Perseverança pel 2020

El conseller Toni Comín i el MHP Carles Puigdemont mostraven satisfets la seva acreditació com a membres del Parlament Europeu, al costat de l'eurodiputada del N-VA Assita Kanko -si us plau, no la confonguin amb la Clara Ponsatí. Foto: @xavicoral.

A finals de juliol, vaig assistir a un acte al teatre La Gorga de Palamós, on es presentava un Consell Local per la República, el qual va finalitzar amb un sopar groc a l'espai del peix, a la mateixa localitat. En l'acte i l'àpat posterior hi van acudir tres estrelles del món independentista català: el periodista Vicent Partal, l'advocat Gonzalo Boye i el professor Ramón Cotarelo -que, per cert, té dos fills adolescents la mar de simpàtics. A través d'una gran pantalla, com és habitual en aquest tipus d'esdeveniments, vàrem poder escoltar un membre del Govern a l'exili: el conseller Toni Comín, en aquest cas, el qual es mostrà esperançat i alhora realista quant a la duresa del tram que encara ens quedava per recórrer. 

Guardo a la memòria diverses impressions, d'aquell vespre. Una d'elles és una notable sensació d'irrealitat respecte el fet de tenir representants democràticament escollits fora de casa o a la presó. Era cert que Toni Comín es trobava a un miler de quilòmetres de distància i s'adreçava a l'auditori per videoconferència? No estàvem pas atrapats en una mena de xou de Truman? A quina hora diuen que s'acaba aquest programa de telerealitat?, tenia ganes de preguntar. A les persones que hem estat criades amb el relat de la Transició exemplar, en una etapa de relativa bonança econòmica, ens passen aquestes coses: les notícies actuals xoquen cruament amb les cançons de bressol amb què ens han adormit durant dècades. No tenim experiència directa de la dictadura franquista i les lectures crítiques no són suficients per amorosir el xoc.

Tinc igualment present que es respirava un ambient d'emocions contradictòries -res estrany, altra vegada. Per una banda, es mantenia l'alegria perquè, malgrat tot, seguien brollant noves propostes -amb tots els punts febles que es vulguin- però per l'altra es palpaven la inseguretat, el desànim i la por per la resposta repressiva de l'estat. El galdós paper dels partits polítics era un altre motiu per a l'abatiment. Gonzalo Boye, atent a la ciclotímia dels parroquians, va fer una observació interessant al respecte. Segons el seu criteri, era impossible assolir cap objectiu polític a golpe de biorritmo. Una terminologia peculiar per a destacar que el trajecte era ple d'avenços i retrocessos; d'injeccions de moral i de patacades. Convenia no deixar-se arrossegar per un revés puntual sinó que el més encertat era considerar una perspectiva a llarg termini, sense desviar-se de la ruta traçada, en els instants de desconsol. Si revisem la biografia del lletrat xilè potser comprendrem una mica millor com es deu haver forjat aquest esperit perseverant, necessari per a no ensorrar-se en l'incert camí de la vida.

En el marc de la indiscutible victòria que suposa la sentència de Luxemburg per a totes les persones demòcrates, he recordat aquelles reflexions estivals i he agraït la insubornable tenacitat dels centenars de milers de ciutadans, tantes vegades escarnits i vexats, que també l'han feta possible. Sense llaços grocs, talls de carretera, caixes de resistència i un llarg etcètera d'iniciatives, que s'han mantingut vives tot i la repressió, l'autoritarisme de l'estat espanyol avui no seria un problema per Europa. Valorem-ho en els moments més foscos del 2020. Bona entrada d'any per a tothom.