divendres, 4 de gener de 2019

Suïcidi: les veus que trobo a faltar


Imatge extreta d'Usa Today


Quan als psicòlegs ens fan preguntes sobre el suïcidi, és probable que les nostres respostes facin referència a les causes del mateix, com ara ésser víctima d'algun tipus de violència, haver patit una pèrdua recent o trobar-se en una situació d'aïllament social. Actualment, entre les acusades desigualtats econòmiques i la sagnant retallada de llibertats, el tema de les arrels del suïcidi, malauradament, segueix més vigent que mai. 

Un altra qüestió que acostuma a emergir és el trencament dels tabús i no és estrany que de seguida s'apel·li a les anomenades «malalties mentals», en el sentit de lluitar contra l'estigma que les envolta. Penso que aquest enfocament ha quedat obsolet i seria necessari centrar més l'atenció en les reaccions humanes esperables en situacions extremes. Si patologitzem el fet que una veïna pensi en la mort, quan és a punt de perdre la vivenda, posem per cas, difícilment l'ajudarem a trobar el coratge necessari per a obrir-se i sol·licitar ajuda. Ans al contrari, les etiquetes psiquiàtriques poden suposar-li un problema afegit, que l'empenyi a recloure's encara més. 

Les estratègies de prevenció científicament avalades són d'obligada referència. Que si les recomanacions de l'Organització Mundial de la Salut, que si aquell programa que funciona de meravella en no sé quin país nòrdic, etcètera. Pot ser que hi diguin la seva professionals del ram, que treballen al peu del canó, acadèmics experts en la matèria o familiars de persones mortes per suïcidi. Totes aquestes veus són benvingudes, és clar, però: què passa amb els i les supervivents? Quines alternatives de collita pròpia han posat en marxa? Què n'opinen de la resposta que reben de l'entorn? Proposarien canvis pel que fa l'abordatge del problema? 

Un article de l'escriptora Carlene Byron em va fer obrir els ulls sobre el silenci que envolta les experiències de les persones directament afectades, les quals tenen un discurs elaborat al respecte. De fet, també es tracta d'un buit típic dels contextos de formació, on encara és poc habitual el fet de comptar amb aquest imprescindible punt de vista. Byron és molt crítica amb la perspectiva psiquiàtrica de «prevenció», que no considera realment efectiva per afrontar les ganes de morir. Atès que ella porta dècades tirant endavant estratègies per a mantenir-se viva, proposa que sigui justament aquest bagatge compartit allò que guiï les intervencions del futur. Cada persona té els seus propis rituals, conviccions, rutines i xarxes de suport que poden servir d'exemple a d'altres companys i companyes. De vegades, es tracta d'orientacions sorprenentment senzilles, que prescindeixen completament dels fàrmacs i les cambres tancades amb pany i clau. Un altre model és possible: escoltem aquestes veus.