare.

Recordar, per a no repetir

2011-10-21T12:01:00.018+02:00

Recentment, s'han complert cinc anys de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya

Recordar, per a no repetir, -escrivia Sigmund Freud-, és una funció pròpia de la memòria. Com bé sabeu, el pare de la psicoanàlisi, malgrat que ateu, era d'origen jueu i també va sofrir a la pròpia pell la xacra de l'antisemitisme que assotava Europa, la primera meitat del S.XX. Una part de la seva família va morir en els camps d'extermini del nazisme. El tram final de la seva obra va estar fortament influït pel fanatisme del Tercer Reich i els perills que suposava per a la civilització.

Recordar, per a no repetir.

Resulta colpidor el silenci còmplice dels ciutadans que renegaven obstinadament la investigació dels crims atroços contra la humanitat, perpetrats pel règim de Hitler. La negació és un mecanisme realment efectiu i el poder disposa de maneres convincents de vendre la seva versió de la Història, en funció dels propis interessos. Algunes persones han declarat que tenien una vaga intuïció del que succeïa però ignoraven, tanmateix, l'existència dels crematoris o les cambres de gas. Existeixen realitats tan horribles que resulta preferible la tranquil·litat de l'engany. Malgrat els esforços del poble jueu per a recuperar la seva memòria històrica, encara existeix un corrent de negacionisme de l'Holocaust, que segueix viu. La seva prohibició ha aixecat una bona polèmica. Cal penalitzar la negació de la barbàrie?

Recordar, per a no repetir.

Tant o més intensa ha estat la pèrfida ignorància que s'ha intentat imposar sobre el brutal Gulag soviètic. Aleksandr Soljenitsin va ser expulsat del país i la seva literatura brillant sobre els horrors dels camps de treball comunistes, prohibida durant dècades. Vladimir Putin va canviar radicalment d'opinió i la va declarar lectura obligatòria. El sanguinari dirigent rus no pensa el mateix respecte la valenta Anna Politkovskaya i les atrocitats comeses a Txetxènia. Qui la va tirotejar?

Recordar, per a no repetir.

La sentència de Freud conserva plena vigència, la voluntat de fer memòria és encara castigada amb crueltat, a nombrosos punts del mapa. La virulència de la repressió no desmereix la que exercien els grans tirans del segle passat. Els centenars de milers de morts a l'Afganistan, l'Iraq o Líbia passen pràcticament desapercebuts en els mitjans de comunicació, que s'assemblen cada dia més a un vulgar pamflet de propaganda. El poble palestí tampoc té possiblitat d'expressar la seva particular narració de la violència quotidiana. L'espiral de destrucció del narcotràfic no es fa visible en la profunditat de les seves arrels. Les puerils explicacions ofertes a les masses oculten tossudament el sofriment, la sang i la tortura. Les mostren com un dany col·lateral insignificant, en la recerca de la llibertat, la justícia o la democràcia. Recordar, per a no repetir.

De polítics i tisores

2011-10-20T11:48:00.012+02:00

El líder del PP tallava una cinta inaugural, en una visita a Colòmbia

Aviat oblidarem els anys gloriosos de la disbauxa financera, quan associàvem els polítics i les tisores al moment de tallar les cobejades cintes inaugurals. Les guardaven al calaix i només les deixaven al sastre de confiança, perquè confeccionés algun vestit presidencial. Aeroports per allà, estacions per aquí. El país era pur frenesí. Les infraestructures públiques no sempre estaven pensades en clau de necessitat ciutadana -on hauríem anat a parar- sinó que calia construir-les en funció del potencial electoralista. Tants vots, tantes terminals. Els ciutadans estàvem cofois, per la promesa de progrés imparable. Tot eren paperets i serpentines. Acudíem a la cita de les urnes, obedients, com a bons demòcratres, a beneir-los per la seva generositat. Fruit d'aquella orgia inaugural, tenim luxosos trens fantasma, mobilitzats pel territori espanyol, en la més pregona de les buidors. Les pobres màquines ignoren el sentit de la seva existència, tan sols comprensible en els obscurs despatxos del poder. El malbaratament de fons públics és tema de portada. Però de passar comptes amb els irresponsables, res de res. Ens posem les mans al cap. Cridem per la injustícia. Que no, que no, que no ens representen!

Les vaques són magres i estan famolenques. Aquell parell de peces de metall, avui tenen una finalitat ben diferent. Gens popular, valgui la ironia. Els amaguen darrere l'esquena i fan veure que els utilitzaran amb criteri. Esperen que passi el dia sagrat dels comicis, per deixar-se anar de valent. El fantasma de les protestes espanta la parròquia. Però és absolutament imprescindible, diuen, fer-les servir com un acte de responsabilitat, com a única via per a sortir d'aquest pou putrefacte. Creieu-nos. Deixeu-nos mutilar la sanitat i l'escola públiques. Voteu-nos. És pel vostre bé. Surten publicades les enquestes i sembla que guanyarà la tisora, novament. La tisora sempre surt vencedora, no hi ha cap altra opció. Caurem abatuts per la garrotada de la crua realitat. Llavors tornarem a somiar en els temps pròspers, que ja havíem relegat en algun racó polsós de la memòria. I celebrarem una altra festa, embriagats. Com si res no hagués passat.

Acúfens, símptoma d'una societat estressada

2011-10-19T11:58:00.014+02:00

El percentatge de persones afectades pels acúfens ha augmentat a causa de la crisi econòmica

El País publicava ahir un necessari reportatge sobre el preocupant increment de pacients afectats pels acúfens, dolència també coneguda amb el nom de tinnitus. És un text tan recomanable com ho són les lúcides reflexions dels lectors que han decidit afegir-hi un comentari. Segons els experts, s'ha registrat un augment considerable de casos, arran de la situació d'estrès provocada per la crisi financera actual. Pels qui no conegueu aquest trastorn, les seves causes i possibles teràpies, podeu consultar les associacions especialitzades, que contesten amb molta correcció les preguntes més freqüents. Malgrat que existeix recerca sobre el tema, molts afectats lamenten que no s'hi aboquin prou recursos, atesos els milions de persones que pateixen acúfens, arreu del món.

La primera vegada que en vaig conèixer un cas, jo era una adolescent i va semblar-me un fenomen com de ciència-ficció. Es tractava d'un home jove, que escoltava un xiulet constant, impossible de silenciar, la qual cosa el conduïa a un estat de desesperació, proper a la bogeria. No podia entendre d'on provenia aquell soroll insuportable i perquè el pobre noi no aconseguia trobar remei al sofriment. Recordo que fins i tot havia parlat de suïcidar-se, de tant insuportable com se li feia l'absència de silenci. Ignoro com va evolucionar aquella fressa interna ni si va aconseguir trobar alleujament pel seu terrible malestar. Malauradament, el tinnitus encara és un problema de salut força desconegut, que genera molta incomprensió. Per aquest motiu, em sembla recomanable que la premsa se'n facin ressò. Algú pot pensar que només fem que rebre notícies alarmistes sobre els nefastos efectes de la crisi però si no som capaços d'identificar els problemes, difícilment els podrem solucionar. Millor obrir els ulls a una realitat desagradable que girar-li l'esquena sistemàticament.

Entre els diversos factors que poden desencadenar els acúfens, hi trobem el soroll ambiental. Convé recordar que el nostre país és un dels campions planetaris de contaminació acústica, la qual té altres efectes devastadors sobre l'organisme. Malauradament, la legislació no sempre es compleix com caldria. Per altra banda, vivim en una societat estressant i competitiva que també pot afavorir l'aparició dels brogits interiors. El guirigall d'alguns mitjans tampoc hi ajuda. Aquesta ansietat ha sofert un increment, com a conseqüència de la violència econòmica a la qual ens veiem sotmesos. Però hi ha una altra causa rellevant: el consum de substàncies tòxiques i els efectes secundaris dels fàrmacs, entre els quals habitualment s'hi troba el tinnitus. Massa sovint es recorre a la sobremedicació, potser perquè no hi ha prou temps per a una praxi pausada, que a sobre sofreix una implacable tisorada. Els acúfens, a la meva manera de veure, són aquell símptoma que tortura tantes persones diàriament i avisa una societat malalta, que necessita amb urgència una teràpia adequada. El fals murmuri de l'entorn no ens pot vèncer, cal vetllar per una justa medicina, tant a nivell personal com social. Aquest reclam no serà pas un soroll fútil.

La duquessa d'Alba i la "global revolution"

2011-10-15T11:40:00.010+02:00

L'humorista Ferreres ironitza lúcidament sobre la polèmica del PER a Andalusia. Que dejenen paz a los pobres jornaleros -demana la duquessa-, más vale tenerlos en el bar tomando cañas a que invadan mis fincas pidiendo la reforma agraria

Segons l'activista canadenca Naomi Klein, la crisi que vivim actualment és fonamentalment un problema de distribució de recursos. Els indignats de Wall Street proclamen que formen part del 99% de ciutadans asfixiats, confrontats a un explotador 1% de milionaris, el qual ha acumulat fraudulentament una fortuna indecent i no té cap intenció de controlar el seu insaciable afany devorador. És sobrer recordar novament la interminable tirallonga d'abusos, associada a les grans corporacions. Un dels principals èxits de la global revolution és que els problemes que pateixen els oprimits d'una banda del planeta, s'assembla extraordinàriament als que vivim els ciutadans de l'altra punta. El dia d'avui de ben segur que quedarà marcat al calendari, com una gesta èpica dels moviments socials.

Recentment, hem tingut una bona mostra de l'esmentada desigualtat, arran de l'encesa polèmica sobre les ajudes del PER a Andalusia. Com bé sabeu, l'aspirant a ministre ha criticat la passivitat dels agricultors andalusos, que suposadament perden el temps al bar, mentre s'emplenen les butxaques amb les subvencions. Per la seva banda, la nova fornada republicana ha rematat amb la dubtosa administració de les ajudes, concedides a la Casa de Alba. Em sembla realment saludable que l'opacitat i el secretisme econòmics, vinculats a l'aristocràcia, es trenqui d'una vegada per totes i es comenci a parlar clar. El progama d'Antena 3 Equipo de investigación va emetre ahir a la nit un interessant reportatge sobre la seva herència. Us recomano vivament que cliqueu l'enllaç i us assebenteu dels incomptables abusos de doña Cayetana i la seva família. És probable que, quan acabeu de mirar el vídeo, us entrin unes ganes irrefrenables de sortir al carrer a fer la revolució. Avisats esteu.

Anuncis de prostitució: motius per a l'esperança?

2011-10-14T11:53:00.010+02:00

El passat mes de juliol, el Govern espanyol va fer un pas endavant en la prohibició de publicitat de prostitució , tant en la premsa de paper com digital

En aquest país, cada vegada que algú pronuncia la paraula prohibició, salta algun ciutadà enrabiat, disposat a defensar a qualsevol preu la santíssima llibertat. Una llibertat que, curiosament, és vàlida només en segons quines situacions. No negaré que en certs casos la reacció sigui comprensible però quan fem referència als anuncis de prostitució, l'oposició em sembla tan rància i obsoleta que no paga la pena perdre-hi un sol minut. Més enllà dels interessos econòmics, no veig per quin motiu cal mantenir la complicitat amb les màfies explotadores, en les pàgines dels diaris. El percentatge de dones que exerceix el treball sexual en condicions d'autonomia és tan irrisori que tampoc serveix de pretext. Als Estats Units i a la resta de països europeus no fan pas tants escarafalls. Els anuncis de contactes estan estrictament restringits a rotatius minoritaris i sensacionalistes. A favor del col·lectiu periodístic, val a dir que, actualment, ja hi ha capçaleres que han optat voluntàriament per rebutjar els diners provinents del negoci de l'esclavitud sexual: La Razón, Público, La Voz de Asturias, ADN, 20 minutos i El Diario de Navarra en són alguns exemples. De la mateixa manera que és necessari criticar determinats abusos penso que és convenient aplaudir les opcions ètiques, encara més en temps de crisi financera. Es calcula que, a l'Estat espanyol, es recapten al voltant de 40 milions d'euros, provinents de la publicitat prostibulària, per la qual cosa seria prou fàcil sucumbir a la temptació d'engreixar el compte corrent i tapar-se els ulls, davant de la barbàrie.

Darrerament, la desarticulació de la xarxa xinesa que explotava dones a l'Eixample de Barcelona, ha posat el debat novament damunt la taula. Les brutals condicions a les quals estaven sotmeses les noies ha commocionat els ciutadans. ¿Com és possible que alguns mitjans ho denunciïn i, al mateix temps, n'extreguin un sucós rendiment? ¿On són la coherència, la credibilitat i el respecte al codi deontològic de la professió? Penso en El Periódico de Catalunya, per exemple, un diari que ha destapat àmpliament l'escàndol de prostitució de La Rambla, ara desplaçada al carrer Petritxol. ¿Si tant els preocupa aquest drama, per què no han renegat dels anuncis que el promouen? L'esmentada hipocresia, al meu entendre, és la mateixa que pretén combatre la xacra només a base de repressió policial al carrer, sense aprofundir en les seves causes ni tampoc en la persecució dels grans beneficiaris de la bestialitat misògina. Espero sincerament que la prohibició dels anuncis sigui la primera pedra per a combatre-la seriosament. I així continuar batallant fins a abolir-la del tot.

Rota, l'última mentida de Zapatero?

2011-10-12T10:41:00.012+02:00

La Plataforma contra las bases militares ha convocat a Rota una manifestació per al proper 6 de Novembre. A la imatge, un grup protestava contra la intervenció bèl·lica a Líbia. La presència nord-americana ha estat sempre controvertida, a la Badia de Cadis. Foto de Javier Fergo.

Fa uns quants dies, un usuari de Twitter comentava que pràcticament no tenia temps d'empipar-se per una notícia, que ja sorgia un altre motiu per a l'exasperació. Certament, hi ha raons a cabassos per agafar una enrabiada rere l'altra. Ja he escrit en aquest blog el temor que suscita en una servidora la progressiva pèrdua de formes democràtiques. Considero que amb l'anunci de la participació espanyola en el sistema antimíssils de l'OTAN, hem abandonat l'àmbit de la indignació per a penetrar directament en el regne de l'estupor. Zapatero ha signat un acord amb el responsable de defensa nord-americà i Anders Fogh Rasmussen, secretari general de l'OTAN, a l'esquena de la ciutadania, amb total opacitat i manca de consulta popular. Els mitjans de comunicació hi han passat de puntetes i bona part de parlamentaris ha fet com si sentís ploure. Malgrat l'enorme transcendència del pacte i les tràgiques conseqüències que pot comportar, la majoria de polítics s'ha instal·lat en l'autocomplaença i el servilisme més anacrònic vers l'administració Obama. Per acabar-ho d'arrodonir, encara els queda humor per defensar aquesta nefasta decisió amb l'argument de la creació de llocs de treball. Deu ser que ens veuen cara de ximples. Només falta que assegurin que, a partir d'ara, anirem en missió de pau per tot el Mediterrani.

¿Quines seran les autèntiques finalitats bèl·liques de la base naval de Rota? ¿Quant costarà a les arques públiques, en temps de dramàtica crisi econòmica? ¿Quins perills suposarà per a la seguretat dels ciutadans d'aquest país? ¿Existeix una amenaça real, de la qual protegir-se, o només volen reprimir la primavera àrab, per tal de mantenir els privilegis geoestratègics? A aquestes alçades del partit, em fa la impressió que començo a percebre la realitat en blanc i negre. Les agulles del rellotge caminen enrere a tota màquina...

Corria el 1953, Franco buscava desesperadament algun recolzament internacional, ateses les condemnes de l'ONU i la promoció d'un bloqueig contra Espanya. La Guerra Freda era l'oportunitat daurada que tant esperava el tío Paco. Els amics americans necessitaven aliats europeus que els ajudessin a frenar l'amenaça soviètica. El dictador estava disposat a pactar-hi, per tal de salvar la seva hegemonia sobre la pell de brau. Dit i fet. Aquell mateix any, ambdues parts van signar un acord de cooperació militar, que va permetre l'obertura de les bases de Saragossa, Torrejón de Ardoz, Morón de la Frontera i Rota. El caudillo havia venut el país per un miserable plat de llenties. L'entrada a l'OTAN hauria d'esperar fins el 1986, després del crispat referèndum que ens hi va conduir. Encara ressonen les famoses proclames contra les bases. D'aleshores ençà, hem exercit de responsables lacais, a canvi de rebre dubtoses contrapartides. També hi ha hagut temps per a les ingènues esperances. L'executiu socialista de Zapatero va començar la seva singladura amb la retirada de les tropes de l'Iraq, mentre s'obria una fissura provisional amb la Casa Blanca. Ràpidament, aquell discurs pacifista que li va permetre accedir a la Moncloa, va mutar en suport a la guerra de l'Afganistan. L'entranyable Bambi esdevenia un llop assedegat de poder. Els ciutadans, mentrestant, continuàvem adormits, entre mentida i mentida. Al final del seu mandat, ha culminat la sanguinària aventura amb una altra traïció. Tal vegada serà l'última. O potser, qui sap, ens espera una nova i desagradable sorpresa.

Tres dones "netegen" el Nobel de la Pau

2011-10-10T11:52:00.021+02:00

Ellen Johnson-Sirleaf, al costat de Laura Bush, el dia de la seva investidura com a presidenta de Libèria, el febrer del 2008, a Monròvia. Foto de Shealah Craighead/ Casa Blanca.

El Nobel de la Pau va camí de convertir-se en un macabre acudit global. Si em permeteu la comparació, seria l'equivalent planetari de la Creu de Sant Jordi, atorgada a eminències tan enlluernadores com Fèlix Millet. Hom diria que els membres del comitè noruec posen tot el seu esforç en cercar el guanyador més inconvenient, a fi i efecte de desencadenar una onada de crítiques enceses. Malgrat les incomptables pífies de la respectada institució, encara hi ha mitjans que exalten les virtuts dels dubtosos vencedors, a través d'un enfocament pueril, exempt de crítiques i anàlisis en profunditat. Qualsevol ciutadà que no hi entengui un borrall de política internacional -com una humil servidora- és capaç d'ensumar el tuf pudent que desprenen els guardons. Honorar la tasca reconciliadora de Johnson-Sirleaf a Libèria és un insult a la intel·ligència, quan ens assebentem del recolzament que va oferir al sanguinari dictador Charles Taylor. Tampoc és sobrer destacar els seus càrrecs en l'elit financera i que el Nobel li ha caigut del cel uns dies abans de les eleccions, les quals se li presentaven ben magres, atesos els flagrants incompliments de les seves promeses, en el terreny econòmic i social. Els opositors de la presidenta treuen foc pels queixals, amb tota la raó del món. Asseguren que els liberians no es deixaran enredar per aquest cop d'efecte. Johnson-Sirleaf ha estat igualment criticada pel seu marcat tarannà neoliberal, tan afable amb les administracions nord-americanes, que la perceben com la perfecta aliada africana. Quina és la motivació política oculta, en la concessió del premi?

La història del Nobel de la Pau està farcida d'autèntics despropòsits, que arriben a situacions tan delirants com la nominació de Hitler i Stalin, el parell de monstres més temibles del S. XX, en pocs anys de diferència. Però la tira de contradiccions és llarga. Recordem alguns mèrits memorables. Theodore Roosevelt i la política intervencionista (1906); Henry Kissinger i les dictadures llatinoamericanes (1973); Arafat, Peres, Rabin i el vesper del Pròxim Orient (1994); Kofi Annan i la corrupció del programa petroli per aliments (2001); Obama i la guerra de l'Afganistan (2009), entre altres distingides contribucions a la pau mundial. Com és evident, personalitats que realment haurien merescut el reconeixement, es van quedar fora del quadre. La galdosa trajectòria mereixia una bona rentada de cara. Em pregunto si la quota femenina ha estat una estratègia premeditada o només és fruit de les amables intencions dels acadèmics. A banda del currículum de violència dels llorejats, calia compensar a corre-cuita el baix percentatge de dones, en el llistat de guanyadors de totes les disciplines. Johnson-Sirleaf ha de compartir el pastís pacifista amb la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakul Karman. Em podríeu dir que també hi ha un vessant positiu en aquests nomenaments. Potser si. Personalment, temo que no es tracti d'una nova utilització de la dona, amb finalitats cosmètiques. Aquest fet no canviarà per a res la nostra situació dins d'un patriarcat demolidor. Com a referent simbòlic, recordem que Alfred Nobel, pare de la criatura, va inventar la dinamita. Un inici bastant il·lustratiu del que vindria a continuació. Veurem si en el futur es calmen els ànims ... o continuen les explosions.

Steve Jobs tenia un costat fosc

2011-10-06T11:27:00.015+02:00

Steve Jobs va ser un líder carismàtic però també tenia un costat fosc remarcable

La defunció de qualsevol ésser humà, després de perdre la batalla contra el càncer és dolorosa. Si parlem d'un referent brillant en l'univers de la informàtica és natural que es produexi un ressò mediàtic considerable. No obstant això, penso que hi ha quelcom inquietant en el fet que una aclaparadora majoria de diaris posin en primera plana la pèrdua de Jobs i li concedeixin un espai desorbitat en cròniques o columnes d'opinió. En aquests moments, lamento que la mort de centenars de milers de persones a causa de la fam passi cada dia desapercebuda. Avui tampoc no se'n canta ni gall ni gallina. Desgraciadament, sempre hi ha algun gran tema que eclipsa els drames humanitaris.

El retrat que dibuixen del fundador d'Apple és igualment pertorbador. Només podem trobar-hi paraules elogioses. Genial, visionari, il·lusionista, pioner o revolucionari són alguns dels adjectius amb els quals el defineixen. El diari Ara l'anomena Leonardo Da Vinci modern. Tela marinera. A Twitter el destaquen com un Einstein de la nostra generació. Barack Obama ha fet unes declaracions exclusivament dedicades al mestre i ha afirmat que el millor tribut ha estat conèixer el seu traspàs a través d'un giny creat per ell. En cap moment gosaria posar en dubte el seu inspirat llegat però penso que una empresa com Apple hauria de ser quelcom més que una llista d'èxits i un compte corrent astronòmic.

Steve Jobs va cultivar una imatge de milionari humil, amb els seus texans i jerseis de coll alt. Les creences budistes que professava li conferien una aurèola de guanyador contemporani. Un burgès bohemi de Sillicon Valley, estrella guia de qualsevol jove promesa dels bits i els bytes. Personalment, sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú, considero que el seu perfil és justament l'antítesi de l'empresari del futur. Encara que resulti incòmode, avui també caldria recordar que Apple, com a bon gegant industrial, tenia un vessant tenebrós. Principalment, destacaria les hermètiques condicions comercials, l'explotació infantil en fàbriques asiàtiques, la contaminació mediambiental i el temperament ferotge de Jobs, que s'havia guanyat a pols la fama d'atemorir els seus treballadors. En l'àmbit familiar, va tenir serioses dificultats a l'hora de reconèixer la seva primera filla. És a dir, que també era responsable d'un dany incommensurable, del qual amb prou feines hem sentit a parlar. Steve Jobs, lluny de despertar la meva admiració, em porta a qüestionar si és realment possible assolir un capitalisme de rostre humà o hem de conformar-nos amb successives capes de cosmètica mediàtica. Crec que representava un model que avui hauria d'estar en franca decadència. Però cal conservar l'esperança. Potser coneixerem un nou líder, que oferirà respostes als drames corporatius del present.

Una convulsió planetària

2011-10-04T12:11:00.010+02:00

La xacra de la violència econòmica, representada en una performance de Liberty Plaza, a Nova York

Les ocupacions avancen com un foc imparable, en una muntanya resseca i esventada. La repressió, una vegada més, ha motivat la simpatia ciutadana. Les distorsions mediàtiques i la brutalitat policial actuen com la benzina de l'incendi. Del 15-M a la revolució global. Ningú podia preveure que els aires de llibertat nord-africans s'escamparien arreu. Sembla que aquesta convulsió planetària sorgeixi de les entranyes de la humanitat. Fa la impressió que procedeix d'un indret remot i comú, que teníem oblidat. Penso que vivim un moment històric vertaderament emocionant i transcendent. Per més que s'esforcin a ignorar-lo, no deixarà d'existir. Algunes persones opten per creure's les seves pròpies mentides però la realitat és tossuda i no vol cedir a les perversions dels titulars. Entenc que aquesta voluntat massiva de canvi no és fàcil de pair.

Ahir mirava un vídeo per la xarxa que em va fer saltar les llàgrimes. Parteix d'una idea ben senzilla però il·lustra clarament el germen de la revolució. Està vist que el problema del periodisme no és la manca de recursos sinó de llibertat. Un jove reporter està deprimit en un vagó de metro de Nova York. Contempla els homes i dones del voltant, desconnectats completament els uns dels altres. Semblen autòmats indiferents, hom diria que no tenen absolutament res en comú. Viuen tancats en el seu món, desvinculats de l'exterior. Un bon dia, el noi decideix trencar aquest aïllament i parlar-hi. Els fa preguntes referents a la seva rutina. Dialoguen sobre l'amor, l'esperança, la por. Sorprenentment, els interlocutors es mostren receptius i amables. S'esvaeix qualsevol rastre de temor. Entre ells, s'hi estableix una conversa entendridora i empàtica. Les seves respostes són extraordinàriament semblants. Van ser uns quants minuts de necessària lucidesa. Estem saturats de violència, hem oblidat fins a quin punt ens necessitem i volem estimar-nos.

Últimament, ploro sovint de l'emoció que sento. Aquest moviment suposa un cúmul de vivències tan intenses que resulten difícils de digerir. Passes de la impotència a l'alegria en un obrir i tancar d'ulls. De l'esperança a la frustració, en menys del que canta un gall. Evidentment, ignoro en què desembocarà aquesta convulsió però no hi ha dubte que farà camí i guanyarà adeptes. Finalment, preferim sentir-nos acompanyats. Això també és la condició humana. Han estat deu anys de destrucció i avarícia despietades. Ha arribat l'hora de la solidaritat.

Canals alternatius, a la recerca de la innocència perduda

2011-10-02T11:37:00.014+02:00

El canal de Youtube de We Are Change retrata la cultura de la violència promoguda per la classe dirigent i les protestes ciutadanes pacífiques als Estats Units

Al marge de comptades cròniques estimulants, sempre massa breus, quan miro el TN de TV3 tinc la impressió que estic davant d'una espai propagandístic de baixíssima qualitat. Poso la televisió per sentir un soroll de fons, mentre estic ocupada en altres activitats. Si els presentadors apunten una notícia interessant, llavors em connecto a la pantalla i intento pensar fins a quin punt la notícia està adulterada. Dóno per descomptat que la llibertat d'expressió brilla per la seva absència i que el reporter fa allò que bonament pot per explicar els esdeveniments que li permeten transmetre. Llavors em qüestiono què ens ha conduït fins aquí. Com aquell matrimoni que recorda que un dia va ser feliç i ha culminat el seu trajecte en la més amarga de les desavinences, pregunto: Què hem fet malament, per distanciar-nos d'aquesta manera?

Sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb l'Albert Rivera quan afirma que és completament absurd mantenir cinc canals de televisió públics a Catalunya. En primer lloc, perquè hi ha altres prioritats infinitament més urgents i després, això ho afegeix una servidora, perquè els continguts són majoritàriament tan pobres que el ciutadà faria bé de prescindir-ne, si vol conservar el teixit neuronal en bon estat. Atès el panorama polític actual, val a dir que no penso que cap partit estigui capacitat per a fer els passos necessaris, que retornin la dignitat al periodisme. Considero que farien falta transformacions estructurals profundes, abans d'abordar aquesta qüestió amb un cert realisme.

Em sento propera als moviments populars de canvi que sorgeixen arreu i miro d'estar informada a través de blogs, xarxes socials i canals de Youtube. Avui estic especialment interessada en la tardor calenta de Barcelona, que proposa passar de la indignació a l'acció i també en la recent ocupació del pont de Brooklyn. Un dels canals alternatius nord-americans que més m'agrada és We are Change, on es procura oferir una visió intel·ligent i humana dels canvis que necessita aquest món tan violent i despietat. He sentit algunes veus crítiques, evidentment legítimes, sobre el fet que qualsevol s'erigeixi actualment en el paper de periodista improvisat. Sense negar els raonables retrets, al meu entendre, és d'una lògica absoluta que l'esmentat boom sorgeix de l'aclaparadora pressió exercida sobre els mitjans de comunicació tradicionals. Penso que cal agrair la generositat amb la qual tantes persones anònimes agafen les càmeres desinteressadament -i exposant-se en ocasions a un enrome risc- per explicar-nos la realitat de manera poc aviciada. Si més no, ofereixen un camí per a recuperar la innocència perduda. Prou que la necessitem.

Jaén, Madrid, Barcelona

2011-09-30T10:46:00.011+02:00

Engego la televisió i em trobo amb un devessall de notícies tràgiques, que posa la carn de gallina. Mare ofega els seus dos fills a la banyera. Pertorbat dispara contra una embarassada a l'interior d'una església i després se suïcida, procuren salvar el nadó però es troba en estat greu. Prometedor poeta, Salvador Iborra, és apunyalat al barri Gòtic, embolicat en la baralla per una bicicleta. Cinc víctimes mortals, en un tres i no res.

Inseguretat ciutadana, malaltia mental, crisi econòmica, etcètera. Davant la pantalla, fa la impressió que l'existència humana perd valor, com si s'hagués desplomat en alguna borsa macabra. Justícia, malauradament, també és una paraula devaluada. Viure és una aventura perillosa.

Els aduladors de Duran

2011-09-28T10:08:00.016+02:00

El fitxatge de Joan Barril, treballador d'una ràdio pública, per part de Duran i Lleida, ha generat un considerable rebombori

Darrerament, em fa la impressió que es perden les formes democràtiques a marxes forçades. Al marge de les conseqüències derivades de les sagnants retallades, la precipitada reforma constitucional o la brutalitat policial, hi ha una qüestió de barroeria desacomplexada, que pertorba profundament. A les portes del 20-N, ja no aspiro a què els nostres suposats representants reprimeixin la seva ambiciosa naturalesa, em conformaria amb què la dissimulessin una mica. Només que no es reproduís l'esperpèntica cursa electoral cap a la Generalitat, marcada per les mentides compulsives, em donaria per satisfeta. Mireu si poso el llistó baix. Pel que fa al dia de les urnes, tinc bastant clara quina serà la meva opció. Per primera vegada, d'ençà que tinc dret a vot, canviaré la meva actitud vers els comicis.

Al meu entendre, un dels exemples més flagrants de desvergonyiment el trobem en la figura de Duran i Lleida, que té la facultat de superar-se a si mateix, un mandat rere l'altre. Recordo perfectament la jornada que va venir a fer campanya a Palafrugell, per defensar el seu candidat municipal. Aquell dia, al Centre Fraternal, a banda d'acaparar desmesuradament l'atenció, hi va coincidir amb un famós imputat, en un colossal afer de corrupció, que va tenir la fabulosa ocurrència de treure-hi el nas. El xiuxiueig a la sala va ser inevitable. Algú li podria haver aconsellat al voluminós senyor que es quedés a casa, com un simple exercici de prudència. Amb el líder d'Unió, tot van ser petons i abraçades, una imatge que les càmeres de diversos fotògrafs van captar de seguida. L'endemà, no vaig poder-ne veure cap a la premsa. És ben cert que l'home és lliure de passejar-se per on més li plagui però a mi em va semblar, malpensada com sóc, que es mofaven descaradament de l'auditori.

Les trifulgues de l'incombustible Duran no acaben aquí, per desgràcia; té una actitud arrogant i despectiva vers els periodistes que li pregunten per les seves estades a l'hotel Palace de Madrid, on hi viu com un reietó. Segons ell, es tracta de pura tafaneria, la mateixa que porta els ciutadans a preguntar-se pel seu patrimoni. Diria que la darrera sortida del democristià ha estat la gota que ha vessat el vas. Com si no en tingués prou amb els actuals privilegis, ha contractat un consell de savis, que l'assessorarà en la campanya. Entre diversos intel·lectuals, hi figura Joan Barril, que actualment condueix un programa a Catalunya Ràdio. Com s'ha comentat a la xarxa, Barril ha simpatitzat amb el Foro Babel, el PSC de Pasqual Maragall i el sobiranisme de CiU. O sigui, que està dotat d'un notable virtuosisme camaleònic, perfectament en sintonia amb l'ambigüitat política del candidat. Alguns internautes es pregunten si és ètic que el treballador d'una ràdio púbica ofereixi els seus serveis a un determinat partit i si, a partir d'ara, es podrà considerar neutral la seva opinió. A Alícia Sánchez-Camacho li ha faltat temps per posar el crit al cel, davant d'aquest escàndol, com si ella fos tan exemplar.

Malgrat tot, sóc generosa de mena i oferiré un modest consell literari al cercle Duran, per a facilitar-los l'encomiable tasca. En primer lloc, els encoratjaria a llegir un parell de valents articles de Josep C. Vergés, publicats al Diari de Girona: El miserable mileurista Duran i Alicia i Duran, blanquejats pels bancs. Hi descobriran el crèdit astronòmic que BBVA, Banco de Santander i La Caixa han concedit a l'aspirant a ministre i a la líder del PPC. Potser hi haurà sort i es preguntaran si les entitats bancàries no col·laboren activament a blanquejar els calés desviats per aquells que haurien de vetllar pel nostre benestar. S'assabentaran, al mateix temps, de la misteriosa desaparició d'una fortuna provinent de la Unió Europea, suposadament destinada als aturats catalans. Ja que hi som posats, també els recomanaria un llibre, del mateix autor: Tots els homes de Duran, la corrupció política de Catalunya, on s'hi exposen més extensament les seves maniobres obscures i les dels seus acòlits, molts dels quals han estat condemnats però no han trepitjat la presó. Curiosament, malgrat l'indiscutible interès de l'obra, els mitjans catalans amb prou feines se n'han fet ressò. A les pàgines d'El País, Jordi García-Soler es qüestionava si no estem davant d'un pacte de silenci. Certament, el coratge periodístic no és pas tradició, a casa nostra. Només cal recordar l'enorme sorpresa amb la qual la premsa va rebre el saqueig del Palau de la Música. Aquí es porten més el sabó i la hipocresia. Amagar la brutícia sota l'estora. Així de bé ens va.

Anonymous, el debat continua obert

2011-09-26T11:19:00.007+02:00

La famosa màscara que representa Anonymous està inspirada en la que portava Guy Fawkes, a la novel·la gràfica V de Vendetta, un heroi prototípic que batallava contra un estat opressor

Som Anonymous. Som legió. No oblidem. No perdonem. Espereu-nos. Vet aquí la inquietant targeta de presentació del conegut grup de ciberactivistes Anonymous, organitzat de forma horitzontal a través de la xarxa. És habitual topar-se amb la característica màscara de la imatge en les movilitzacions de protesta, contra el poder polític o financer. Com en el cas de Wikileaks, desperten tota classe de reaccions, que oscil·len des de l'admiració devota fins a la profunda suspicàcia. Val a dir que el codi Penal ja ha fet moviments per a castigar amb penes de presó els hackers subversius. Uns ciutadans hi volen veure rectes defensors dels drets civils, mentre que els altres els acusen de ser vulgars extorsionadors -aquí hi podeu trobar les seves operacions més destacades, arreu del món-. A l'Estat espanyol, recentment, han anunciat una recopilació de dades referents a la repressió postfranquista (1975-2011), així com la divulgació de comprometedors informes vinculats a l'11-M, entre d'altres accions imminents.

Prenguem la darrera amenaça com a exemple. Els atemptats de Madrid, igual que l'infaust Onze de setembre, han generat teories conspiradores. Les hipòtesis paral·leles es basen en diversos punts foscos de la investigació, exposats a bastament a la xarxa i també en alguns llibres reveladors. Com ha succeït als Estats Units, els plantejaments alternatius han estat silenciats de forma sistemàtica en ràdios i televisions. O ETA o Al-Qaeda. No ha existit espai per a una tercera opció. Evidentment, una servidora no disposa de formació suficient per a posicionar-se a favor o en contra de la presumpta implicació de l'Estat en la massacre. Amb tot, si que trobo clarament condemnable el búnquer del periodisme espanyol respecte les veus dissidents. Només cal constatar la facilitat amb la qual us publicaran un article adulador sobre Guardiola i la cursa d'obstacles que haureu de superar, si desitgeu exposar arguments ferms contra les càrregues policials. La diferència entre una bassa d'oli i un mar de tempesta. Com deia, hauria trobat interessant una discussió en profunditat sobre les contradiccions de la versió oficial. Si de debò vivim en democràcia, els discursos més crítics també haurien de tenir cabuda en columnes i tertúlies, per més incòmodes que resultin. En aquest sentit, la tasca ciberactivista em sembla benvinguda. El debat que han posat damunt la taula, continua obert.

¿Constitueixen una amenaça o representen una alliberació? ¿Són fruit de les circumstàncies o els espera un llarg i pròsper camí? Els excel·lents resultats del Partit Pirata a Alemanya fan pensar que el seu missatge no és flor d'un dia sinó que ha quallat dins la societat, esgotada de tanta manipulació, corrupció i immunitat política. Podríem discutir llargament si organitzacions com Anonymous representen un contrapoder real o són una solució desitjable pels mals que ens assetgen. Al meu entendre, no hi ha dubte que existeix un abundant substrat per afavorir el seu naixement i proliferació. Ells i elles asseguren que són com els múltiples caps d'una Hidra mitològica. Si proveu de tallar-ne un, en sortiran deu.

Conte de tardor, amb vistes a la Ciutadella

2011-09-23T10:42:00.004+02:00

No vaig poder resistir el contrast de bellesa i horror. Avui ho sé, després de tants anys. La primera vegada que vaig veure-la va ser en un recital a la Ciutadella. Llegia Baudelaire, prop de l’escultura de Llimona. Acabava d’arribar de París, posseïa la mena d’encant dels artistes que han begut de fonts franceses. No entenia un borrall dels poemes. El francès no ha estat mai el meu punt fort. Vaig aprendre’l més tard, amb penes i treballs. La connexió que vaig creure establir-hi era més profunda. De tot, menys escorça. L’auditori l’escoltava amatent, com jo mateix, perfectament seduït. Érem a l’aire lliure, deixàvem enrere l’estiu, ens embolcallava l’agradable atmosfera dels inicis. La captivadora declamació, la pell bruna i els ulls ametllats. No podia deixar de contemplar-la, embadalit i babau. Aquell embruix tardoral va impedir-me l’accés a l’evidència. Ho hauria d’haver entès. Una dona com aquella no s’hauria fixat mai en mi, si no hagués estat pel pare. El pare. Ella volia brillar. Jo, enamorar-me. Així de senzill i de vell. Tan planer que fa llàstima recordar-ho. No l’hi retrec. Passava per allà i necessitava creure en l’impossible.

Ma germana va trucar, havien passat unes quantes estacions apassionades, entre cançons de Jacques Brel i cigarretes a les fosques. La veu era greu: ens havíem de veure, volia explicar-me una cosa. Malastrugança. Feia temps que s’havia allunyat de la família, deia que només m’estimava a mi. Ens vàrem trobar en una terrassa de Gràcia. Aquella tarda obscura que em va destrossar. Vàrem seure davant d’un parell de cerveses. Llavors va deixar anar les paraules que van abocar-me al precipici. Havia estat pura coincidència, no els hauria d’haver vist mai. No tenia per costum passejar pels voltants de la Ciutadella però aquell dia havia decidit escampar la boira de la feina i perdre’s per rutes poc rutinàries. El pare i ella eren al costat d’un semàfor, a punt de creuar el carrer. Es feien un petó a la boca. No hi havia segones lectures.

La imatge es va reproduir dins del meu cap, milers, milions de vegades. Més que l’odi, em va perseguir la repugnància. El fàstic de pensar-los tan propers, l’un de l’altre. Una nit qualsevol, vaig arrossegar-me pel Born i vaig tornar borratxo al pis. A la farmaciola hi tenia abandonada una caixa de pastilles i me’n vaig empassar unes quantes. Moltes. Llavors va arribar ma germana, providencial. Tenia les claus, estava intranquil·la perquè no contestava les trucades. No recordo res, d’aquells instants d’angoixa. Més tard, un rentat d’estómac i un terrabastall. En un diari es va publicar que el fill del gran escriptor s’havia intentat suïcidar. Jo no pensava morir-me, només estava perdut. El pare va aparèixer més preocupat per la seva imatge que per mi. La mare feia temps que vivia en un altre planeta i no tenia cap intenció de tornar. Van continuar junts, d’amagat, les aparences són sagrades. La sentia tot sovint per la ràdio, va publicar una novel·la meravellosa. En aquelles pàgines vaig descobrir-hi ambdues veus,una exquisida unió de maduresa i sensibilitat extrema. Vaig haver de marxar ben lluny de Barcelona, per sortir del pou. Em torturava la bellesa. El constrast de l’harmonia i el desconsol.

Wall Street agafa el toro per les banyes

2011-09-21T11:56:00.016+02:00

Un flyer de l'acampada del 17-S a Wall Street convidava els participants a agafar el toro per les banyes: take the bull by the horns

En el fascinant Diccionario de símbolos, Juan Eduardo Cirlot fa referència al complex simbolisme del toro. Explica que en les cultures paleorientals la idea de poder venia representada per aquest animal, mentre que en la llengua dels acadis l'expressió trencar la banya significava afeblir-lo. De Mesopotàmia fins a Nova York: la bèstia encarna avui la prepotència inhumana dels mercats. El popular bull de Bowling Green ha esdevingut un objectiu simbòlic a combatre, per part dels activistes que s'han atrinxerat pacíficament en el melic del capitalisme. Com era de preveure, l'animal ha reaccionat amb violència. A la ciutat dels gratacels et poden arrestar per estar en un parc públic després de les 22h i està prohibit que més de vint persones es congreguin al carrer sense permís. Els policies han començat la seva tasca repressiva, sota el pretext de garantir la seguretat. Una cançoneta molt gastada. I de Nova York a Madrid: el conegut logotip de la cadena ultraconservadora Intereconomía s'ha inspirat en la mateixa escultura de bronze. No és casual que s'acarnissin amb els indigants de casa nostra, perquè aquests també els planten cara amb vehemència.

Val a dir que l'emblemàtica peça no és de propietat pública sinó que pertany a l'escultor que va idear-la, Arturo Di Modica, un immigrant sicilià que va pagar-ne les despeses de la seva butxaca. Va invertir-hi un total de 360.000 dòlars, que constituïen la totalitat dels seus estalvis. En un principi, va ser concebuda com una expressió de street art, després de la crisi borsària de 1987. Representava la força i el poder nord-americans, va ser col·locada sense permís davant de la Borsa de Nova York. Les tendències alcistes, anomenades bullish, estaven ben reflectides en l'obra. Va ser tanta l'acceptació ciutadana que finalment fou col·locada en la seva ubicació actual i constitueix una font d'atracció turística constant. Actualment, com bona part de mortals, l'artista es troba ofegat pels deutes i ha posat a la venda la seva creació més famosa. L'any 2006 Di Modica va demandar el gegant Wal-Mart, per haver explotat econòmicament l'escultura sense el seu consentiment. Recordem que aquesta corporació forma part de les fortunes més importants dels Estats Units, contra les quals protesten els acampats. La riquesa de la família del fundador ascendeix a 90.000 milions de dòlars, el mateix que posseeix el 40% menys privilegiat del país: 120 milions de persones. El salari del president és 900 vegades superior al sou d'un treballador mitjà de l'empresa. Aquest petit testimoni és una mostra més del creixement exponencial de les desigualtats, que ha assotat una de les primeres potències planetàries. Davant de la insuportable asfíxia, no és d'estranyar el contagi imparable de les protestes. Retornen les proclames de Patti Smith, quan cantava People have the power. Un tema, per cert, que la titànica Telefónica ha utilitzat en un dels seus anuncis. És natural que el món clami per acabar amb aquesta perversió. A Liberty Square també ho veuen clar: hem d'agafar el toro per les banyes.

Precarietat, precarietat, precarietat... i esperança

2011-09-19T11:20:00.015+02:00

La pel·lícula Cómo acabar con tu jefe és una entretinguda paròdia dels abusos laborals

Les històries que escolto darrerament tenen a veure amb tota classe d'humiliacions a la feina. Vivències esfereïdores, vinculades a la crisi econòmica, que posen de manifest la cara més fosca de l'ésser humà, quan se sent lliure per explotar sense reserves persones que es troben en situació de vulnerabilitat. Acomiadaments improcedents, vexacions psicològiques, sous infrahumans i un llarg etcètera de tortures quotidanes. L'estrès sostingut és un problema greu de salut que pot desembocar en severes patologies. Aquesta mena de violència constitueix una xacra que colpeja profundament la societat. Malgrat que sovint passi desapercebuda, no hauria de quedar impune.

El Consell de Ministres ha acordat recentment suspendre el límit d'encadenament de contractes temporals. Una nova garrotada. Amb paraules de l'economista Santiago Niño Becerra: Si fins avui hi havia precarietat, ara es tolerarà tot allò imaginable. La fórmula desreguladora dels mercats, acompanyada de repressió i retallada de drets socials dóna sucosos rendiments als peixos grossos. Per contra, els assalariats en pateixen les tràgiques conseqüències. Els rics cada cop ho són més i els pobres, a banda d'escurats, viuen assetjats. Pel camí que han escollit els Governs a bona part del món, la tendència serà la d'aprofundir encara més l'esquerda entre privilegiats i esclaus contemporanis. En aquest sentit, el dramàtic testimoni de Mohamed Bouazizi, inici simbòlic de les revoltes al nord d'Àfrica, resulta paradigmàtic. No és casual que es convertís en la guspira que va encendre el foc de la indignació. Des de Tunísia fins a Israel s'escolta la seva història. Un venedor ambulant de fruita, víctima d'abusos policials, tan ofegat econòmicament que ni tan sols es podia permetre el luxe de somiar. No és la seva una tragèdia global?

La tirania financera ha tingut una resposta clara en els moviments pacífics de protesta. Avui han estat les borses. Demà, qui sap. Per desgràcia dels ultraconservadors, hi ha una plaga planetària de rastaflautes, que no està disposada a desaparèixer a cops de porra. Es repeteixen les mateixes escenes arreu. Joves amb megàfons, performances de denúnica i enginyoses proclames. Tampoc no hi falta la brutalitat policial, la censura mediàtica o els desallotjaments forçats. Gallardón va prendre represàlies contra un agent que va decidir participar en una assemblea, en el seu temps lliure. Fins aquí arriba la inquietud. La tensió és a flor de pell. Responem amb somriure, dignitat i tendresa. En els blogs dels activistes, es recorda tot sovint el discurs final del Gran Dictador de Chaplin. Com que encara ens queda l'humor per a rescabalar-nos, acabo amb la recomanació de la comèdia estripada que il·lustra aquest post. La vaig anar a veure ahir. Dubto que hi hagués algú a la sala de cinema que no hagués viscut alguna situació similar a la que plantejava la gran pantalla. Les riallades eren generals. Malgrat la duresa del dia a dia, penso que hi una cosa molt profunda que ens uneix. Es diu esperança.

La grollera 'sinceritat' dels poderosos

2011-09-16T10:55:00.013+02:00

El nét del dictador va assistir a la fastuosa boda de Felipe i Letizia

Jaime Martínez-Bordiú, conegut per haver patit greus problemes amb la justícia, ha declarat recentment que su abuelito era un gran tío, una buena persona. Murió cuando yo tenía casi 12 años pero recuerdo que era divino y muy familiar. Les declaracions no m'han sobtat perquè un altre dels néts del criminal que va oprimir Espanya durant 40 anys, Francis Franco, ja ens havia delectat en un plató amb afirmacions força semblants. Per la seva banda, Cristiano Ronaldo ha donat la volta al món amb les conviccions sobre la seva bellesa, riquesa i gran talent futbolístic, que provoquen enveja i fomenten, segons ell, que pateixi agressions injustificades. En la mateixa línia de desacomplexada sinceritat, trobem un expert en la matèria, Silvio Berlusconi, que va qualificar Agela Merkel d'infollable cul greixós, segons unes escoltes recentment publicades per la premsa italiana. Vet aquí uns quants exemples de flacciditat neuronal, per part de personatges que es belluguen en les més altes esferes i tenen, en certs casos, importants responsabilitats entre les seves mans. Alguns columnistes fan escarafalls davant d'aquesta incontinència verbal. Resulta difícil obviar que les desagradables paraules il·lustren prou fidelment el món paral·lel en el qual viuen aquells que les pronuncien.

La prepotència dels futbolistes d'elit no se circumscriu exclusivament a un sol jugador. Deixant de banda les sortides de to, caldria debatre en profunditat la quantitat indecent de milions que es paguen per la seva tasca dins del camp, així com els privilegis dels quals gaudeixen, en matèria d'impostos, una protecció intolerable en els temps que vivim. No és d'estranyar que determinats esportistes tinguin problemes amb la humilitat, quan el seu entorn els empeny cap a l'arrogància més absoluta. En ocasions, aquesta no es manifesta en presència de les càmeres però si en l'àmbit privat. Podríem qüestionar si és més criticable anar de cara o bé posar-se una bonica màscara davant del públic. En el cas de la família Franco, és ben coneguda la seva situació econòmica després de la defunció del abuelito. La dramàtica realitat dels nadons robats és un exemple clar de franquisme sociològic. És impossible ocultar la vinculació de nombrosos polítics de l'etapa democràtica amb l'abominable Movimiento. Tots aquests esdeveniments ens condueixen a les potineries de la Transició, de les quals avui en recollim els fruits. De manera anàloga, si ens traslladem a Itàlia, tampoc són tan extraordinàries les barroeries retrosexuals del Cavaliere. ¿Què es pot esperar d'un president que segueix en actiu després d'haver estat acusat de suborn i prostitució de menors ? En definitiva, aquestes excentricitats mediàtiques són només la punta de l'iceberg. A les clavegueres del poder hi ha molta porqueria per netejar. I sembla que ben aviat ens sortirà per les orelles.

Modesta retallada en despesa militar (una vegada més)

2011-09-14T11:12:00.009+02:00

La ministra Chacón informava sobre una operació militar a Líbia

Cada cop de tisora anunciat per les autoritats competents és una patacada a l'estómac del ciutadà. Les conseqüències a llarg termini encara no podem avaluar-les detalladament però intuïm una ferida sagnant, complicada de cicatritzar. Atesa la manca de criteri professional a l'hora de retallar, el benefici a curt termini pot repercutir en un agreujament futur de la crisi. Segons alguns experts, les mesures plantejades tindran l'efecte oposat al que pretesament persegueixen. Queda clar que ens haurem d'estrènyer el cinturó en l'àmbit sanitari, social i també educatiu però ¿què succeïrà amb l'armament? Si es combaten amb tanta passió les grans estafes del PIRMI ¿no caldria explicar, fil per randa, quins seran els estalvis en matèria de recerca militar? Malgrat la seva formidable contribució al deute públic, aquesta no és una necessitat informativa de primer ordre.

Segons el Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs, les reduccions respecte el 2008, no han impedit que la despesa militar per al 2011 sigui encara una de les prioritats públiques del Govern espanyol. La inversió en R+D militar és molt més elevada que la del nostre entorn socioeconòmic i tres vegades superior a la investigació sanitària. També està significativament per damunt del dispendi en ciència bàsica, educació, medi ambient i eficiència energètica. Destaca la mala gestió relacionada amb la indústria militar, que suposa grans augments en relació als costos inicialment pressupostats, així com els crèdits concedits pel Ministerio de Industria, que encara no han estat retornats. Enguany, per exemple, hi ha prevista l'adquisició de 2.600 míssils antitanc Spike, construïts per l'empresa israeliana Rafael. Contràriament al què es transmet des de la propaganda oficial, les empreses militars són un pou constant de pèrdues per al país. Tot i les reveladores dades, la implacable tisora no té previst fer estralls a ca la Chacón. Es reserven la massacre per a d'altres indrets.

No cal dir que tot el ball de números té el seu equivalent en el camp de batalla. Ho apuntava Vicenç Fisas en un article: la despesa militar centrada en la compra d'armament és inversament proporcional a l'esforç diplomàtic per a gestionar crisis i construir processos de pau. La magnífica exposició de cinisme significa hospitals derruïts, soldats amb els caps esberlats, mares destrossades pel dolor, infants mutilats i, per descomptat, més violència futura. Un drama per a la humanitat que s'oculta sota tota mena de pretextos i falses esperances. Encara hi ha qui dubta que necessitem una altra forma de fer política. És qüestió de vida o mort.

L'home que somiava George Clooney i la seva casa del llac Como

2011-09-12T12:08:00.009+02:00

L'estil de vida de George Clonney desperta admiració en alguns homes

Les dones tenim experiència en defensar diferents tipus de feminitat. L'ancestral discriminació que patim ens ha conduït a reivindicar, incansablement, que no volem ser relegades a simples objectes sexuals ni tampoc encasellades en certs rols dins de la societat. Aquest reduccionisme ens resulta més que familiar i per això perseverem en la lluita, malgrat la vulneració dels nostres drets fonamentals i les recurrents invectives dels masclistes de torn. Val a dir que quan he exposat aquesta realitat en alguna xerrada, m'ha sorprès agradablement constatar com també hi ha homes sincerament interessats en conèixer la psicologia de la dona així com la seva pròpia part femenina. En ocasions, amb un entusiasme que supera fins i tot el de les dones. És esperançador constatar com, en tantes ocasions, remem en la mateixa direcció. Tal vegada no potenciem prou els moments de màgica connexió.

La identitat masculina és difícil de definir: està condicionada per un compendi de factors genètics, polítics, culturals i familiars. La influència dels models cinematogràfics és un component a tenir en compte, a l'hora de generar determinats estereotips dels quals pot resultar complicat alliberar-se. És evident que s'han fet passos endavant però encara queden moltes muralles per enderrocar. Penso que el prototip de mascle heterosexual, blanc i poderós preval de manera aclaparadora sobre la resta. També considero que es posa massa èmfasi en els aspectes estètics d'aquest canvi i es parla poc de les necessàries transformacions psicològiques i socials. Personatges com George Clooney són descrits com un model übersexual, el qual manté elements de la masculinitat tradicional però incorpora certes qualitats més contemporànies, com l'acceptació de la vulnerabilitat, la sensibilitat o l'expressió de les emocions. ¿De debò el perfil Clooney representa una avenç en matèria d'igualtat? El nivell d'exigència cap a l'home no desmereix en absolut la tirania corporal de les seves successives parelles. L'actor coneix en profunditat el show business però no ha abandonat el compromís social. És un madur atractiu que conserva la capacitat per seduir dones joves i guapes. Té un nivell adquisitiu elevat i es pot permetre luxoses residències, en indrets paradisíacs, on gaudir intensament dels plaers de la vida. No sé fins a quin punt resulta frustrant o alliberadora, tanta potència i glamur. Hi voldria veure evolució però hi percebo més aviat estancament. La mateixa supèrbia, amb una disfressa renovada. ¿Són aquests els vertaders somnis de l'home del S.XXI?

Maneres incòmodes d'explicar l'11-S

2011-09-09T11:44:00.012+02:00

George Bush començava la seva croada contra l'horror, al costat d'un bomber, en una coneguda imatge de la Zona Zero

En una cèlebre sentència, John Lennon afirmava que la vida és allò que et succeeix mentre estàs ocupat en altres coses. El mateix es podria dir de la notícia, la qual transcorre quan estàs bocabadat davant de la televisió. Darrerament, trobo interessant cercar visions alternatives a la versió oficial de l'Onze de Setembre. Us recomano que no poseu el peu en aquesta aventura paral·lela perquè després us serà difícil poder-ne sortir. Si els atacs terroristes van ser realment un inside job del Govern dels Estats Units, els esdeveniments posteriors agafen un sentit radicalment diferent. La parafernàlia de la guerra contra el terror no respondria a una necessitat de defensar-se de l'amenaça islamista fonamentalista sinó a una brutal voluntat de dominació i afany de lucre. Tal i com exposava en el darrer post, el corrent dissident no constitueix en absolut un batibull delirant d'especulacions inconnexes. La informació que posen damunt la taula els membres del moviment de recerca de la veritat apareix com una peça que encaixa a la perfecció dins del Projecte per al Nou Segle Americà. Els esmentats plantejaments són interessants, coherents, ben estructurats i rigorosos. Per què no es fan arribar al gran públic?

Malgrat que l'11-S no tingui precedents, la referència històrica més esmentada ha estat Pearl Harbor. Repassem algunes similituds. En primer lloc, un enfocament patriòtic de la derrota, que legitimaria qualsevol forma de venjança bèl·lica. El nacionalisme desfermat es perpetua en els successius aniversaris, que posen èmfasi en la matança del Pacífic i, en canvi, minimitzen la devastació de les bombes atòmiques al Japó. És evident que la massacre a l'Iraq o l'Afganistan, que ha causat centenars de milers de víctimes innocents, no ha tingut el mateix ressò mediàtic que l'Onze de Setembre. En segon lloc, la sospita que la victòria nipona no s'hagués vist facilitada per Franklin Delano Roosevelt, que no comptava amb el suport dels ciutadans -el 88% hi estava en contra- per a participar en la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, si no hagués estat pel xoc col·lectiu viscut a Nova York, el trio de les Açores ho hauria tingut magre per a executar els seus plans destructius, sense despertar un rebuig popular massiu. És ben clar que el poder disposa d'una colossal maquinària per explicar històries determinades, segons la seva conveniència. Passada una dècada del dia que canviaria el món, ara ens hem de creure que les tortures i els assassinats han contribuït a la seguretat planetària. Ignoro com es poden deixar anar tantes mentides, sense perdre la compostura. Té el seu mèrit. A diferència del S. XX, la xarxa proposa avui narracions alternatives, que agafen una força insospitada, en la mesura que creix la desconfiança cap a un Govern que es revela cada dia més incompetent.

Per altra banda, tenim les víctimes. Pel que he pogut llegir, s'han queixat de la instrumentalització política de la tragèdia. Durant i després dels atemptats. També han lamentat l'enterrament indigne dels seus éssers estimats així com la constant aparició de patologies, derivades de la pols emesa dels edificis desplomats. Segons com, les víctimes són incòmodes perquè també tenen un afany insaciable per explicar-se històries que no sintonitzen amb la repetitiva cantarella de la Casa Blanca. Per això, massa sovint, són les grans oblidades en els drames col·lectius. Una de les característiques del trauma psicològic és la fragmentació de la memòria. La dificultat per integrar determinats episodis en la trajectòria vital. La recuperació passa necessàriament per reexplicar aquests episodis, de manera que prenguin un sentit que permeti passar pàgina. Actualment, hi ha massa elements que grinyolen i cal seguir caminant. La veritat, tard o d'hora, haurà de sortir a la superfície.

Onze de setembre: paranoies conspiradores o creïbles evidències científiques?

2011-09-07T12:35:00.010+02:00

La veritat sobre l'onze de setembre és encara una incògnita. Foto extreta de Google.

Fa dies que m'he endinsat en la incommensurable obra de Robert Fisk, La gran guerra per la civilització. Resulta complicat desenganxar-se d'un llibre que arranca amb tres entrevistes a Ossama Bin Laden. La primera, al desert sudanès i les altres a l'Afganistan, en un entorn entre hostil i surrealista. Es fa estrany pensar que l'home que descriu Fisk sigui el temible comandant del terrorisme islamista més abominable. Bin Laden és vanitós, posa davant la càmera i es neteja les dents amb un petit instrument de fusta. Parla de Déu i del Diable, de la mateixa manera que ho faria George Bush fill. Està desinformat i mostra una convicció torbadora, sense fissures, en els seus principis fonamentalistes. En la darrera trobada, el líder d'al-Qaeda afirma una fèrria voluntat de venjança dels Estats Units d'Amèrica, per tot el dolor causat al poble àrab. El mític reporter de l'Orient Mitjà, com si presagiés el fatídic onze de setembre, acaba la crònica amb una mena d'experiència profètico-còsmica, quan contempla un espectacular cometa en el firmament. El món havia de canviar per sempre o, com Fisk molt bé diu, potser ens ho farien creure.

Tenia curiositat per saber quin era el parer del periodista sobre les hipòtesis conspiradores. Fins i tot ell té dubtes respecte la versió oficial, malgrat haver presenciat en directe l'ira de Bin Laden. No estem davant de conjectures astrals, pròpies de vidents xarlatans. Moltes de les persones que cerquen la veritat dels fets són professionals altament qualificats, que aporten sòlids arguments i sobretot preguntes. Moltes preguntes. La desinformació dels mitjans de comunicació és una realitat tan incontestable que el ciutadà està pràcticament obligat a cercar respostes alternatives, sense que això signifiqui forçosament que s'hagi d'empassar la primera història que li plantin al davant. En el cas dels atemptats contra les Torres Bessones, les explicacions emeses per la televisió desafien totes les lleis de la física. Després d'escoltar la veu de bombers, testimonis i experts en demolicions, no hi ha dubte que s'argumenta d'una manera rigorosa que aquell parell de gegants no van poder desplomar-se a causa del xoc dels avions. Els moviments anteriors al dia de l'horror resulten d'allò més sospitosos, així com els interessos econòmics vinculats a l'assegurança dels edificis. No és cap secret que l'amenaça islamista va suposar un argument ideal per al retrocés respecte el tractat de Ginebra o la retallada de drets civils. La invasió de l'Iraq o la guerra a l'Afganistan també descansarien en la convicció que calia combatre el terrorisme. La privatització de l'exèrcit i els guanys assolits per personatges directament lligats al Govern, són alguns dels indicis que porten molts ciutadans a desconfiar de les explicacions de Washington. Amb tot, encara costa creure que es planifiqués fredament tanta mort i destrucció, per després enganyar la població, però ¿no és el mateix que farien més endavant, amb les armes de destrucció massiva? ¿quants misteris ens ha d'aclarir encara la Història?

Harry Potter ha estat alcohòlic

2011-09-05T12:10:00.011+02:00

Daniel Radcliffe, en estat d'embriaguesa

Imagino que bona part de mortals pot recordar aquella febril etapa en la qual folrava les carpetes de l'institut amb les imatges dels seus ídols. Empaperava la paret de l'habitació amb pòsters de les estrelles més fulgurants del món del cinema i de la música. Mirava certes pel·lícules una vegada rere l'altra, fins que s'aprenia els diàlegs de memòria. Era capaç de muntar un sidral momumental, amb la finalitat de no perdre's el concert de rock més al·lucinant de la temporada. Viscut des de fora, devia ser un comportament prou enutjós. Està bé recordar-lo per tenir present que tots hem tingut 15 anys i sempre hi ha històries que es repeteixen.

Els meus favorits eren Whitney Houston i Tom Cruise. Em semblaven tan absolutament meravellosos que hauria estat incapaç de trobar-los un sol defecte. Altres preferien Kurt Cobain o Courtney Love, per la vessant obscura de les seves vides turmentades. Una faceta que no era percebuda en absolut com a patològica, més aviat com a pròpia del glamur inherent als poetes maleïts. En qualsevol dels casos, la part fosca dels personatges és indiscutible. Cruise ha estat acusat de tota mena de maldats, mentre que Houston ha superat una col·lecció d'addiccions i és viva de pur miracle. El trist final del líder de Nirvana és ben conegut per tothom, mentre que la seva exparella sobreviu com pot, en el món de l'espectacle.

Val a dir que alguns adults encara perseveren en la mitomania, en certs casos fins a extrems vertaderament preocupants. La psicologia ha batejat aquesta mena de deliri amb el nom de Celebrity Worship Syndrome, un problema del qual ja hem parlat en aquest blog. En el documental Las huellas de Dylan, es mostra de quina manera l'obsessió per una estrella pot arribar a dominar una persona. Es veu que el músic té per costum despatxar els fans més obsessius amb una sentència tallant: Get a life. Suposo que a d'altres artistes els deu resultar prou rentable mantenir una cort de fidels admiradors, malgrat que la seva dedicació absorbeixi parts importants de la seva quotidianitat. ¿Fins a quin punt és saludable conèixer la cara oculta de la lluna?¿És recomanable explicar als adolescents què succeeix entre bambolines?

Evidentment, estic en contra d'anar a la caça i captura del famós, una pràctica carronyaire completament destructiva. A la pobra Amy Winehouse els tabloides van fer-li la vida impossible. En canvi, si que trobo interessant que algunes celebrities, com Daniel Radcliffe, expliquin per iniciativa pròpia de quina forma un estil de vida associat a la fama pot conduir cap a una addicció. A través d'aquesta informació, es fa trontollar la idea que una professió vinculada als escenaris és tan sols glòria, notorietat, diners i despreocupació. O que la inspiració i l'autodestrucció caminen de la mà. Si l'existència pot ser tan dura i cruel ¿quin mal fa que la coneguin a través dels éssers que més admiren?

Per a un renaixement de les amazones

2011-09-02T10:51:00.014+02:00

En una visita a Itàlia, el coronel Gaddafi va declarar que a Líbia es respectava més la dona que a Occident. Darrere del rais, una jove de la famosa guàrdia amazònica / Efe.

Els investigadors discrepen sobre el fet que es tracti únicament d'una fabulació mitològica. Existeixen diverses evidències que sostenen la hipòtesi que realment va existir un grup de dones guerreres disposades a defensar-se amb vehemència de l'enemic. Posteriorment, aquestes inspirarien la creació de les implacables seguidores d'Àrtemis. Les esmentades heroïnes han tingut continuïtat en l'imaginari col·lectiu, a través de personatges de culte com Wonder Woman. Stieg Larsson també recorda el seu paper en la Història, en començar la tercera part de Millenium. El lector està amb l'ai al cor perquè ignora quin serà el destí de Lisbeth Salander, una altra guerrera contemporània.

Líbia és un dels escenaris en els quals es situen les proeses bèl·liques de les amazones. Aquest deu ser l'origen del nom de la popular guàrdia de Gaddafi. Pel sol fet de servir un dictador, evocar-les és un insult a la llegenda que les acompanya. Però l'ofensa no acaba aquí, malauradament. Malgrat la imatge de respecte que pretenia infondre el rais, ara hem sabut que l'han acusat d'haver-les violat i forçat a formar part del cos de seguretat, sota amenaces i coaccions. Aquesta terrible revelació, s'uneix al fet que el líder criminal va ordenar agressions sexuals sistemàtiques, com a arma de guerrra contra l'exèrcit rebel. Fins i tot va subministrar Viagra als soldats, per tal que la violència fos més expeditiva. Res de nou.

Uganda, Darfur, Bangladesh, Colòmbia, Libèria, Sierra Leone, Rwanda, Bòsnia i Hercegovina, República Democràtica del Congo, Somàlia... han estat alguns indrets on s'han dut a terme violacions a centenars de milers de dones i nenes, que no han pogut impedir que les agredissin salvatgement. En ocasions, fins a l'extrem de mutilar-los els genitals amb tota mena d'armes punxants. El trauma psicològic i el contagi de malalties infeccioses és només una cara de la moneda. La vexació de la dona és una forma eficaç d'humiliar l'adversari i destruir comunitats senceres, tant des del punt de vista moral com econòmic. Malgrat les bones intencions de Nacions Unides o el Tribunal Penal Internacional, la dramàtica realitat demostra que la brutalitat persisteix i la major part de criminals no són jutjats per les atrocitats comeses.

Vivim en un món governat per homes masclistes. És així, deixem-nos de diplomàcies. Per acabar-ho d'adobar, hem de suportar els típics promotors porcins de la misogínia més rància. A través de tota mena de subterfugis i recursos intel·lectuals de baixa volada, volen camuflar l'esclavitud de mitja humanitat. Els homes de debò i totes les dones ens hi hem de rebel·lar. No podem permetre ser reduïdes a simples objectes, on buidar l'odi i la frustració del planeta. Somio un dia en què ningú trepitjarà la nostra dignitat, igual que la Salander somiava amb el llumí i el bidó de gasolina. No parlo de fomentar la venjança ni tampoc d'alimentar la violència gratuïta, sinó de promoure la legítima defensa, a través d'eines realment eficaces. Hem d'aixecar ben amunt l'autoestima, per aturar aquesta barbàrie. Ningú no ho podrà impedir, per més que s'hi esforci. La nostra energia ve de massa lluny. I està molt carregada.

El tercer problema

2011-08-31T11:16:00.006+02:00

El Roto

S'han fet esforços considerables per encasellar el col·lectiu 15-M en l'etiqueta de radical. Es vol vendre una imatge pollosa o il·luminada dels seus membres, sense tenir en compte el gruix social que representen. Habitualment, es mostren els moments dels enfrontaments més virulents. Si és possible, aquell instant en el qual un jove mal guarnit increpa algun agent. Es qualifiquen els rastaflautes amb contínues expressions d'humiliació. Qualsevol diria que pertanyen a una categoria inferior o han comès algun delicte irreparable. La brutalitat policial es presenta com un incident puntual, de mínima transcendència política. S'oculta informació sobre l'abast de les ferides causades, tant a periodistes com a activistes. La solidaritat i el civisme no són valorats positivament, malgrat que sorgeixin honroses excepcions. En el cas que algun portaveu aparegui en una tertúlia, els omnipresents propagandistes impedeixen que pugui expressar-se amb un mínim de normalitat. Durant les manifestacions de protesta, s'aborden de forma tangencial les legítimes reivindicacions. No és casual que una de les ja famoses proclames, proposi: apaga la televisió, encén el teu cervell.

Les generalitzacions i sentències elitistes de menyspreu demostren un absolut desconeixement dels temes abordats en les assemblees. Personalment, estic convençuda que diverses propostes sorgides d'aquest moviment, les poden subscriure perfectament els votants liberals i els socialdemòcrates. ¿Qui posaria traves a prendre mesures per a frenar la corrupció, fomentar la democràcia participativa o controlar les entitats bancàries? Segons informa el CIS, un any rere l'altre, els nostres polítics es consoliden en el tercer lloc del rànquing de problemes més rellevants del país. Tot i la inquietant valoració, no hi ha mesures visibles que facin pensar que la tendència pot revertir. Mentre que els metges les passen magres per poder tirar endavant amb la seva feina, els alcaldes s'apugen el sou. L'exemple pot semblar populista però crec que respon fidelment a l'opinió que bona part de la ciutadania té sobre la preocupació dels diferents partits -siguin de dretes o d'esquerres- respecte les penalitats reals del país. Després del reformazo, no penso que les enquestes del CIS assenyalin precisament els rastaflautes, com a principal problema a combatre. Em temo molt que les explosions socials estaran a l'ordre del dia. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar.

En el país dels crancs

2011-08-29T10:49:00.009+02:00

Tinc la sensació d'haver recalat en el país dels crancs, a dins d'una nau a la deriva. Aquesta és la meva visió surrealista de la proposta de reforma de la Constitución Española. Penso que la sobtada necessitat de fer un moviment enrere, pretén impedir l'imprescindible pas endavant. Els canvis en l'article 135, en cas de produir-se, ens lligarien de mans i peus.

Em preguntava com reaccionarien el FMI, el Banc Mundial, els mercats i la Unió Europea. La colla d'entitats abstractes que regeixen el nostre destí. La brutalitat policial i la mordassa mediàtica no han estat suficients per apaivagar les protestes indignades. Al contrari. La ferma oposició de bona part de la ciutadania, vers les violentes mesures neoliberals, s'havia consolidat en el transcurs dels mesos. Calia frenar les càndides proclames de llibertat d'una manera més expeditiva. No es tractava d'escoltar les demandes de justícia social, evidentment. Ni de donar crèdit a les propostes de progrés, en matèria democràtica. Tampoc era convenient potenciar les veus de prestigiosos economistes, que afirmen que l'empobriment de l'Estat del benestar va justament en contra de la recuperació econòmica. Els magnats de les finances s'han tret un altre as de la màniga.

Aquí no es discuteix el camí de sortida del forat de la crisi sinó la forma de mantenir una magnífica quota de poder, sense que sorgeixin més traves indesitjables. Es tractava, doncs, de proposar una involució. De tramar un cop d'estat econòmic, amb premeditación y alevosía. A l'estiu, sota un sol de justícia. Sense possiblitat de referèndum. Els temps ja no estan per treure les pistoles però si que es poden buscar portes del darrere. S'han sofisticat les formes però el fons és el mateix. Si volem eixugar el deute, no queda altre remei que reduir el dèficit per la via de les retallades. O sigui: pensament únic i a callar la boca. Mentrestant, el sector privat es renta les mans. Paral·lelament a les doloroses tisorades i les reformes a traïció, hem de suportar injeccions de moralina papal intravenosa i religió futbolera pels quatre costats. Amb tot, conservo l'esperança que encara es pot revertir la situació. No suporto pensar que anem enrere, com els crancs. M'agradaria tornar a pujar al vaixell i continuar amb el feixuc viatge.

Quina literatura necessitem, per explicar la guerra?

2011-08-26T10:31:00.018+02:00

Una nena líbia dóna una puntada de peu a un retrat del rais. Foto extreta d'aquí.

Els mandataris europeus que van acollir Gaddafi sota la seva ala protectora, ara encoratgen la Transició de Líbia. Pateixen tots els símptomes de la típica febre democràtica messiànica. La mateixa amb la qual Obama va enlluernar el món. Aquesta vegada, sense aixecar falses esperances. Mustafa Abdul Jalil és l'home de palla a la zona. La paraula Transició em fa més por que una pedregada. Salvant totes les distàncies, només cal contemplar el retrocés actual, per adonar-se que a Espanya la tirania no va morir pas al llit del dictador. Més aviat s'hi va regenerar. Ha arribat l'hora de repartir-se el pastís del petroli. Alguna ànima càndida encara vol vendre que quatre rebels esdentegats, amb un kalashnikov, en recolliran una porció acceptable.

Em pregunto què dimonis ha succeït, de debò, en aquell país. La veritat i la guerra són eternes enemigues. El referent de l'Iraq és el més immediat. Les filtracions de Wikileaks van aportar una mica de llum, res extraordinari, sobre la violació de drets humans. A una guerra no s'hi van a repartir caramels. La retirada de les tropes nord-americanes m'ha conduït a la recerca de més peces del puzle de la barbàrie. He ensopegat amb 101 dies a l'Iraq, de l'estel·lar Asne Seierstad. La reportera noruega, acompanyada dels Diaris àrabs, de la llegendària Gertrude Bell, condueix el lector pels carrers de Bagdad. Posa carn i os a la història d'un país devastat pels conflictes armats, les sancions i la dictadura de Saddam, on els secrets i l'ombra de la repressió terroritzen tothom. Abans de les bombes, malgrat les infinites traves, hi troba entranyables confidents (pàgs. 103, 104, 109):

"Vam seure al racó més intern del local. Em vaig preguntar per què devia haver acceptat de veure'm.
-Perquè estic boig. L'Iraq és el regne de la por. Aquí ningú no li dirà mai la veritat si va amb el seu guia o amb altres iraquians que no conegui. Pocs li parlarien encara que estigués sola. Per una paraula de més s'arrisquen a vint anys de presó, per una paraula de més dita a un estranger poden desparèixer per sempre. Aquest país és com un gran forat ple de merda. Res no es mou a la superfície, fa pudor i prou. Necessitem ajuda per llançar una pedra gran a aquest forat. I això és el que tots esperem: que passi alguna cosa.
[...] De sobte, en Jalal se'n va però fa un gest amb la mà perquè l'esperi. Quan torna, em fica un llibre a la bossa.
-Llegeixi-ho, ho entendrà tot. L'autor va ser -xiuxiueja en Jalal, passant-se ràpidament el dit a l'alçada de la gola- ... pel règim. Torni quan l'hagi llegit, però no l'ensenyi a ningú. Em tancarien vint anys a la presó.
-¿Per què s'arrisca tant?
-Avui dia, viure ja és perillós. Ara marxi."

L'autora assegura que la literatura és imprescindible per entendre una situació bèl·lica. No hi ha objectivitat possible, és una utopia abastar la realitat, només es pot construir un mosaic mínimament presentable, elaborat amb petits fragments quotidians. Certament: sense temps, lectures, paciència i un relat estructurat, és pretensiós endinsar-se en la dramàtica i complexa realitat iraquiana. Cal el ritme de John Dos Passos.

La literatura és una radical opositora del fast food mediàtic, més proper a complaure els discursos del poder. Amb tot, els grans vips tampoc no estan exclosos de les crítiques. Recordem la fina línia que separa la realitat de la ficció, polèmica que ha fet qüestionar fins i tot a Ryszard Kapuscinski, referent de referents. La mateixa Asne Seierstad, ha estat denunciada, a causa d'El llibreter de Kabul. Per tal d'entendre la vida a l'Afganistan, va compartir llar amb una família afganesa, experiència que després va traslladar a l'aclamada novel·la. Va ser fàcil, no obstant, identificar els autèntics protagonistes de la història, molts dels quals no van sortir gaire ben parats en el retrat i ara pateixen les conseqüències de tots els secrets revelats. L'aportació de l'escriptora va ser interessant però, ¿fins a quin punt tenia dret a violar i esbombar les intimitats de persones anònimes, sense el seu consentiment? ¿no és aquesta una altra forma de rapinya, paral·lela a la del petroli? Per altra banda, sorgeix el dilema dels prejudicis occidentals, pel qua fa la mirada que hi adrecen els corresponsals als països àrabs. No fa gaire, sentia un gran tòtem del periodisme de trinxera, criticar ferventment les xarxes socials, com a eina per entendre les revoltes al nord d'Àfrica. Semblava que temés perdre el rol de sedàs omnipresent. Hi discrepo profundament. Malgrat que es tracti d'un fris fragmentat, si més no, és autòcton. Benvinguts siguin Facebook, Twitter, Youtube i els blogs dels activistes. Això no treu que necessitem la literatura, per acostar-nos a la guerra. Com l'aire que respirem. Ara bé: quina literatura? Acabo amb un suggeriment, del meu admirat Edward Said (Orientalismo, pàg. 384):

"Cualquier poeta o escritor árabe -que son muy numerosos- escribe sobre sus experiencias, sus valores y su humanidad (por muy extraño que pueda parecer) y de esta manera perturba de modo eficaz los diversos esquemas (imágenes, estereotipos y abstracciones) por los que se representa a Oriente. Un texto literario habla más o menos de realidad viva. Su fuerza no reside en que sea árabe, francés o inglés; su fuerza está en el poder y en la vitalidad de las palabras que, por introducir una metáfora de Flaubert extraída de La tentación de san Antonio, arrancan a los ídolos de los brazos de los orientalistas y les hacen abandonar esas abominables criaturas -que son sus ideas de Oriente- que intentan hacer pasar por Oriente"

La infidelitat (també) és un negoci

2011-08-24T11:00:00.011+02:00

Second love, Victoria Milan o Ashley Madison són webs dedicades a gestionar la infidelitat

Els diners poden corrompre l'ofici de psicòlegs i psiquiatres. La priorització de l'economia implica la manipulació de la investigació, per exemple, massa susceptible de perseguir objectius més empresarials que no pas de salut. La presència creixent de literatura fantasma, en les revistes científiques, n'és un bon exemple. Les fal·làcies àmpliament sostingudes sobre la pretesa eficàcia de determinats psicofàrmacs provoca que milions de persones consumeixin antidepressius, ansiolítics o hipnòtics, els efectes secundaris dels quals no estan prou investigats ni, per descomptat, divulgats. La mateixa dinàmica perversa es podria aplicar perfectament a d'altres àmbits, apassionadament entregats als braços dels beneficis immediats, sense possiblitat de reflexió sobre la profunditat de la professió i el seu futur a llarg termini. Fins i tot la fam al món ha esdevingut un motiu de lucre, com apuntàvem ahir. La mortalitat a l'Àfrica és una de les més vergonyoses realitats d'aquest món i, malgrat tot, els governs romanen impotents i impassibles, davant la ferotge coacció dels mercats. La necessitat de posar límits clama al cel, la cobdícia desfermada amenaça amb devorar-nos. Els corrents alternatius agafen força però no estan prou consolidats per frenar la barbàrie. Malauradament, massa bons projectes moren pel camí, derrotats per les traves o les pressions.

Proliferen negocis bruts de tot tipus. Tant se val la violació de drets humans. Per acabar-ho d'arrodonir, se suposa que representen la llibertat. Llibertat per assassinar, violar, torturar, intoxicar o explotar els més vulnerables. A un nivell menys sagnant, han aparegut pàgines a Internet que motiven parelles casades a cercar aventures a través de la xarxa. Un equip de professionals gestiona els flirtejos i assegura la màxima discreció. La idea és que no cal trencar el vincle matrimonial per anar-se'n al llit amb una altre. Tampoc és necessari analitzar les repercussions que això pot suposar. Ni tan sols el patiment que pot causar a la persona amb qui comparteixis la vida, en cas que descobrís el romanç secret. Els responsables del xiringuito, bombardegen la possible clientela amb tota mena de xerrameca i falsa propaganda. Que si la infidelitat augmenta l'autoestima, que si potencia la seguretat personal... Em pregunto com es pot caure de quatre grapes en aquests missatges de peixeteria barata.

Les banyes susciten tota mena d'enginyosos acudits. Penso que aquest humor, precisament, pretén treure ferro al terrible sofriment que causa la descoberta d'una tercera persona. Puc assegurar que les manifestacions més desesperades de dolor, les he vist en matrimonis que han passat per aquest tràngol. Forçosament, la meva perspectiva és una altra. Eduard Punset parla de la importància dels gens a l'hora de fer el salt a la parella. Em sembla una troballa interessant. Amb tot, penso que no es pot negar que la frívola publicitat també pot empènyer a trencar un pacte de lleialtat. Amb això no pretenc donar lliçons de moral. La meva feina no és jutjar ningú, prou complicada és la vida. Tots plegats ens podem veure embolicats en situacions que ni tan sols hauríem imaginat. Allò que resulta esgarrifós, al meu entendre, és pretendre que la infidelitat és terapèutica i aconseguirà posar una nota color a la monotonia conjugal. Sense més conseqüències. Ni tal sols es deixa marge a l'aventura, perquè un equip de professionals s'encarrega dels més petits detalls. Treu la Visa, relaxa't i viu la vida al màxim. No cal amoïnar-se. Hi ha mentides per comprar i per vendre.

Fam a la Banya d'Àfrica: la sequera no ho explica tot

2011-08-22T12:15:00.011+02:00

La fam al món constitueix avui un immens negoci. Foto Pluràlia TV.

L'any 2008 es va tancar la Cimera de l'ONU per a l'Agricultura i l'Alimentació amb el més cru dels escepticismes. La fragilitat de Ban Ki-moon davant de les corporacions financeres evidenciava la manca de voluntat per abordar el vertader rerefons de la qüestió. Només una declaració de bones intencions, sense cap compromís polític damunt la taula, va ser l'amarg balanç de la trobada. Malgrat que s'estima que 100.000 persones moren diàriament com a conseqüència de la fam, encara no s'han pres mesures efectives per atacar d'arrel la criminalitat derivada de l'especulació. Se suposava que la mà màgica del mercat havia de solventar la crisi alimentària. Malauradament, les notícies que ens arriben sobre el drama a la Banya d'Àfrica no fan més que confirmar la terrible evidència, que pocs mandataris gosen mirar a la cara. La veritat és horrible i no té amics que la portin a passejar.

El missatge que ens arriba de manera majoritària als ciutadans és el reclam d'ajuda, davant de les emergències. Com en el cas de la cimera de Roma, no pas per afrontar els conflictes en el seu origen sinó per a perpetuar el model condescendent de caritat. Personatges famosos es retraten amb un bol buit a la mà i ens miren amb cara de males puces, mentre ens exhorten a col·laborar. No penso que s'hagi de criminalitzar aquest tipus d'ajuda, només que caldria aprofundir en els múltiples factors que expliquen el drama que suporten milions de persones. D'altra manera, les esmentades campanyes esdevenen simples expressions de cinisme i xantatge emocional. En els espots de les ONG no es parla obertament del fet que els aliments s'han convertit en una mercaderia i que els mateixos delinqüents que treballaven a la Borsa de Nova York ara especulen a Chicago, amb les matèries primeres agrícoles. Tampoc critiquen el negoci dels biocarburants ni l'escalada demencial de preus, del blat de moro o de l'arròs. No fan referència a la competència deslleial de les grans empreses, davant dels petits agricultors. El peix gros es menja el menut però ells tan sols apel·len al sistema tronat de beneficència. De totes totes, és necessari aprofundir en els motius de la fam al món. En aquest sentit, us recomano un interessant article de l'experta en Moviments Socials, Esther Vives, que recorda la Somàlia que caminava cap a l'autosuficiència, a la dècada dels 70, fins que van arribar les tràgiques mesures del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Parla de conceptes tan interessants i desconeguts com la sobirania alimentària, que caldria incorporar amb urgència en qualsevol agenda política, sigui de dretes o d'esquerres. Aquest holocaust contemporani no hi entén, de xerrameca ideològica. Quants éssers humans hauran de morir, abans d'aplicar les autèntiques solucions?