Passa al contingut principal

Suïcidi: les veus que trobo a faltar


Imatge extreta d'Usa Today


Quan als psicòlegs ens fan preguntes sobre el suïcidi, és probable que les nostres respostes facin referència a les causes del mateix, com ara ésser víctima d'algun tipus de violència, haver patit una pèrdua recent o trobar-se en una situació d'aïllament social. Actualment, entre les acusades desigualtats econòmiques i la sagnant retallada de llibertats, el tema de les arrels del suïcidi, malauradament, segueix més vigent que mai. 

Un altra qüestió que acostuma a emergir és el trencament dels tabús i no és estrany que de seguida s'apel·li a les anomenades «malalties mentals», en el sentit de lluitar contra l'estigma que les envolta. Penso que aquest enfocament ha quedat obsolet i seria necessari centrar més l'atenció en les reaccions humanes esperables en situacions extremes. Si patologitzem el fet que una veïna pensi en la mort, quan és a punt de perdre la vivenda, posem per cas, difícilment l'ajudarem a trobar el coratge necessari per a obrir-se i sol·licitar ajuda. Ans al contrari, les etiquetes psiquiàtriques poden suposar-li un problema afegit, que l'empenyi a recloure's encara més. 

Les estratègies de prevenció científicament avalades són d'obligada referència. Que si les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut, que si aquell programa que funciona de meravella en no sé quin país nòrdic, etcètera. Pot ser que hi diguin la seva professionals del ram, que treballen al peu del canó, acadèmics experts en la matèria o familiars de persones mortes per suïcidi. Totes aquestes veus són benvingudes, és clar, però: què passa amb els i les supervivents? Quines alternatives de collita pròpia han posat en marxa? Què n'opinen de la resposta que reben de l'entorn? Proposarien canvis pel que fa l'abordatge del problema? 

Un article de l'escriptora Carlene Byron em va fer obrir els ulls sobre el silenci que envolta les experiències de les persones directament afectades, les quals tenen un discurs elaborat al respecte. De fet, també es tracta d'un buit típic dels contextos de formació, on encara és poc habitual el fet de comptar amb aquest imprescindible punt de vista. Byron és molt crítica amb la perspectiva psiquiàtrica de «prevenció», que no considera realment efectiva per afrontar les ganes de morir. Atès que ella porta dècades tirant endavant estratègies per a mantenir-se viva, proposa que sigui justament aquest bagatge compartit allò que guiï les intervencions del futur. Cada persona té els seus propis rituals, conviccions, rutines i xarxes de suport que poden servir d'exemple a d'altres companys i companyes. De vegades, es tracta d'orientacions sorprenentment senzilles, que prescindeixen completament dels fàrmacs i les cambres tancades amb pany i clau. Un altre model és possible: escoltem aquestes veus. 





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

El cas de la Julia no és cap anècdota

Meriel Jane Waissman / Getty Images

Quan les tres germanes de la família Leal -Julia, Irene i Ascensión- van acudir a un esdeveniment comercial de benestar i salut al seu poble, Motilla del Palancar, poc es devien pensar el rebombori que generaria la seva presència. Els polèmics fets van tenir lloc el passat catorze de febrer en un hotel d'aquest municipi de Conca, quan un responsable de l'acte les va convidar a marxar pel fet que la Julia, de quaranta-nou anys i amb Síndrome de Down, donava mala imatge i espantaria la gent. Aquesta és la versió que han sostingut de bon principi les afectades però no pas la que defensava  inicialment l'empresa Medisalud, organitzadora del sarau publicitari, el gerent de la qual les va titllar de problemàtiques.  Segons el relat empresarial, les germanes Leal volien com a obsequi un mòbil cadascuna i en ser-los denegat el caprici van començar a protestar de tal manera que se les va haver de fer fora de la sala. El debat estava servit: qui de…