dimecres, 22 de març de 2017

Autoculpabilització






Pintura a l'oli de Francine Van Hove


No sé si heu escoltat com algunes dones que han patit abusos terribles en una relació de parella narren les causes de la seva lacerant experiència. Per part meva, un dels recursos argumentals que trobo esgarrifosos -i que pensava que ja estaven superats- és l’apel·lació a una anomalia interna. Se suposa que si van ésser vexades és perquè “tenen” una addicció sentimental, pateixen baixa autoestima o no sé quina síndrome de moda, en virtut de la qual, com si es tractés d’una mena de possessió diabòlica, es veuen abocades a iniciar relacions conflictives. Això quan no creuen que podrien haver aturat a temps les agressions o van fer quelcom per provocar-les. Si seguim aquesta lògica simplista, només cal que a la teràpia es corregeixin aquests “defectes” i aleshores ja estaran preparades per establir vincles “saludables”. Uns quants exercicis de fitness emocional i llestos.


A banda de la negació del marc social de desigualtat, cal observar que en cap moment es fa referència a la situació existent, abans de caure a les grapes de l’individu que les va humiliar de les mil maneres imaginables. De vegades, pregunto: Com et trobaves abans de conèixe’l? I resulta que ella estava pletòrica. Precisament, va ser arran de la relació, marcada pel control i l’hostilitat, que li van quedar greus seqüeles psicològiques. També es pot donar el cas que s’estés divorciant, per exemple, es trobés aïllada i el depredador hagués sabut aprofitar l’avinentesa per abraonar-se-li al damunt. O potser van existir experiències traumàtiques durant la infància, les quals caldria tenir igualment presents per comprendre com ha quedat marcada la seva trajectòria sentimental. En qualsevol cas, és necessari rescatar la biografia particular de cada clienta perquè, d’altra manera, el terreny cap a l’autoculpabilització està perfectament abonat.


Convé recalcar que aquestes argúcies de manual d’autoajuda contribueixen a que l’abusador es mantingui en un discret segon pla, com si ell no formés part del problema i la seva conducta brutal no tingués res a veure amb el sofriment de la supervivent. De manera més o menys voluntària, a través d’aquesta retòrica amb olor de naftalina, es maquillen els comportaments opressius. Ho recordarem altra vegada: la violència s’ha d’identificar, anomenar en veu alta i denunciar clarament, sense subterfugis, perquè si no contribuïm a reproduir-la. Lamentablement, en repassar la història de la psicopatologia moderna, trobem nombrosos exemples d’encobriments similars, susceptibles de ser interioritzats per les persones agredides. Res no està més lluny de l'emancipació de la dominada que donar per bons aquests discursos perversos.


Tal com recorda la psiquiatra Judith Lewis Herman, en el meravellós clàssic Trauma and Recovery (2015), els investigadors i els clínics han fet grans esforços per buscar l’explicació de diversos crims en el caràcter de les víctimes. En el cas específic de les maltractades en l’àmbit domèstic, la recerca s’ha centrat habitualment en estudiar els suposats trets de personalitat que les podrien predisposar a endinsar-se en una espiral destructiva però resulta que, després de tanta dedicació, mai no s’ha trobat el perfil en qüestió. És cert que de vegades existeixen problemes psicològics importants  abans d’iniciar una dinàmica d’explotació però la majoria d’afectades, sosté Herman, senzillament travessa per una situació de crisi temporal o de pèrdua recent, que les fa sentir soles, infelices o alienades. Aquesta línia de recerca, encaminada a confirmar que les dones fomentem la nostra pròpia victimització és, doncs, completament fútil.


Com és lògic, si la lupa se situa damunt del comportament violent masculí i les característiques dels homes, els resultats són fructífers. En el passat, quan els científics no comptaven amb la col·laboració dels maltractadors,  tal com succeí en un estudi de l’any 1964, titulat The Wife-Beater’s Wife, es dirigia la mirada cap a les colpejades, descrites com a castrades, frígides, agressives, indecises i passives. Finalment, aquelles ments privilegiades van concloure que la virulència conjugal tenia la funció de satisfer “les necessitats masoquistes” de les esposes.  Ja us podeu imaginar la mena de teràpies sorgides d'aquestes teories monstruoses, que no s’allunyen gaire del contingut de manuals com el que vàrem denunciar fa unes setmanes en aquest blog, encara disponibles a les nostres llibreries. Un moment clau d’aquesta llarga controvèrsia va emergir a mitjan de la dècada de 1980, quan un grup d’homes psicoanalistes pretenia incloure en el manual diagnòstic de l’APA el “trastorn masoquista de la personalitat” per tal d'aplicar-lo a persones que romanien en una situació d’abús, quan tenien l’opció d’alterar-la. Gràcies a l’oposició de diversos col·lectius de dones -entre les quals la professora Judith Herman- es va poder aturar aquesta aberració, que va quedar relegada a la marginalitat. Avui en dia, tenim clar que no hi ha cap patologia subjacent que aboqui ningú a una relació basada en el terror. És la tirania la que origina els traumes i no pas cap defecte inherent en nosaltres, que hagi de ser prèviament esmenat. No ens deixem enredar pels nous cants de sirena, que a banda de sortir de la boca dels troglodites més grollers, també arriben disfressats de les millors intencions.





Referència


·        Herman, J. (2015). Trauma and Recovery. New York: Basic Books.






dimecres, 15 de març de 2017

Repensem la depressió



“La depresión se caracteriza por ser un “hundimiento vital” en el que se sufre en todo el ser, se sufre por vivir. El hecho de la depresión es universal, pero su manifestación sintomática es diferente en las diversas culturas. En occidente, la depresión constituye el fenómeno epidemiológico más importante, con tendencia a crecer. Podríamos decir que la frustración derivada del individualismo occidental lleva a la depresión, y ésta a la drogadicción. Estudiar, pues, la depresión nos permite comprender al hombre actual, desde su dimensión más frágil, como ser práctico y mortal

Ángel Aguirre Baztán, doctor en psicologia i filosofia.



Hi ha determinats temes sobre els quals em sento empesa a escriure perquè els escolto habitualment i penso que és important compartir-los. Un d’ells és el tipus de frustració que experimenten bona part de clients que estan deprimits. Un dels temors que expressen -a diferència dels tòpics, segons els quals les persones amb problemes psicològics es volen escapolir dels compromisos- és el de no ser capaços de tornar a funcionar en un període curt de temps. És a dir, que una part del patiment està lligada a la preocupació de sentir-se fràgils; esdevenir una càrrega per a la família o no poder rendir laboral o acadèmicament al nivell que ho feien abans. Amb poques paraules: no toleren la vulnerabilitat humana.

De vegades, els psicòlegs i psiquiatres creiem ingènuament que estem “a l’altra banda” i que això de les “malalties mentals” és un terreny reservat a un grup determinat de “pacients” als quals s'ha assignat una etiqueta concreta. Fins i tot podem adreçar-nos a aquest “col·lectiu” amb la condescendència amb la qual hom es referiria a un menor d’edat, una mica curt de gambals. Aquesta compartimentació és força còmoda perquè  permet una higiènica dissociació del dolor, el qual queda, així, desvinculat dels problemes de la vida o del difícil context en el qual tots ens trobem immersos. La crua realitat és que qualsevol de nosaltres -vosaltres, lectors, i jo mateixa-, en determinades circumstàncies de pressió ambiental, és susceptible de trencar-se en mil bocins i, per acabar-ho d’adobar, esdevenir profundament preocupat per a conservar la preceptiva màscara de fortalesa, autonomia i felicitat radiant. Ensorrar-se és de pobres, que diria Pérez Andújar. O de fracassats. No seria la primera vegada que, en una societat on la independència i l’èxit personal es promouen arreu, algú experimenta rebuig després d’explicar que ha caigut en un pou sense fons.

Potser recordareu una notícia, publicada ara fa un any, que i·lustra això que us explico: segons una enquesta de la British Psychological Society, al voltant del 46% dels psicòlegs que treballa a la sanitat pública del Regne Unit (NHS) pateix una depressió. En escoltar les històries de sofriment, els professionals tenien la inquietant sensació que allò que els transmetien llurs interlocutors era exactament el mateix que els succeïa a ells. Em trobo en un lloc més fosc que els meus pacients, es llegia en un titular del The Telegraph, on s’hi recollia un dels testimonis. Aquell profund malestar no es podia entendre sense apel·lar a un entorn on la manca de suport, el mobbing, les retallades salarials i la sobrecàrrega eren el pa nostre de cada dia. El sentiment de culpa per no poder atendre prou bé els greus casos que se’ls presentaven era una de les lloses amb les quals carregaven quotidianament els psicòlegs.

Si de debò volem repensar la depressió i el seu tractament,  és indispensable que centrem la mirada en les actuals transformacions socials. Cada cop travessem per experiències vitals més dures però el model d'atenció, basat principalment en la prescripció de psicofàrmacs, no ha canviat pas. Per altra banda, els recursos assistencials minven a marxes forçades, alhora que avança de manera implacable la imposició de l’estructura econòmica neoliberal. El discurs hegemònic ens impel·leix a rebutjar les reaccions humanes normals davant dels abusos i aquest autoodi encara empitjora més la situació. Les iniciatives comunitàries són una esperança per a posar fre al creixent individualisme i acollir la vulnerabilitat humana com el tresor adaptatiu que és i no pas com una xacra de la qual avergonyir-se. Si abracem la nostra fragilitat, l'acceptem i l'estimem, potser podrem penetrar a altres nivells de comprensió respecte el malestar que ens envolta. I en cas que algú més necessiti ajuda, aprendrem a estendre-li la mà.


Referència


  • Aguirre, A. (2008). Antropología de la depresión. Revista Mal-estar e subjetividade, 3 (3), 563-601.





dimarts, 7 de març de 2017

Manual per a tolerar maltractadors




 

Alguns manuals de teràpia de parella  proposen consells que recorden l'adoctrinament més ranci del nostre passat. Imatge extreta de colchonero.


Com que sóc addicta als manuals de teràpia, sempre que faig un tomb per una llibreria, especialitzada o no, intento donar un cop d’ull a les novetats en aquest camp. Generalment, trobo difícil que em satisfaci la litertura sobre el tractament psicològic dels problemes de parella i per això em costa decidir-me a passar per caixa. Fa uns quants mesos, però, vaig trobar un exemplar a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona, que complia amb uns quants requisits de qualitat. Malgrat que el manual en qüestió estava precintat, juntament amb un quadernet de treball per als clients, finalment me’l vaig quedar perquè els autors tenen una reconeguda trajectòria científica en el camp de la psicologia conductual i l’editorial, Desclée De Brouwer, també és de la meva confiança. Amb això vull deixar clar que en cap cas es tractava d’un text d’autoajuda barata ni tampoc d’un pamflet vintage, recuperat del bagul dels records del franquisme, per exemple. Per altra banda, a la portada, s’assenyalava clarament que el volum ja anava per la novena edició, la qual cosa dóna a entendre que nombrosos psicòlegs l’han llegit i n’han trobat aprofitable el contingut.

De bon principi, em vaig adonar del tuf a ranci que desprenien aquelles pàgines però a mesura que avançava en la lectura el simple desconcert va deixar pas a l’estupefacció, que posteriorment es tornà terror. Per no avorrir-vos en excés, he escollit només algunes de les perles que s’hi troben. Abans que res, cal tenir clara la divisió de rols a dins del matrimoni (les majúscules i les cursives són dels autors; pàg. 111):


Agradecer gratificaciones
Muchas parejas llegan a la terapia matrimonial sin estabilidad. La falta de agradecimiento de las cosas positivas que cada día dicen y hacen es la razón principal de que las satisfacciones matrimoniales vayan decreciendo y lleguen a ser prácticas sin vida que los esposos dan por supuestas. ¿Cuántos maridos comentan con agrado las cenas preparadas por sus esposas?, o ¿cuántas mujeres demuestran que aprecian los duros esfuerzos de trabajo de sus maridos para ganar el sueldo de la familia? Es fácil dar por supuestas las buenas cosas que continúan ocurriendo en un matrimonio"


Fins aquí, podríem fer una concessió i pensar que cal adaptar alguns exemples als temps actuals però que la teoria de fons és acceptable. Per desgràcia, els comentaris casposos es repeteixen i els consells proposats comencen a posar els pèls de punta. Si el teu marit t’aixeca la mà, posem per cas, has de reaccionar de forma serena mentre que ell ha de buscar la manera de criticar la teva indumentària amb elegància. No cal dir que en cap moment apareixen models no heterosexuals per il·lustrar els conflictes que es pretenen resoldre. Vet aquí la forma apropiada de comunicar els sentiments “negatius” (pàg. 116):


A continuación presentamos algunos ejemplos de expresión apropiada de sentimientos “negativos”. Puede ser interesante para la pareja revisar ejemplos parecidos a éstos para intensificar su habilidad para discriminar expresiones constructivas de las enojadas y molestas expresiones destructivas.
Apropiada
Cuando llevas esa ropa tan vieja a las fiestas, hace que yo mismo me sienta mal. Me sentiría mejor si comprases vestidos nuevos”
Levantarme la voz y amenazarme con el puño sólo hace que me asuste. No puedo decir nada cuando estoy asustada. Tomemos 10 minutos para calmarnos y luego hablaremos de eso” […]
Inapropiada
¿Por qué siempre vistes como una pordiosera?”
¡Eres un matón violento, te estás pareciendo a tu padre!”


La cosa encara pot degenerar bastant més. Els nostres experts sostenen que davant de l’hostilitat inesperada i el mal humor, els professionals hem de suggerir als nostres clients -bàsicament a les dones- estratègies més properes a la distracció i a la negació que no pas al reconeixement i a la denúncia de la violència (pàgs. 122-123):


Existen varias formas de ayudar a los matrimonios que se enfrentan a la hostilidad inesperada, enojo no provocado, o inexplicable irritabilidad en sus parejas. No se garantiza el resultado con un solo método de trabajo, sino que es importante que las parejas aprendan varios métodos y usen uno o más si es necesario para eliminar la situación o alterar su tono emocional en una dirección positiva. Iremos explicando cada una de las estrategias para enfrentarse a la hostilidad o al inexplicable mal humor, por turno; estas estrategias son: ignorar, desarmar con GRATIFICACIONES, cambiar el tema hacia una GRATIFICACIÓN mutua, humor, repetida asertividad, empatía, asertividad empática, time out y saludos positivos.
Una forma de enfrentarse a la hostilidad inesperada e injustificada es simplemente ignorar la explosión. […]. Una mujer casada que encontró este método útil manifestó:
Mi marido y yo somos personas muy emocionales, pero él es incluso más emocional que yo. A menudo él se ponía a gritar algo en lo que yo estaba involucrada. Sus gritos no tenían nada que ver con el problema que se trataba. Yo no contestaba, y permanecía allí cuidando de mezclar batiendo el pastel de pan o lo que fuese. Al poco rato él farfulla algo porque yo no le doy nada para poder responder”


I atenció al colofó explicatiu, que deixa Bertín Osborne i Arévalo en el paper de simples aprenents de mascle ibèric (el subratllat és meu; pàg. 123):


Un viejo refrán español resume la habilidad de ignorar al enfrentarse a la hostilidad: "Para que un matrimonio tenga paz, el marido debe de ser sordo y la mujer ciega".
Al enseñar a los compañeros de matrimonio a ignorar el enojo o la irritabilidad no provocada, es útil para el terapeuta señalar repetidamente que lo desagradable no siempre está destinado a la persona que es el comienzo del estallido. Si bien un cónyuge que es el receptor final de críticas, argumentos, mal humor, u hostilidad puede sentir como si las emociones negativas están dirigidas a él/ella, la mayoría de veces no lo están. Decimos a nuestros clientes que deben hablarse a sí mismos, decirse que no son necesariamente el blanco; por casualidad están allí en ese momento. Es fácil mantener el propio control y la estabilidad ante el enojo si puedes decirte a ti mismo que lo que está molestando a la otra persona incumbe a él o a ella y no necesariamente a la relación”


A banda d’ignorar l'agressivitat, encara tenim més asos a la màniga. Una altra estratègia que podem desplegar és la d’afalagar els extenuats marits, els quals, un bon dia, fins i tot poden tenir la generositat de correspondre els nostres afalacs i manyagueries (pàg. 123):


Este método de enfrentarse a la hostilidad es particularmente útil cuando un esposo se enfrenta con las primeras señales de la irritabilidad o desagradabilidad inexplicables en el compañero. Al responder con sentimientos positivos, el mal humor del cónyuge puede ser barrido y abortado antes de que el mal humor entre en el camino de la relación. […]. Estas GRATIFICACIONES no verbales, dadas de una manera libre, espontánea y no solicitada, pueden vencer el enojo y la irritabilidad en un esposo, igual que con frecuencia fueron eficaces en su infancia cuando quitaban un enfado paterno.
Un esposo que a menudo estaba irritable debido a su preocupación con las cargas y ansiedades del trabajo se preocupaba de que no podía cambiar de pensamiento o cambiar a un estado de ánimo mejor. Este mal humor conducía ocasionalmente a una pelea. Su mujer aprendió a romper completamente su barrera de mal humor dándole un masaje de pies o de cabeza, que le relajaba lo bastante como para “seguir” sin una explosión. Después, él era capaz de estar con ella en el aquí y el ahora. Incluso él empezó a devolver de manera similar los masajes cuando ella tenía mal humor”


Podria concloure el post d’avui amb la rotunda afirmació que aquest tipus de continguts són una rara avis en els contextos acadèmics però no és així. Si parlo per la meva experiència -evitaré les generalitzacions- haig de confessar que en múltiples ocasions he tingut professors davant meu que han fet comentaris denigrants sobre les dones alhora que han ignorat la violència masclista que s’exerceix en diversos àmbits de la  nostra societat. Les vexacions són de vegades grolleres però també es vesteixen amb sofisticades argumentacions filosòfiques. No és gens estrany sentir com respectats psicòlegs critiquen obertament “les feministes” -així, a l’engròs, com si estessin parlant d’un moviment homogeni-, tot menyspreant miserablement la seva coratjosa lluita i el valuós llegat, intel•lectual o polític, que han transmès per a procurar millorar la pràctica clínica. 

En qualsevol cas, la conseqüència és sempre la mateixa: bona part de referents s’estima més amagar la brutícia a sota  de l’estora, en comptes d’afrontar el terrible sofriment causat pels abusos brutals suportats per les nostres clientes -i potser també clients, que ho pateixen en silenci-. Al meu entendre, aquest és en part un problema d’incultura i de covardia, quan és l'hora de desafiar el poder patriarcal universitari. Està vist que encara som ben lluny de passar pàgina i de tancar per sempre aquest amarg capítol de la nostra història. 


Referència


  •  De Visser, L., Kuehnel, J., Kuehnel, T., Liberman, R.P. y Wheeler, E.G. (2006). Manual de Terapia de Pareja. Bilbao: Desclée de Brouwer.



dimecres, 1 de març de 2017

La perversió narcisista en la parella





Una escena de la pel·lícula francesa Mon Roi (2015), en la qual el retorçat Giorgio (Vincent Cassel) i la seva antiga amant Agnès (Chrystèle Saint Louis Augustin) miren embadalits el nadó que ell ha tingut amb la seva actual esposa, Tony (Emmanuelle Bercot), que apareix al fons, difuminada. Tony és una advocada brillant però en l'àmbit de la parella suporta tota mena d’humiliacions quotidianes, gairebé imperceptibles als ulls dels altres i que l'arrossegaran cap a l'abisme. El film retrata clarament el profund procés psicològic de degradació d'una víctima, a mans d'un pervers narcisista, així com el complicat i dolorós camí de l'alliberament.


Quan algú cau en mans d'una persona destructiva és fàcil que de seguida se li encolomi una etiqueta diagnòstica, que encaselli el seu malestar en una categoria ben identificable pel col·lectiu mèdic. En el cas de Tony, els doctors que tracten les seves crisis no triguen gens a carregar-la de psicofàrmacs,  que pren fins i tot quan està embarassada, sense que es comprengui de debò l'arrel "invisible" del sofriment que la devora. A l'hora de tractar el problema al consultori m'estimo més prescindir dels manuals psiquiàtrics i tenir en compte altres perspectives, que expliquin millor les complexes dinàmiques de control i submissió que tan sovint es presenten, especialment en l'esfera de la relacions amoroses. 

Fa uns quants mesos, el psicoanalista Jean-Charles Bouchoux recordarva en una entrevista a La Vanguardia el concepte de "perversió narcisista" i les precaucions que calia prendre per tal de no caure a les grapes d'una persona (home o dona) amb un elevat potencial destructiu. En llegir-ho vaig recordar el treball pioner de la psicoanalista, experta en victimologia, Marie-France Hirigoyen (1998), segons la qual la perversitat no prové de cap trastorn psiquiàtric sinó d'una freda racionalitat que es combina amb la incapacitat de considerar els altres com a éssers humans.

Penso que val la pena recuperar algunes idees bàsiques que Hirigoyen va introduir al gran públic fa unes dècades perquè, malauradament, segueixen plenament vigents avui en dia (pàgs. 12-13):


“Efectivamente, por medio de palabras aparentemente anodinas, de alusiones, de insinuaciones o de cosas que no se dicen, es posible desestabilizar a alguien, o incluso destruirlo, sin que su círculo de allegados llegue a intervenir. El o los agresores pueden así engrandecerse a costa de rebajar a los demás, y evitar cualquier conflicto interior o cualquier estado de ánimo al descargar sobre el otro la responsabilidad de lo que no funciona: “¡No soy yo, sino el otro, el responsable del problema!”. Si no hay culpa, no hay sufrimiento. Aquí se trata de perversidad en el sentido de perversión moral.

Cada uno de nosotros puede utilizar puntualmente un proceso perverso. Éste sólo se vuelve destructor con la frecuencia y la repetición a lo largo del tiempo. […]. Un individuo perverso, en cambio, es permanentemente perverso; se encuentra fijado a ese modo de relación con el otro y no se pone a sí mismo en tela de juicio en ningún momento. Aun cuando su perversidad pase desapercibida durante un tiempo, se expresará en cada situación en la que tenga que comprometerse y reconocer su parte de responsabilidad, pues le resulta imposible cuestionarse a sí mismo. Estos individuos sólo pueden existir si “desmontan” a alguien: necesitan rebajar a los otros para adquirir una buena autoestima y, mediante ésta, adquirir el poder, pues están ávidos de admiración y de aprobación. No tienen ni compasión ni respeto por los demás, puesto que su relación con ellos no les afecta. Respetar al otro supondría considerarlo en tanto que ser humano y reconocer el sufrimiento que se le inflige”


Un altre dels aspectes rescatables, que diferencia aquesta visió dels reduccionistes llistats de símptomes, és el paper de l'entorn social i cultural a l'hora d'encobrir les personalitats narcisistes, les quals guanyen terreny justament quan una tolerància mal entesa arracona la necessitat de posar límits clars (pàgs. 13-14):

“En efecto, una manera actual de entender la tolerancia consiste en abstenerse de intervenir en las acciones y en las opiniones de otras personas aun cuando estas opiniones o acciones nos parezcan desagradables o incluso moralmente reprensibles. Manifestamos asimismo una indulgencia inaudita en relación con las mentiras y las manipulaciones que llevan a cabo los hombres poderosos. El fin justifica los medios. Pero, ¿hasta qué punto es esto aceptable? ¿No corremos con ello el riesgo de erigirnos en cómplices, por indiferencia, y de perder nuestros límites o nuestros principios? La tolerancia pasa necesariamente por la instauración de unos límites claramente definidos. Ahora bien, este tipo de agresión consiste precisamente en una intrusión en el territorio psíquico del otro. El contexto sociocultural actual permite que la perversión se desarrolle porque la tolera. Nuestra época rechaza el establecimiento de normas. Nombrar la manipulación perversa supone establecer un límite, lo que se identifica con una intención de censura. Hemos perdido los límites morales o religiosos que constituían una especie de código de civismo y que podían hacernos decir: “¡Eso no se hace!”. Sólo nos volvemos a encontrar con nuestra capacidad de indignarnos cuando los hechos aparecen en la escena pública, presentados y amplificados por los medios de comunicación. El poder no establece un marco de acción y elude sus responsabilidades al respecto de las gentes a las que supuestamente dirige o ayuda.”



Penso que aquesta és una qüestió clau, que ens fa certament vulnerables als abusos, en la mesura que tenim dificultats per discernir allò moralment reprobable per després actuar en conseqüència. Hi podríem afegir el paper potenciador dels aparadors d'Internet o bé la tendència a voler viure una vida plena d'emocions, "per damunt de la mitjana", que tan bé saben prometre els Narcisos contemporanis com Giorgio, sempre envoltats d'aduladors.

Per altra banda, Hirigoyen oferia una descripció molt concreta del procés de manipulació dels perversos, que no anorreen immediatament les preses sinó que primer les sedueixen i més endavant les atrapen, paulatinament, en la seva teranyina asfixiant, teixida per assolir la paràlisi, l'aïllament i la confusió de l'altre. No cal dir que l'aniquilació psicològica es pot produir també en el món laboral, familiar o acadèmic, entre molts altres. L'autora francesa posava un èmfasi especial en aclarir que calia defugir la culpabilització de la víctima, que no era pas ximpleta ni tampoc masoquista, sinó que havia caigut en una trampa mortal de la qual no sabia escapar. Malgrat que Tony és testimoni de l'intent de suïcidi d'Agnès, és incapaç de relacionar el dramàtic episodi amb el doble joc de Giorgio, del qual intuïm que ja ha deixat un quants "cadàvers" pel camí. La víctima necessita, abans que res, identificar l'escenari real en el qual es troba i posteriorment passar a l'acció per a poder-se'n distanciar i emprendre mesures legals, si és que això possible. De fet, aquí rau bona part del problema perquè encara hi ha massa botxins que, sense tacar-se les mans de sang, segueixen sembrant el seu entorn d'horror i destrucció. L'horitzó és ple d'obstacles i cal entendre que no estem davant de cap repte individual sinó que és cosa de tots parar-los els peus.




Referència

·        Hirigoyen, M.F. (1998). El acoso moral. Barcelona: Paidós.