dijous, 23 de febrer de 2017

L' "efecte Spotlight" a Catalunya






Foto extreta de Wikimedia Commons



 Quan va esclatar el ja famós "cas Maristes", arran d’una investigació duta a terme per El Periódico de Catalunya, en aquest blog ens vàrem fer ressò de la controvèrsia existent en l’àmbit acadèmic a l’hora d’etiquetar com a "malalts incurables" els violadors de menors. La psiquiatrització de la conducta perversa pot conduir a nombrosos equívocs, tal com vàrem intentar mostrar, i tot sovint és promoguda a través dels "opinòlegs" de torn, que parlen de tot sense entendre-hi gairebé de res. No sé quin dia es prendrà consciència del dany que causa aquesta constant desinformació i, allò que és més important, quan es prendran mesures per eradicar-la o, si més no, posar límits a la seva expansió napoleònica. Aviat serà impossible entrar a Twitter, tafanejar en una llibreria, obrir un diari o engegar la ràdio, sense ensopegar amb les mateixes veus de sempre.

Un any després del colpidor descobriment, el conseller d'Interior ha revelat que les denúncies per abusos sexuals es van apujar un 43’47% durant el 2016. Jordi Jané ha atribuït el notable ascens precisament a les conseqüències derivades del drama destapat als Maristes, juntament a l’augment de l’edat de consentiment, que ha passat dels 13 als 16 anys. Considero que és un bon moment per aturar-se a reflexionar sobre l’efecte de "ventilació de secrets" que es produeix en una societat, quan aflora a la superfície un cas tan important d’abusos a infants i adolescents, llargament encoberts per una institució poderosa. 

Resulta pràcticament impossible resistir-se a la temptació d’establir una analogia amb el monstruós escàndol de pederàstia destapat pel The Boston Globe, tan ben retratat en l’oscaritzat film Spotlight (2015). Els investigadors del rotatiu no van descobrir un afer més de capellans amb les mans llargues sinó que van posar al descobert una trama sistèmica, mantinguda gràcies a la connivència de la cúria, a través de diverses estratègies, com ara el conegut trasllat de mossens a d'altres parròquies, on haurien continuat amb la mateixa activitat depredadora. Quelcom semblant ha fet a Espanya el professor Pepe Rodríguez, que també ha patit la censura de la màfia eclesiàstica, arran d'una recerca exhaustiva per a demostrar la complicitat de les més altes instàncies catòliques amb els violadors.

L’arxidiòcesi de Boston va intentar ocultar una xacra d'agressions, que hauria involucrat a dos-cents quaranta-nou religiosos i superat amb escreix el miler de víctimes. Després de la publicació d’aquest rigorós treball periodístic, l’any 2002,  van aparèixer incomptables nous abusos en diferents estats  i països. Evidentment, no es pot atribuir només al factor mediàtic la visibilització d’un drama humanitari d'aquestes proporcions, que tard o d’hora havia d’explotar. Amb tot, es veu clar que el fet de trencar amb la "llei del silenci" -tal com han explicat en diverses ocasions els supervivents- és cabdal per avançar en el procés de recuperació del trauma, malgrat que el trajecte estigui ple d'esculls, així com de la reclamació de justícia davant dels tribunals, un fet que, com bé se sap, no sempre segueix a la revelació pública. La ràpida prescripció dels delictes, en alguns indrets, també dificulta que els criminals responguin davant de la llei. 

El principal encobridor del cas de Boston, el cardenal Bernard Francis Law, amic personal de Joan Pau II, va dimitir però posteriorment fou traslladat a la important basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. Actualment, està amagat i protegit pel Vaticà, malgrat que els Estats Units en demani l'extradició. Per acabar, convé apuntar que la importància de divulgar aquesta cruel violència contra els més vulnerables, molts dels quals van morir pel camí, no treu que també calgui posar en relleu conseqüències psicològiques menys favorables, que es donen en contextos de sensacionalisme mediàtic, pressió policial o suggestió terapèutica. De segur que trobarem el moment per a parlar-ne, en una altra ocasió, amb diverses investigacions i pel·lícules que ens ajudaran a il·lustrar-ho. No perdeu el fil de l'"efecte Spotlight".






dijous, 16 de febrer de 2017

El voyeurisme, avui





L’estrella de la telerealitat Kim Kardashian es va fer famosa gràcies a la filtració d’un vídeo eròtic. La “celebrity” compta amb milions de seguidors a les xarxes socials, en les quals hi comparteix tota mena d’imatges suggeridores del seu cos voluptuós. Pateixen una "parafília" tots aquells que l'admiren?



Busco la paraula “voyeurisme” en un diccionari atrotinat de l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa i té més anys que Matusalem. Com que no l’hi trobo, la cerco a Internet i l’entrada em remet al terme “escopofília”, el qual, aquest sí, apareix en la versió de paper: “Desig fort o habitud de contemplar actes sexuals o, simplement, persones nues”. No sé com procedeixen els filòlegs que actualitzen els diccionaris -ignoro si són els mateixos de l’accent diacrític o es tracta d’un altre grup d’experts; perdoneu el meu desconeixement en la matèria- però em pregunto si, en l’era de l’exhibicionisme i l’observació anònima, no caldria modificar algunes definicions, amb la finalitat de fer-les més adaptables a l’ús quotidià actual.

Per posar només un exemple: allà on hi ha un “Narcís” -a Facebook, Youtube,  Instagram, etcètera- també apareix una mirada que el contempla i no sempre es mostra sinó que habitualment roman en la penombra. ¿Per quin motiu l’espectador del ciberespai es queda tanta estona observant el paó presumit i després retorna al lloc on aquest s’exposa, una i altra vegada? No persevera necessàriament perquè gaudeixi quan  n’admira l’anatomia o s’exciti, en el cas que el vegi copular. Certament, de vegades l’adora en aquest sentit però també pot sentir-se anguniejat o pertorbat, quan apareix una part inesperada i fosca. No esguardem només allò que ens agrada. Podem ésser absorbits també per la repugnància i l’horror. El desig i el rebuig a voltes es  confonen. Potser és, en part, per la influència de la Psicoanàlisi que aquesta paraula es limita exclusivament a l’accepció abans esmentada i té connotacions patològiques. En els manuals de diagnòstic psiquiàtric el voyeurisme es considera encara un trastorn sexual, classificat en l’apartat de parafílies. Val a dir que, en un món on les pantalles són omnipresents, no costa gens complir amb els criteris requerits perquè t'encolomin l'etiqueta en qüestió. Si admetem les restriccions, ¿quina paraula hauríem d’emprar per a designar l’acte quotidià de seguir d’amagat la vida íntima dels altres? Tal vegada es tracti de “tafaneria 2.0”. Si és així, ¿ha de resultar sempre problemàtica?  

A la pel·lícula uruguaiana “Gigante” (2009), l’espectador es converteix en voyeur d’un voyeur. El protagonista, Jara, és el jove i corpulent guarda de seguretat d’un supermercat, que s’encarrega de controlar les càmeres de vigilància de l’establiment. Jara és un home tímid i afable, que troba en les pantalles una manera de seguir els passos de la Julia, una de les treballadores de la neteja, amb la qual mai no ha parlat però de qui està secretament enamorat. Dels monitors d'una minúscula sala, al cap d’un temps, fa el salt a la vida “real” i comença a seguir-la quan acudeix al cibercafè, va al cinema o manté cites amb desconeguts. La Julia mai no s’adona que la segueixen ni pateix cap molèstia per aquest motiu però es manté l’ambigüitat, de manera que l’espectador no té massa clar si està davant d’un personatge que no amaga males intencions o bé aquella obsessió pot derivar, a la llarga, en un assetjament malaltís. No revelaré el final del film per no fer cap dels temuts spoilers. Només explicaré que la història es tanca amb la versió heavy del tema de The Blues Brothers “Everybody needs somebody to love”. En un entorn on l'aïllament i la solitud no són estranys, tothom necessita omplir algun buit afectiu. Potser també es tracta d'això, de trobar algú a qui estimar...



dijous, 9 de febrer de 2017

Resistència íntima, un apunt



Refugi de muntanya als Pirineus. Foto extreta de Pinterest.

Avui reprendré  el fil que vaig deixar en un article de fa uns mesos, en què us parlava de la conferència de cloenda del filòsof Josep Maria Esquirol al Segon Congrés de Serveis Socials, dedicat a la violència en els escenaris actuals. Com que vaig fer un resum minúscul i barroer de la seva exposició, em vaig quedar amb el sentiment d’haver esguerrat aquell delicat discurs, en un escrit mig improvisat. Durant les festes de Nadal -poques activitats hi ha tan econòmiques i gratificants com la lectura- em vaig endinsar en l’assaig La resistència íntima (2015), el qual, si seguissim el tòpic de les arts escèniques, hauríem de recordar que ha estat tant un èxit de públic com de crítica. El text m’ha semblat una joia d’orfebreria, en el qual cap detall no hi és sobrer i per això m’agrada rellegir-lo, per mirar d’abastar la seva senzilla complexitat, encara que sigui sense èxit. 
Si us ve de gust escoltar aquest debat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, us fareu una idea del contingut de l'obra, que trobo original i provocadora, potser sense que l'autor ho hagi pretès. Tindria la temptació d’afusellar-ne desenes de paràgrafs. Tot allò que s’hi exposa és rellevant i digne de ser esmentat en veu ben alta però faré un exercici de contenció i em limitaré a recollir  unes quantes línies, del tot oportunes en el panorama de la psicologia actual, tan saturada de discursos grandiloqüents sobre el creixement personal però també, en general, en una societat on l’individualisme, el narcisime, la ignorància atrevida i l’abús de poder hi tenen un protagonisme esgotador (pàgs. 11-13):


“Existir en tant que resistir… S’éntén que, d’entrada, no sigui especialment atractiu explicar les coses d’aquesta manera, sobretot si es compara amb l’enlluernadora i extensa herència que ha deixat l’existencialisme en parlar de l’home com a projecte. Si el gust determinés la veritat, no costa gaire d’endevinar què passaria en la tria davant d’aquestes dues afirmacions: “Existir és projectar-se” i “Existir és resistir”. Mentre que la idea de projecte incorpora un sentit de construcció, de llibertat i àdhuc d’aventura, a primer cop d’ull, la de resistència té connotacions de passivitat, d’immobilisme i fins i tot de misèria. Tot i això, el contrast entre el “projecte” i la figura de la resistència s’ha de perfilar bé, perquè tot i els aspectes oposats, els comuns -com l’afirmació del subjecte i la idea de responsabilitat- són encara de més pes. De ben segur, la tesi que existir és resistir no té el seu oposat en Sartre, sinó en succedanis amb el posat de consellers psicològics que de manera ininterrompuda i banal repeteixen la fórmula: “Viure és realitzar-se”. L’ambient social, ben amarat d’aquesta terminologia, dista de vehicular la interpretació sartriana, i juga amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir, com a èxit). Però no paga la pena d’entretenir-s’hi gaire, aquí, perquè ni tan sols es tracta de la bona sofística-aquella de la qual sempre es pot aprendre-, sinó de sofística sobrera, en què allò que és deplorable no ve de la retòrica sinó de la mediocritat.

Existir en tant que resistir…L’accent no està posat en la realització expansiva, sinó en el recolliment i, per exemple, en el discerniment que des del resguard esdevé possible. El silenci de qui es recull és un silenci metodològic -literalment, ‘d’un camí’- que busca “veure-hi” millor. Afinar els sentits, bàsicament obrir-los; estar en vigília; fer com si els ulls fossin les orelles i les orelles els ulls: ¿S’hi podria veure, en això, una actitud estèril, inferior a les il·lusions de l’autorealització?

Si la resistència ho és sobretot davant de la disgregació, caldrà analitzar la naturalesa específica d’algunes de les forces entròpiques més decisives en la nostra situació (una es diu nihilisme, tal vegada la més rellevant) i caldrà veure també les formes i els motius que permeten resistir; perseverar en la posició adoptada o, com es diu vulgarment, “aguantar el tipus”. Aquí és on, per exemple, apareix amb tota la seva intensitat l’experiència de la casa, ara ja no tan sols com a resguard davant del fred atmosfèric, sinó també com a refugi davant de la gelor metafísica. La separació dins-fora determinada per les parets i per la teulada, a més de ser relativa, no suposa ni tancament, ni aïllament, sinó, ben al contrari, la condició de possibilitat de la sortida. ¿Com es podrà coronar el cim de la muntanya més alta sense fer nit a la tenda o al refugi? Per això hem assenyalat que la resistència com a recolliment no s’oposa a la idea de projecte; més aviat, des d’aquest punt de vista, es revela com la seva condició de possibilitat. […]

[…] La resistència s’entén, col·loquialment, com a fenomen polític consistent en la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari. Un exemple notori que a tots ens ve a la memòria és el de la resistència que sorgeix en diversos països europeus a conseqüència de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta, efectivament, d’una reacció, d’una acció en forma de reacció, d’una defensa més que no pas d’una ofensiva. En el cas de l’ocupació europea, la resistència no s’organitzava per defensar només un país o un territori, sinó també una manera de viure i uns règims democràtics enfront d’una ideologia totalitària. Una altra característica que ja de bon començament paga la pena subratllar és que la resistència política sol ser un fenomen espontani que sorgeix des de la base i que és fruit de la presa de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se’n no porta a la recerca d’una “sortida” o d’una “salvació” individual, sinó d’una de comunitària, de social. Per això el resistent no només ni prioritàriament mira per ell. Aquests són, doncs, els elements de la resistència política: consciència, voluntat i coratge, i intel·ligència estratègica per autoorganitzar-se i per perseverar malgrat la persecució a què de manera sistemàtica i inevitable els implicats es veuran sotmesos.

¿Oi que, també en aquest registre polític, el grup resistent percep el poder il·legítim com una força dissolvent, com una foscor imposada que pretén empassar-se allò que valia la pena? Per això resistir davant de tiranies i de totalitarismes és resistir davant de la disgregació”



Referència



·        Esquirol, J.M. (2015). La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Barcelona: Quaderns Crema.






divendres, 3 de febrer de 2017

Estan "boges" les persones que escolten veus?





En aquesta magnífica conferència, l'escriptora, investigadora i activista Jacqui Dillon trenca uns quants esquemes sobre l'experiència d'escoltar veus, en la nostra societat. Els traumes del passat i allò que anomenem "psicosi", assegura, estan freqüentment vinculats. 
Font: Asociación Madrileña de Salud Mental.



En aquest blog, hem parlat en diverses ocasions de la relació existent entre les vivències traumàtiques i el patiment experimentat per persones que tot sovint són considerades esquizofrèniques, psicòtiques, bipolars o bé etiquetades amb un trastorn límit de la personalitat. Un elevat percentatge dels esmentats diagnòstics es realitza a supervivents de greus episodis de violència, com ara els refugiats que fugen d'espaordidors escenaris bèl·lics. Al mateix temps, aquí hem fet crítiques a intervencions basades en enfocaments estrictament biologicistes, pretesament encaminades a curar aquests trastorns i que han estat divulgades amb gran triomfalisme a través dels mitjans de comuniciació, malgrat presentar seriosos problemes per a sostenir-se dempeus científicament.  Avui m'agradaria seguir amb el mateix fil i insistir en la tasca que tiren endavant activistes com Jacqui Dillon, membre del moviment Hearing Voices al Regne Unit, el testimoni de les quals té un valor extraordinari, en la mesura que contribueix a combatre la ignorància, tot proposant camins terapèutics alternatius per abordar un sofriment profundament incomprès.

Abans d'exposar la seva perspectiva professional, Jacqui Dillon acostuma a explicar les aterridores vivències del passat, que la van conduir a embogir. Els pares de la Jacqui formaven part d'una xarxa de pederàstia que operava en el barri londinenc on vivien. Tant ella com altres infants del seu entorn van ser víctimes dels brutals abusos sexuals perpetrats per aquella banda criminal -podeu entrar en més detalls, gens sensacionalistes, si l'escolteu en el vídeo-. La primera part del relat, doncs, ja revela quelcom que acostuma a romandre ocult: la biografia de les criatures que de vegades apareixen a les notícies amb el rostre cobert de píxels. Resulta que tenen nom i cognoms, que la terra no se les empassa. La Jacqui Dillon va ser una d'elles. A través de la seva experiència, ha arribat a la conclusió que les veus que va començar a escoltar quan era una nena no eren altra cosa que un mencanisme psicològic per afrontar una realitat insuportable. Algunes d'aquestes veus eren càlides i protectores -representaven allò que li mancava- mentre que d'altres l'empenyien a autolesionar-se per a mirar d'alliberar la immensa angoixa que sofria. Actualment, encara les escolta però ha aconseguit integrar-les com una part més de la seva vida perquè, en certa manera, assegura, van ajudar-la a sobreviure. No li troba cap sentit a provar d'eliminar-les: això seria com esborrar una part de si mateixa.

El camí que l'ha conduït fins aquí ha estat ple d'esculls. Després de passar per un internament psiquiàtric, on va ser novament incompresa i maltractada, Dillon va entrar finalment en contacte amb persones que sentien el mateix que ella, altres escoltadors de veus. També s'interessà per treballs pioners com el de la psiquiatra experta en traumes Judith Lewis Herman, a través dels quals va poder forjar la vertadera ruta cap a la recuperació. Afortunadament, en l'actualitat, arreu del món, sorgeixen com bolets grups que s'interessen pel passat dels pacients i no es limiten a receptar-los fàrmacs, immobilitzar-los o administrar-los descàrregues elèctriques al cervell. També cal destacar abordatges efectius com el que es proposa en el finlandès Diàleg Obert, igualment basat en el recolzament comunitari i una atenció no patologitzadora de l'altre. En aquest país s'estan fent avenços en el mateix sentit, malgrat que el model biomèdic encara sigui hegemònic. Penso que paga la pena remarcar, tal com apunta la Guia de la Psicosi de la British Psychological Society, que cap professional sanitari pot obligar ningú a acceptar un punt de vista determinat sobre el sofriment humà ni molt menys coaccionar-lo perquè segueixi un tractament concret. Ens hem d'assegurar, en definitiva, que la nostra veu sigui escoltada i no pas enterrada sota més capes de silenci.